Catalunya va ser utilitzada per la dictadura franquista i empresaris filonazis, espanyols i catalans, tant per produir minerals estratègics com per enviar-los de forma clandestina fins als territoris ocupats per Alemanya amb l'ajuda d'un entramat que connectava la Selva i l'Empordà. Tant les mines d'Osor com Sant Feliu de Guíxols van jugar un paper fonamental en un esquema d'exportació clandestina al Tercer Reich que ha estat descobert gràcies a la troballa casual a la Costa Brava d'un diari escrit durant la Segona Guerra Mundial per un soldat de la Wehrmacht.
Hi ha una còpia d'un vell passaport expedit pel consolat alemany a Barcelona fa 59 anys on s'assenyala que el soldat nazi Günter Zeschke mesurava 1 metre 70. Probablement, va afegir hi alguns centímetres per coqueteria perquè tots els que recorden haver-lo vist als anys 60 solen dir que era més aviat baixet. La seva filla, Margarida, conserva a Sant Feliu de Guíxols algunes fotos sípia velles del pas pel front escandinau amb l'uniforme de campanya i alguna més amb el vestit militar de gala, amb la immaculada guerrera de la qual en pengen diverses condecoracions, i entre elles, una creu de ferro. Günter — nascut a Berlín el 15 de març del 1921— tenia 19 anys quan va ser reclutat per l'Exèrcit de Hitler i, després de rebre ensinistrament militar a Spandau, va ser enviat a Larvik (Noruega) amb una unitat de portalliteres des de la qual seria transferit, a petició pròpia, a l'escamot número 1 del grup 2 d'un batalló de sapadors.
L'antic soldat de la Wehtrmacht apareix a les fotos de família que Margarita ha conservat amb unes ulleres ovalades que no aconsegueixen imprimir una aura de virilitat castrense al rostre imberbe i pueril. Ara sabem que Zeschke era un nazi convençut però no hi ha res al rostre que li confereixi un aire intimidador o de ferocitat guerrera. Els qui, com Mariano Coll, van tractar amb ell vint anys després diuen que era un paio cordial i extravertit, dinàmic i sociable, capaç de conversar en un acceptable castellà. Coll va treballar durant més de mig segle per a Minersa, una companyia d'explotacions mineres creada, entre altres, per una família d'hispanoalemanys anomenada Lipperheide a qui els Aliats van intentar extradir després de la Gran Guerra per les activitats criminals. Això mai no va passar perquè els Lipperheide es van afanyar a negar que haguessin col·laborat amb els nazis, de manera que al final es van escapolir de la Justícia amb l'ajuda de l'Església catòlica, del règim franquista i d'algunes influents amistats catalanes i espanyoles tan afectes a la dictadura com els mateixos alemanys naturalitzats espanyols. Hi ha informacions de la premsa de l'època on es descriu Friedrich Lipperheide rebent el caudillo durant una visita al País Basc amb el braç alçat a l'estil falangista, una salutació que estava, d'altra banda, prohibida, però que a ell li van tolerar.
Suïcida esquizofrènic
Mariano Coll és nonagenari però té una memòria extraordinària. Va coincidir amb Zeschke cinc o sis vegades a les mines cordoveses Glòria i altres explotacions de Minersa a causa que, igual com ell, Günter treballava per als Lipperheide. Jutjant per aquella mitja dotzena de petites trobades casuals, l'alemany li va semblar un paio just, una mica nerviós i d'una gran agudesa mental. No hi va haver res en els intercanvis de paraules que permetés entreveure algun desequilibri mental, ni tan sols una vaga forma d'extravagància. Ara sabem gràcies a la seva filla Margarita que l'antic sotsoficial nazi patia esquizofrènia i es va llevar la vida anys després, el 1970, ingerint, com el Führer i part de la seva sinistra cort, una pastilla de cianur, a l'habitatge familiar de la ciutat suïssa de Berlingen. En la major part dels casos, aquest verí produeix una agonia molt dolorosa que pot prolongar-se durant molts minuts. Mentre ell exhalava, la seva esposa Waltraud Kumpmann i la filla Margarita es trobaven a la casa. No és forassenyat especular amb la idea que va triar un compost orgànic tan "escandalós" perquè li resultava relativament fàcil aconseguir-ho, donat que s'utilitza, per exemple, en el processament de minerals com l'or.
