Àlex Romaguera (Barcelona, 1970), periodista especialitzat en moviments socials i en temes vinculats a la lluita pels drets humans i la memòria històrica, és autor del llibre Víctimes en so de pau (Pagès editors). En el llibre, recull el testimoni colpidor i valent de quinze persones a qui la violència política ha assassinat un familiar. Des de Merçona Puig Antich, obligada a buscar justícia a l’Argentina per la mort del seu germà Salvador a garrot vil a la presó Model el 1974, a Mavi Muñoz, mare de Palomino assassinat el 2007 per un militar ultra al metro de Madrid. Amb l’assessorament de Robert Manrique, víctima d’Hipercor, i de la psicòloga Sara Bosch -que van engegar la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT), amb el suport de l’Ajuntament barceloní, davant el desgavell del govern espanyol en l’atenció de les víctimes dels atemptats a Barcelona i Cambrils el 2017-, Romaguera fa aflorar els sentiments, primer de ràbia i després de supervivència i acció de familiars d'assassinats per ETA, els GAL, la policia o grups d’extrema dreta. No s’amaguen els símptomes que han patit, des d’estrès posttraumàtic a algun cas de càncer, i ferides que es poden reobrir amb altres atemptats. Totes les persones entrevistades, la majoria dones, aposten per la conciliació i la no repetició. A més, el periodista mostra enriquidores iniciatives, especialment impulsades per la societat civil, i la majoria centrades al País Basc.
Què és violència política?
La violència política és aquella que té una motivació o que s’exerceix amb finalitats per canviar els esdeveniments o per condicionar el poder. El monopoli de la violència s’utilitza com a instrument per doblegar la dissidència. A diferència d’altres violències, ara es parla molt de la violència amb motivacions polítiques. És aquella per mantenir l’ordre establert o bé per modificar-lo.
En el llibre ‘Víctimes en so de pau’ explica el cas quinze persones a qui han assassinat a un familiar per violència política des d’ETA, els GAL, la policia, funcionaris de presons o integrants de l’extrema dreta. Com les ha escollit?
D’una llista d’unes 40 persones que públicament s’han expressat en defensa de la conciliació i pau, vaig voler repartir-los en tres criteris: que fossin parents, en una de les tres etapes diferenciades postfranquisme, transició i actual període constitucional, i que els actors armats fossin diversos. I des d’aquesta heterogeneïtat posar en comú allò que tenen: un procés de resiliència i que el seu testimoni contribueixi a un escenari de justícia, de pau. Són un referent ètic i moral ja que treballen perquè ningú torni a viure mai més el que van passar. Sembla un mosaic inconnex, però no: han transformat el seu drama en un actiu personal que pot ser un referent per dirimir els conceptes i de com es pot avançar en un procés de convivència comunitària, sobretot al País Basc on estan desconstruint molt la mirada de la polarització, de sectors enfrontats. Primer, vaig parlar amb Mari Carmen Henández, vídua de Jesús Maria Pedrosa, regidor del PP a Durango, assassinat per ETA l’any 2000 i Axun Lasa, germana de Joxean , el jove de Tolosa segrestat i assassinat pel GAL el 1983, que van participar en la trobada de 27 víctimes de grups armats al centre de reconciliació a Glencree, un poble irlandès entre els anys 2007 i 2012, i a partir d’elles vaig veure que altres persones havien patit contextos diversos i un factor denominador, que és molt poderós.
Explica que entre la fi del franquisme i la dissolució d’ETA es van produir un miler d’assassinats, la majoria en la Transició i de casos que la societat coneix poc. És el cas de la pallissa mortal que uns funcionaris de la presó de Carabanchel van propinar al jove Agustín Rueda, nascut a Sallent i impulsor d’un club juvenil per als fills dels miners.
Sí. A diferència dels crims de persones de l’Estat o molt significades per la seva responsabilitat pública, hi ha hagut tot un retaule de víctimes a les quals no s’ha prestat atenció sobretot en el marc de la Transició. L’historiador David Ballester en el llibre Las víctimas de la Transició política (1975-1982) identifica 135 persones, de les quals 91 han estat assassinades pel mètode del gallet fàcil, és a dir violència dels cossos policials. En el tardofranquisme i la Transició es va actuar en un marc de impunitat. L’Estat usava aquesta impunitat per reprimir la dissidència però també per defensar un model d’Estat, d’una forma molt arbitrària a través d’uns cossos policials que provenien del Franquisme. No va haver-hi una depuració dels cossos policials ni dels seus comandaments, ni a les estructures de l’Estat, com ara els tribunals d’excepció, com l’Audiència Nacional o magistrats, que van mantenir de la cultura de la repressió. Fins i tot, a dia d’avui encara hi ha alguna reminiscència en aquesta forma d’actuar, absolutament arbitrària.
Un dels botxins de Yolanda González a Madrid van ajudar-lo fugir. Désprés se li va canviar el nom i va donar classes de seguretat informatica a cossos policials, inclòs els Mossos d'Esquadra
Paradigmàtic és el cas del condemnat de l’extrema dreta, que després és contractat pel Ministeri de l’Interior.
