Retrats de campanya: Xavier García Albiol.
Imagini's per un moment que vostè es troba Xavier García Albiol en un bar, cosa probable perquè és home d’anar pels bars a parlar amb la gent. Imagini que vostè, impulsat (o impulsada) per tot el que ha llegit sobre el personatge, va i li clava un estirabot. Sap quina seria la seva resposta (la d'ell)? Entomar-ho amb esportivitat i, possiblement, pagar-li un cafè. I sap per què? Perquè en Xavi, com li diuen els antics votants sociates i psuqueros i ara votants seus que viuen als barris de la Badalona situada per sobre de l'autopista, és un paio de ciment armat. Al menys en públic.
Vaja, té tanta mili a sobre que pot assumir qualsevol situació amb una reacció marmòria. Bé, menys dos cops. L’un, l’any 2006 quan va clavar-li un mastegot a un manifestant que formava part d’una cassolada contra Ángel Acebes, un moment del qual em jugaria un pèsol que està avergonyit. L’altra és quan li treuen el tema de les últimes eleccions municipals a la seva ciutat. Va fer una campanya de sobrat pensant que arrasaria i, a pesar de treure el 34.21% dels vots i 10 regidors, l’oposició d’esquerres va sumar i ell es va quedar sense la seva joguina preferida.
Algun cop me l’he imaginat desvetllat a mitjanit recordant amb enyor el seu despatx d’alcalde, situat al sisè pis de l’anomenat edifici Viver i on s’hi va instal·lar perquè tenia molta llum natural i podia rebre visites, no com el vell, fosc i petit despatx del vell, fosc i petit ajuntament de la plaça de la vila. Aquell despatx on ensenyava a tothom dues samarretes d’equips de bàsquet signades pels jugadors que tenia emmarcades: la de la Penya i la de la selecció espanyola.
Aprèn a detectar el que amoïna a uns ciutadans que ni són votants del PP ni s’han plantejat ser-ho mai, però que amb els anys l’acabaran votant. A ell, al Xavi, que no al PP.
Però, intentem descobrir com en García Albiol va passar a ser en Xavi.
Any 1991. Amb 23 anys aconsegueix ser regidor del PP en ple cinturó roig. En aquell moment molt roig. En una Badalona post-industrial i en crisi que, havent tingut un alcalde comunista i tot, ara viu una majoria absoluta del PSC més musculat que es recorda, apareix un xicot de 2 metres i un centímetre amb una dicció poc agraïda i... bé, passa el que és fàcil d'imaginar: que el consistori en ple s'acarnissa amb una carn tan tendra. Un altre s'hauria encongit, però ell va dedicar-se a encaixar, a observar i a aprendre. Sobretot a escoltar. Perquè en Xavier García Albiol pregunta molt, però encara escolta més. Així aconsegueix tenir molta informació que sap processar.
Total, que sol com un mussol en aquella selva de gats vells i avesats a tot, entén una cosa que marcarà la seva trajectòria futura, que per surar allà al mig ha de cridar l'atenció. És quan descobreix que la premsa li comprarà encantada qualsevol titular bèstia que sigui capaç de produir. També aprèn a usar la seva alçada en benefici propi. S'adona de que en una ciutat on el PP no existeix, només serà conegut si està tot el dia al carrer. És així com es passa els anys 90 presentant-se a gent, parant l'orella i aguditzant la vista.
Al final els acaba coneixent a tots (i a totes) i sabent el que pensen i per què ho pensen. Aprèn a detectar el que amoïna a uns ciutadans que ni són votants del PP ni s’han plantejat ser-ho mai, però que amb els anys l’acabaran votant. A ell, al Xavi, que no al PP.
Quan arriba l’allau immigratòria dels anys 2000, ell ensuma ràpidament que pot gratar per aquí i s’hi llença sense manies. I mentre el PSC opta pel bonisme, ell diu als catalans arribats al país als anys 60 a uns barris sense llum, ni aigua, ni clavegueres, ni carrers asfaltats, el que volen escoltar i el que ningú més s’atreveix a dir-los. I ho diu amb aquella cara de no haver trencat mai un plat, el seu parlar pausat i tranquil i els seus famosos moviments de braços lents i gens agressius, que en una persona de la seva envergadura transmeten a l’espectador protecció i confiança.
Per tant, racista? No, populista. Un gran professional del populisme. Qui són racistes són el seus votants.
Segurament vostè s’està fent la gran pregunta: en Xavi és un racista? Bé, doncs permeti’m contestar-la amb una incorrecció política: “no, qui són racistes són el seus votants”. Ell canalitza i es fa seu el malestar d’un cert tipus de gent i els ofereix un producte a mida.
El famós “Netejant Badalona” no el diu ell sinó la gent. Ell l’usa per dir als seus votants potencials, al calador al que s’adreça: “ei, que sóc dels vostres i penso com vosaltres, no com aquests d’esquerres que van amb el lliri a la ma i us prenen el pèl”. I el dia que detecti que aquesta gent està a favor d’una república tipus Corea del Nord, no dubti de es passejarà pels barris de la maneta de Kim Jong-un. I sense cap mania. I amb un lema del tipus “Coreizant Catalunya”.
Per tant, racista? No, populista. Un gran professional del populisme.
Entrar amb ell al mercat de la Salut de Badalona (un dels barris on treu millor resultats) pot significar estar 10 minuts de rellotge per fer el camí des de la porta fins a l’interior. Tothom (però TOT-HOM) s’atura per saludar-lo i explicar-li que la neta fa ballet, que l’operació de la cosina ha anat bé i que el fill continua sense feina. Ell els parla com si els conegués de tota la vida.
Ha sabut unir a la seva empatia el gran ajut d’uns mitjans de comunicació, que ha sabut utilitzar en benefici propi d’una manera perfecta i precisa.
Si el passeig és pel barri de Sant Roc (un dels més “conflictius” de la ciutat) no dubti de que l’acabarà saludant el 95% dels gitanos, paios i immigrants acabats d’arribar que es creui. I si es mou pel centre, el territori dels BTV (Badalonins de Tota la Vida), el mateix. A La Badalona que encara és un poble els nens li demanen autògrafs, els adolescents selfies, les senyores l’omplen de petons i els senyors l’abracen.
Per què? Doncs perquè a la professionalització total de la seva empatia hi ha sabut unir el gran ajut d’uns mitjans de comunicació que ha sabut utilitzar en benefici propi d’una manera perfecta i precisa.
Quan va començar amb el seu discurs racista, molts periodistes li feien entrevistes agressives per intentar desmuntar-li els arguments. Però els que van acabar desmuntats van ser els periodistes a qui ell va usar per multiplicar l’impacte del seu discurs i de la seva imatge. Entre tots els vam convertir en el més famós. Fent, senzillament, el que va haver d’aprendre a fer per sobreviure en la selva de la política quan només era “el largo” i que es podria resumir amb la frase: que parlin de tu, encara que sigui bé.
Iu Forn és periodista i és de Badalona.