Al cap i a la fi, Günter era geòleg. I no pas un geòleg qualsevol. Fins i tot a dia d'avui molts dels seus treballs i llibres sobre prospeccions uraníferes són inclosos amb freqüència entre la bibliografia de referència dels assajos científics, i part de la metodologia i les troballes són esmentades en estudis contemporanis. Almenys una de les obres va ser datada a Sant Feliu de Guíxols el 1964. Va treballar com a conseller de la Unesco i com a geòleg a Turquia, el Pakistan, Grècia, Bangla Desh i altres països, a més de la Península, i jutjant per la manera com en saludaven l'arribada, se li dispensava el tracte propi d'un prestigiosíssim expert en prospeccions uraníferes, cosa que era.
És més que probable que mai no s'hauria conegut la connexió amb Catalunya i, més específicament, amb el Baix Empordà, de no haver-se produït fa uns quants mesos una troballa casual i sorprenent de la qual va informar fa una setmana El Nacional en el primer dels tres reportatges d'aquesta sèrie sobre el Tercer Reich a la Costa Brava.
El desembre del 2021, un llibreter de vell de Badalona anomenat Marçal Font va adquirir "per un preu raonable" un diari en alemany sobre la vida al front escandinau escrit per un membre de la Wehrmacht. El quadern havia estat trobat en un vell edifici de Sant Feliu de Guíxols. L'autor no era cap altre que el geòleg Günter Zeschke, tot i que això no ho sabia encara el "cercatresors" català. Amb l'ajuda de la seva parella — Miriam Noheras- , un amic — Francisco Muñoz- i un reporter, va començar a desxifrar tots els misteris que envoltaven a l'aparició i, una cosa després de l'altra, va començar a desenredar-se la troca d'enigmes que el temps havia ordit.
Gràcies a l'esmentada Margarita Zeschke (Lahore, 1958), una empleada de la neteja d'origen germànic establerta a la Costa Brava que va resultar ser la filla, Font — llicenciat en Teoria de la Literatura i Comparística i aficionat als misteris de la història— va poder esbrinar que el geòleg va visitar per primera vegada Sant Feliu de Guíxols el 1959, al costat de l'esposa, la mateixa Marga, i una filla adoptiva, nascuda de la relació ocasional de Waltraud Kumpmann amb un oficial nazi casat que va acabar per abandonar-la.
Es movia entre nazis
Margarita creia que el seu pare havia arribat a Catalunya fortuïtament mentre viatjava per la Península buscant algun lloc per aprendre castellà, amb la intenció d'anar-se'n després a l'Argentina, i en arribar amb cotxe a Sant Feliu, el 1959, li va agradar el lloc i s'hi va quedar un temps. Posteriorment, hi va tornar de tant en tant a passar els hiverns. Aquesta versió del que va passar descrita per la filla no s'ajustava a la realitat, cosa que no significa en cap cas que faltés a la veritat deliberadament. Era només una nena quan el soldat es va llevar la vida. Gairebé tot el que sap li ha estat transmès per la mare o la germanastra gran.
La primera de les inconsistències que contenien els records de segona mà sobre la presència ocasional i gairebé fortuïta tenia relació amb dos fets molt obvis: algú que, igual com alguns jubilats alemanys, es deixa caure de tant en tant per la costa no data un llibre a Catalunya ni renova el passaport a Barcelona. Però hi havia una mica més; gràcies a les indagacions dutes a terme pel llibreter badaloní de vell al costat dels seus companys, se sabia del cert que, durant la estada a la Península, Günter va treballar com a geòleg durant els 60 per a l'empresa Minersa de la família Lipperheide i, potser, altres patrons, a les mines Gloria del Coto Carbonell de Córdoba, les mines Ana de Ribadesella, al voltant de les mines Monesterio (pròximes al vedat Carbonell de la Junta de Energia Nuclear) o a les mateixes mines Monesterio i, finalment, a les mines d'Osor (La Selva).
El que havia començat com una indagació gairebé de caràcter anecdòtic sobre la troballa d'un diari i del seu autor estava a punt d'obrir les portes a una investigació molt més ambiciosa que al seu torn ajudaria a revelar secrets desconeguts i sorprenents sobre la utilització de Catalunya per a l'exportació clandestina de minerals estratègics al Tercer Reich i sobre la implicació de diverses famílies basques vinculades al Banc de Biscaia i el Banc de Bilbao amb els negocis nazis. "Sabíem per la mateixa Margarida que Günter Zeschke s'havia doctorat en Geologia a Bonn tres anys després del final de la guerra", diu Marçal Font. "Així immediatament ens vam haver de preguntar com era possible que hagués acabat els estudis en tan poc temps, considerant, sobretot, que l'última entrada del diari està datada el 1942. Llavors, descobrim que per la mateixa època i als mateixos llocs on ell es trobava destinat a Noruega, els nazis van organitzar un programa de formació de geòlegs de guerra. Aquesta unitat donava suport al mateix batalló al qual Zeschke donava suport com a sapador".