Sí, és un dels botxins de Yolanda González, la jove de Bilbao que estudiava a Madrid. Eduardo Hellín, militant de Fuerza Nueva, és un dels tres implicats que la segresta i mata el 1980. En u permís, antics policies de Carrero Blanco van aconseguir que fugís, i quan va tornar li van canviar el nom i va donar classes de seguretat informàtica al Ministeri de l’Interior, però també a l’Erzaintza i als Mossos d’Esquadra. L’Asier, el germà de Yolanda, va descobrir-ho, i fins i tot es va entrevistar amb el llavors conseller d’Interior Felip Puig per dir-li que era intolerable. És un exemple de la doble victimització que pateixen, primer el dany i després la desídia en atendre els seus casos.
Nacions Unides cita tres drets: veritat, justícia i reparació. A l’Estat espanyol continuen pendents?
Clar. Hi ha casos que han conegut el seu victimari, però que el procés judicial ha sigut molt maldestre, sense garanties processals i exonerant les actuacions, o després el govern els ha concedit indults i condecoracions. I pel que fa a la reparació, les ajudes en termes materials, psicològics i econòmics, també és difícil si l’Estat no et reconeix com a víctima del terrorisme perquè és una prerrogativa de la pròpia llei del 2011.
A la companya d'Ernest Lluch no la volien reconèixer com a víctima de terrorisme, explica la seva filla. Els van prometre ajudes, però res
Per exemple?
Rosa Lluch explica el cas que quan ETA va matar el seu pare, Ernest Lluch, l’any 2000, van tenir molts problemes perquè el govern espanyol reconegués com a víctima la seva companya, Montserrat. El ministre de l’Interior, que llavors era Mayor Oreja, els va prometre que ho resoldria, però res.
Per què encara li costa tant a l’Estat espanyol admetre aquesta violència política del passat?
L’Estat no vol reconèixer les persones que han estat víctimes del propi Estat, siguin funcionaris de presons o cossos policials. Per això la llei de víctimes del terrorisme de 1999, reformada el 2011, quan publica la llista de víctimes, que són unes 6.000, d’aquestes unes 1.000 assassinades, no inclou cap perpetrada per cossos policials de l’Estat. El 2011 el que fa és ampliar una mica el perímetre i incloure alguns crims de Fuerza Nueva, la triple A, de grups parapolicials i dels GAL. Però així i tot, hi ha hagut molts problemes en els casos que s’ha dit que aquestes víctimes actuaven contra l’ordre establert.
Què vol dir?
L’any 2013, el govern del PP d’Aznar va introduir un article a la llei de pressupostos i va fer una llista de 54 famílies que compleixen els requisits com a víctimes dels GAL, però, com es considerava que els familiars morts havien participat en alguna acció, com ara ajudar ETA, tot i que no estava provat, se les exclou de les ajudes. És el cas de la Pili Zabala pel seu germà Joxi, tot i que mai va ser acusat de ser membre d’ETA, només un jove que es va escapar per cometre un intent de robatori en una entitat bancària. I també han exclòs de les ajudes la dona i la filla de Josu Muguruza, diputat d’Herri Batasuna, assassinat el 1989 per Ynestrillas, quan havia de prendre possessió de l’acta. La filla va néixer tres setmanes després de l’atemptat. La majoria han tingut una manca de suport, d’ajuda i atenció per part de les autoritats, que no els han garantit una justícia diligent i justa, ni un procés de reparació. Hi ha dos drets més que reconeix Nacions Unides.
Quins?
Són fonamentals. Un és el reconeixement, en alguns casos sí que s’han produït però quan hi ha una societat civil que ha empès. Un cas és l’Eva Barroso, quan van matar el seu germà en la vaga del 3 de març del 1976 a Vitòria, Santiago Carrillo va fer un acte i va demanar al pare que pugés en homenatge al seu fill Romualdo, i després va veure com el Partit Comunista es desentenia. O fins i tot el Partit Comunista en relació als fets del Sant Fermín del 78 va donar per bona la versió oficial. Els reconeixements no han arribat fins a molt més tard, el 2016, la majoria. En el cas del jove Palomino en l’època de l’alcaldessa Carmena i sobretot perquè les entitats de Vallecas van pressionar i se li va dedicar una placa. També a Yolanda González, que gràcies a l’associació de veïns de la part de Deusto, a Bilbao, hi ha una placeta, que li han posat el seu nom, allà cada any els veïns li feia un mural i un recordatori. Són homenatges que han arribat molt tard. També, en el cas d’Ángel Berrueta, el forner que va morir per la tensió viscuda després de l’11-M del 2004, i no tenia cap afiliació política. En el seu cas, els veïns del barri de Donibane a Pamplona van presentar més de 2.000 signatures a l’Ajuntament, també les penyes, fins llavors l’Ajuntament era governat per UPN, la dreta, i no van voler atendre res, fins que va pujar Bildu, i van acceptar el reconeixement. El reconeixement a aquestes persones atenua el dany a les famílies, en trobar aquest coixí social.