És a dir, segons l'opinió del llibreter, conjecturar amb la possibilitat que prengués per primera vegada contacte amb el que seria la seva professió a través d'aquesta unitat militar de geòlegs adscrita a les Waffen-SS (el braç armat de les SS) no només explicaria que tres anys després de la derrota nazi estigués ja llicenciat i doctorat, sinó que ajudaria a entendre per què es va especialitzar com a científic en la prospecció de materials que van tenir una importància militar estratègica tant en el transcurs de la Segona Guerra Mundial com posteriorment. "Zeschke treballa al Pakistan en les mateixes dates en què aquest país intenta desenvolupar el seu programa nuclear i ve a Espanya a buscar fluorita i urani coincidint amb un moment que la dictadura intenta impulsar tant un programa atòmic per a usos civils com amb vista a convertir-se en el segon país continental, després de França, amb una bomba atòmica".
Entre les hipòtesis amb què treballen, hi ha la possibilitat que Zeschke hagués contribuït ja d'alguna manera a les ambicions nazis de crear les armes nuclears pròpies. Hi ha indicis que suggereixen que podria haver treballat abans que la guerra acabés a les instal·lacions nazis de la Selva Negra. En tot cas, la investigació de Marçal Font i la resta dels seus companys es troba encara en curs.
Un nazi convençut
Mentrestant, hi ha certes dades relatives a Catalunya que sí que han aconseguit acreditar i que, d'alguna forma, ajuden a rescatar de la memòria la participació en els negocis nazis de certs personatges indultats i blanquejats pels seus coetanis i els seus descendents. Tal com diu el llibreter badaloní, Zeschke ha estat només un vehicle, el personatge que els ha agafat de la mà i els ha guiat per un viatge a través d'alguns dels episodis més foscos de la història espanyola i catalana. "Jutjant pel que ens deia Margarita, el geòleg era només un noi que les circumstàncies geopolítiques van empènyer a lluitar del costat de les tropes nazis", recorda Font. "Des del primer moment, intuïm que la filla de l'autor d'aquest diari no ho sabia tot sobre el seu pare i el poc que sabia estava amb freqüència enfosquit pel temps i per les enredades emocions". I, en efecte, van encertar.
Pel mateix diari van esbrinar que Zeschke es va unir de forma voluntària abans de la guerra a una espècie de milícia informal coneguda com a Landwehr-Kommandeur. Del quadern en va deduir igualment que era un habitual de les pel·lícules del circuit de Goebbels. En altres paraules, era un nazi convençut que, ocasionalment, es refereix a Hitler en una de les entrades del diari com "el nostre Führer".
Fa ara una setmana, El Nacional va donar a conèixer també en exclusiva una altra dada sorprenent que aclaria tot dubte sobre si Günter es trobava completament rendit, no només a la ideologia nazi, sinó a les organitzacions que van donar suport als fugits després de la derrota. Concretament, l'amo del diari de Zeschke i els seus col·legues han trobat un informe secret de l'FBI que proporciona una prova incontestable que Zeschke era part de la xarxa clandestina que va ajudar Erhard Mossack, un membre de les Waffen-SS, a amagar-se després de la guerra. Erhard era el pare de Jürgen Mossack, fundador del despatx d'advocats que va estar en l'epicentre de l'escàndol dels anomenats Papers de Panamà.
Mossack era membre de la llegendària divisió Totenkopf. Després de la caiguda de Berlín, el 1945, va ser capturat per les tropes aliades. El desembre de 1945, Erhard va aconseguir escapar al costat de set camarades d'un camp de presoners de guerra situat a Le Havre (França). I entre els noms més destacats de la xarxa que, segons l'FBI, el van ajudar a amagar-se i a sobreviure el 1946 es troba el de Günter Zeschke.
Al final, aquest descobriment va resultar fonamental per refermar la idea que les futures relacions amb altres nazis residents en Espanya van ser menys casuals del que sospitava la filla del geòleg. Un cop descartada la presència fortuïta, un dels enigmes inicials més grans que el diari plantejava era el motiu veritable pel qual aquell sapador de la Wehrmacht reapareix a Catalunya a finals dels cinquanta reconvertit en un prestigiós geòleg a les ordres d'una dinastia d'empresaris —els esmentats Lipperheide- amb un passat criminal. "I sobretot, a la inversa, ens preguntàvem també per què trobàvem sempre a uns empresaris hispanoalemanys tan emblemàtics com els Lipperheide envoltats de falangistes i de nazis de l'estil del mateix Zeschke malgrat que van negar després del final de la contesa i continuen negant encara els seus descendents que col·laboressin amb Berlín", precisa el llibreter badaloní.
"La resposta ens va deixar perplexos", prossegueix. "Tal com sospitàvem, els Lipperheide van mentir més que els pescadors. Tant ells com alguns dels seus amics de Neguri es van lucrar a mans plenes gràcies als negocis amb el Führer, venent minerals al Tercer Reich procedents, en part, de les mines d'Osor, i ajudant a continuar proveint de productes estratègics l'Alemanya nazi després de la crisi del wolframi a través d'una nova ruta alternativa a la del Cantàbric que passava per Catalunya i, més específicament, per Sant Feliu de Guíxols. No només hem aconseguit traçar aquest itinerari sinó que hem trobat proves addicionals que tant els Lipperheide com algunes famílies basques com els Aznar, avantpassats d'Alejandro Aznar, l'actual president de Marques de Riscal, es van servir dels negocis per ajudar a fugir els nazis perseguits pels Aliats".
Niu de nazis
Si a algú no el va sorprendre que el diari de Günter fos trobat a Sant Feliu de Guíxols vuitanta anys després que escrigués l'última de les entrades va ser l'historiador Francesc Bosch. El fet és que aquesta població costanera va ser un petit bastió nazi abans i durant la Segona Guerra Mundial, que va acollir un Hogar Social on les Joventuts Hitlerianes acostumaven a anar-hi de vacances. Aquest mateix edifici d'estil noucentista també va servir com a refugi després de la guerra per a nazis fugits i funcionaris francesos del Govern col·laboracionista de Vichy.
Rastrejant la presència del soldat nazi viatgem al Baix Empordà i fem una visita al cementiri. No gaire lluny del lloc d'enterrament d'un grapat de maçons hi ha una tomba a terra parcialment coberta per l'arena sorrenca del cementiri on s'hi endevina el nom d'un difunt alemany mort el 1988. Part de les lletres ja s'han desprès de la placa de marbre, però gràcies a Bosch, sabem que es tracta de "Richard Schwenke", més conegut com a "El senyor Ricardo el Nazi". Que Sant Feliu va ser una localitat molt pròspera ho testifica la profusió de mausoleus. A només alguns metres del lloc on descansa eternament "Ricardo el Nazi" són igualment visibles les làpides d'altres alemanys.
Bosch ens aclareix respecte a això que la presència de germànics a Sant Feliu no és un fenomen nou. No pas poques de les empreses locals vinculades a l'abans puixant indústria del suro van estar dirigides per centreeuropeus des de finals del segle XIX i fins a ben entrat el segle XX. I entre ells hi havia el mateix Richard Ernst Schwenke Moser (29 d'abril de 1906). Ricardo "el Nazi" era la classe d'alemany que es passejava sense complexos pel poble amb una creu gammada a l'americana. I ell no estava pas sol.
Tal com explica l'historiador de Sant Feliu de Guíxols, el centre d'operacions dels nazis a la localitat fins a la derrota de Hitler va ser l'esmentat Hogar Social, situat en un edifici conegut com a Can Cases, l'interior del qual hem aconseguit visitar gràcies a l'amabilitat del seu cuidador, que ens informa que l'emblemàtic edifici està en venda actualment. Hi ha algunes fotografies d'època on s'hi pot veure un grapat de nens nazis retent homenatge a una esvàstica al jardí que dona accés a la mansió.
Després del final de la conflagració mundial, aquest mateix immoble es va convertir en la seu d'un centre d'excursionistes presidit pel fill d'un empresari surer alemany, Heinrich Heller, l'empresa del qual es va incloure en la llista de negocis bloquejats pels Aliats. Aquesta circumstància no era insòlita perquè una part important d'aquesta indústria del suro ubicada a la Costa Brava havia estat en mans de camarades nazis i monitorada pels seus enemics durant i després de la contesa.
"Un cop conclosa la Primera Guerra Mundial, aquella Alemanya malferida pel Tractat de Versalles deriva capital cap al País Basc i Catalunya, on hi havia una comunitat germànica assentada des del segle anterior", ens explica Marçal Font. "Aquesta colònia de la Costa Brava vinculada ja a la indústria del suro s'enforteix i inverteix directament en mineria al costat d'empresaris com els Lipperheide o, sobretot, es lucra transportant de forma clandestina la fluorita d'Osor i altres productes. Quan esclata la Guerra Civil i Catalunya queda sota el control de la República i dels anarquistes, aquests alemanys deixen Catalunya i es nazifiquen a l'exili. Durant aquell mateix període, alguns empresaris catalans afectes als colpistes com Lluís Sibils, de Sant Feliu, se'n van molt de pressa. Després del triomf de Franco, la majoria torna i tindran un paper fonamental en la creació d'un entramat d'empreses que serviran de pantalla per exportar de forma encoberta a Alemanya algunes matèries primeres com la mateixa fluorita d'Osor. D'alguna forma, es van cobrar les lleialtats al caudillo i al Führer".
Alguns d'aquests triangles estan perfectament identificats, amb una empresa de la Costa Brava propietat d'un filonazi, amb un testaferro de la burgesia catalana i un pràctic de port com el de Palamós que creen una tapadora per comerciar amb un país en guerra, malgrat la suposada neutralitat de l'Espanya de Franco. Hi havia companyies implicades en el comerç amb els nazis també a Palafrugell, Figueres, Girona i, per descomptat, a Sant Feliu de Guíxols. Un cop finalitzada la contesa, tot aquest entramat i tots els que hi van prendre part, inclosos alguns catalans, quedaran perfectament blanquejats per la pàtina de l'oblit i una astuta ocultació facilitada pel franquisme.
Així mateix està ben documentat que la presència nazi a Barcelona i algunes zones costaneres va ser ja molt important abans de la guerra. El 1936 hi havia 63 grups nacionalsocialistes locals a la Península Ibèrica, i 21 d'ells eren a Catalunya. Sant Feliu va ser possiblement un dels més actius i nombrós. Segons l'opinió de Bosch, el que va passar després de la contesa és que el franquisme va crear un espai d'impunitat en les aigües procel·loses del qual alguns van aprendre a navegar de forma notablement lucrativa. Gent com Clarita Stauffer dirigia a Espanya una xarxa que ajudava molts membres del Partit Nazi a amagar-se i fugir. El mateix Franco va oferir protecció a grans empresaris o militars com Skozerny mentre, en paraules de Bosch, lliurava "per un plat de llenties" als Aliats certs càrrecs del partit com Hans Thomsen, cap a Espanya del Partit Nazi.
Línia de rates
Altres investigacions realitzades per historiadors catalans com Xavier Deulonder corroboren la importància que va tenir Girona en les rutes de d'escapada dels fugits del Tercer Reich. Deulonder, autor del llibre Nazis a Catalunya, va descobrir que un nombre considerable però no determinat d'alemanys va començar a entrar a la Península a través dels llocs fronterers de Girona "a partir del 1944 i fins almenys el 1948".
A finals del segle passat, es va especular fins i tot que el carnisser Aribert Heim, conegut pels terribles experiments que practicava amb els interns dels camps de concentració, podria haver trobat d'alguna manera un amagatall temporal a Roses, una altra ciutat costanera situada a 34 quilòmetres al sud de Portbou, un dels bastions principals en una de les Ratlines o vies de fugida més freqüentades pels nazis en el camí cap a l'Amèrica Llatina.
El mateix Friedrich Lipperheide — propietari de les mines d'Osor- va aconseguir escapar-se dels Aliats després de ser breument retingut per la policia a Girona gràcies, entre altres coses, a la intercessió de l'alcalde d'Osor i de l'empresari de Sant Feliu de Guíxols, Lluís Sibils, que era al seu torn l'amo de part de les infraestructures de transport per les quals viatjava la fluorita, a més del gendre del propietari de La Gavina, el llegendari hotel de la Costa Brava.
Curiosament, dos dels pocs noms que reverberaven al cap de Margarita Zeschke quan li preguntem per la classe de persones que el seu pare freqüentava van ser els d'Heller —un resident d'origen alemany de Sant Feliu l'empresa del qual va ser bloquejada pels Aliats després de la guerra— i el de Friedrich o Federico Lipperheide, un dels 104 nazis reclamats pels vencedors que el franquisme es va negar a extradir i va protegir amb especial cura. En efecte, l'home que va contractar el seu pare i que explotava les mines de fluorita d'Osor era un dels col·laboradors del Tercer Reich més perseguits a la Península després de la derrota de Hitler. També els seus tres germans van formar part d'una primera llista de 1.600 nazis reclamats per França, el Regne Unit i els Estats Units.
Federico Lipperheide va negar sempre les relacions amb els nazis. Fins i tot el seu fill va desmentir que la família hagués comerciat amb el Tercer Reich quan el periodista d'investigació José María Irujo el va entrevistar després de donar a conèixer el 1997 els 104 de la llista negra. "El meu pare els tenia fins i tot odi. És cert que va tenir amics de l'Exèrcit alemany i record haver-los vist alguna vegada a casa. Però res més", va dir Federico Lipperheide Wicke, fill de l'anterior mort el 2010, al reporter. Igual com el seu pare, Lipperheide mentia cínicament. La fortuna de tota aquesta família està tacada amb la sang de les víctimes dels nazis amb qui van col·laborar. Font i els seus col·laboradors no només han trobat proves consistents sobre la complicitat en aquells crims sinó que han aconseguit traçar parcialment l'esquema del negoci i com aconseguien vendre la fluorita fins a Alemanya, vulnerant els acords de neutralitat subscrits per Franco i la vigilància dels Aliats.
La fluorita que van exportar i en la qual es funda en part la fortuna d'aquest llinatge hispanoalemany establert al País Basc era un mineral d'importància estratègica per a la indústria bèl·lica, que s'utilitzava, entre altres coses, per endurir l'acer i els blindatges dels vehicles militars, a més de certs processos relacionats, per exemple, amb la fabricació de l'alumini. Posteriorment i fins a la dècada dels seixanta, el fluorospat va tenir també un paper protagonista en el desenvolupament de les bombes atòmiques, i entre elles, la del projecte Manhattan. "És un fet inqüestionable que, una cop es van tallar altres vies de subministrament, l'Alemanya del Führer no hauria aconseguit resistir fins al 7 de maig de 1945 sense el tungstè i la fluorita hispanoportuguesa, cosa que dona una idea de la magnitud del crim que va implicar proveir al Tercer Reich d'aquests minerals", diu Marçal Font. "I ara sabem que Berlín no només es proveïa d'aquests minerals a través de Sofindus, sinó dels mateixos Lipperheide i els seus amics bascos, que feien negocis a les escletxes que deixava el conglomerat que dirigia Johannes Bernhardt. Sospitem que fins i tot després d'abril del 1944, després de la firma d'un tractat amb els Aliats pel qual Franco es va comprometre a suspendre la col·laboració amb les potències de l'Eix, els Lipperheide i l'endogàmic clan filonazi del qual formava part van continuar exportant a Alemanya fluorita produïda a Osor utilitzant una ruta que se servia del tren de Girona a Sant Feliu i de la flota de cabotatge de la Mediterrània. Alguns empresaris catalans van col·laborar en l'ocultació d'aquest comerç i en el transport clandestí. Tampoc no tenim cap dubte en vista dels documents i els testimonis que hem obtingut que diversos alts directius i accionistes dels Bancs de Bilbao i de Biscaia propers als Lipperheide es van lucrar comerciant amb els nazis o, arribat el cas, protegint la fugida d'aquests criminals gràcies a navilieres com la dels Aznar, que, sigui dit de passada, van tenir un paper fonamental en el rescat de Federico Lipperheide, després del seu arrest a Girona. Tal com ho veiem, seria una forma molt bàsica de reparació que el BBV demanés perdó pels negocis que els accionistes del Biscaia i el Bilbao van fer amb els nazis, tal com han fet altres empreses a Suècia o Alemanya."
A la fotografia principal, l'antic Hogar Social, que va ser seu nazi a Sant Feliu de Guíxols Foto: Ferran Barber
Els detalls relatius a la implicació de diversos antics directius del Banc de Bilbao i de Biscaia en el comerç amb els nazis, així com l'estructura clandestina que van crear els Lipperheide per continuar exportant fluorita a Alemanya fins a, almenys, l'any 1944 seran objecte del tercer i últim reportatge d'aquesta sèrie.