I el darrer dret?
És el de no repetició, que s’assoleix amb mesures legislatives. A el País Basc i a Navarra s'han aprovat dues lleis on inclouen les víctimes causades per ETA i pels aparells policials, de 1978 al 2019, i així amplien els paràmetres perquè la llei estatal exclou com a víctimes les causades pels aparells estatals. Són lleis que es tiren endavant per l’aritmètica parlamentària, però les dues lleis han estan recorregudes al Tribunal Constitucional.
L'Estat no pot admetre que sota el seu empara s'hagin comès crims. I per això, l'acció dels GAL continua emparada per la llei de secrets oficials
Per què l’Estat continua sense admetre les víctimes que ha causat?
La lògica d’Estat en sí mateix, de garantir la seva legitimitat, el cost administratiu, no pot admetre que sota el seu empara s’hagin comès crims, per això mateix, el tema dels GAL continua avui dia emparat per la llei de secrets oficials. La llei de secrets oficials de 1968 i la llei d’Amnistia de 1977 són els dos artefactes jurídics que estan impedint l’abordatge de casos com el de Salvador Puig Antich, o Pili Zabala, que el seu cas és un escarni, perquè quan va demanar al Suprem reobrir el seu cas per demanar responsabilitats a Felipe González, i després a Europa, no només no se li dona la raó, sinó que s’ha sabut recentment que la mare ha d’assumir les costes judicials, que són uns 9.500 euros.
Cal derogar la llei d’Amnistia del 1977?
Sí. El relator de l’ONU, Human Rights Watch i Amnistia Internacional demanen que s’aboleix la llei d’Amnistia i la de secrets oficials. I en el cas de Puig Antich, tot i que s’ha aconseguit que es declari il·legítima la sentència, aquesta no s’ha anul·lat I, ara en la discussió de la nova llei de Memòria Democràtica encara hi ha molts serrells sense aclarir.
Les víctimes es consideren supervivents i apel·len a dirimir els conflictes de forma democràtica i col·laborativa com és la pau positiva
Què volen les víctimes?
Les víctimes ja no esperen justícia, que sí que cal en una democràcia moderna. Les víctimes reclamen: que totes són iguals, no hi ha víctimes de primera o de segona; que cap assassinat és justificable, que tothom té dret a una segona oportunitat, i que aquelles persones que han exercit la violència per ideologia si volen expressar alguna cosa és que reconeguin que han fet un mal. La majoria de les persones entrevistades no es vol cronificar en el concepte víctima, com viu Consuelo Ordóñez i altres, perquè és estendre el dolor i l’amargura arreu. Les persones entrevistades es consideren supervivents o resilents. Accepten el terme víctimes si així l’Estat les reconeix a la llei, jurídicament. Consideren que la seva principal demanda és que allò que va produir la mort dels seus parents no es torni a reproduir. Fan una apel·lació a dirimir els conflictes de forma democràtica, dialogada i col·laborativa en un nou paradigma que és la pau positiva.
Què és la pau positiva?
La pau positiva el que fa és que, sense deixar de mirar el retrovisor de la història, es focalitza en l’acció de posar en valor les capacitats humanes, de posar en valor actes i afectes, i compartir espais de trobada. Es materialitza en propostes, que van des de trobades de veïns que no es parlaven per temes polítics, a la teràpia o debats de les causes, i incloure segones generacions. A Europa és paradigmàtic el programa Adi-adian (escoltar atentament).
Què és el programa Adi-adian?
El programa Adi-adian, finançat pel govern basc, està dirigit per mediadors i psicòlegs, i el que fan és portar persones que han patit la mort d’un familiar per violència política als instituts, on expliquen la seva vivència i els alumnes pregunten, i hi ha un memoràndum. Els experts diuen que això té una efecte immunitzador de la violència i humanitzador de les relacions socials. Has de fer un exercici de reconeixement cap a l’altra persona. I ara, aquest programa ha saltat a la universitat. Un dels impulsors és el mediador Alberto Olalde, del campus de Vitòria.
El govern de Rajoy va prohibir les trobades restauratives a la presó, entre exmembres d'ETA i familiars de víctimes, senyal que aplanava el camí a la conversa i la distenció
Explica altres iniciatives.
Sí. Hi ha les trobades a les presons, que es van fer 14 de trobades restauratives, d'exmembres d'ETA i familiars de víctimes, impulsades per la Maixabel Lasa, llavors directora de l'Oficina d’Atenció a les Víctimes del Terrorisme del govern basc, fins que el govern de Rajoy les va prohibir, senyal de que allò estava permetent aplanar el camí a la conversa i la distensió. Es van fer del 2011 al 2012 perquè llavors ETA va declarar la treva unilateral i definitiva l’octubre del 2011, i l’autodissolució arriba el 2018. També ha contribuït que fa un any l’esquerra abertzale, amb Arnaldo Otegi, van fer una roda de premsa expressant el reconeixement del dany causat, usant la mateixa frase dels activistes de la via Nanclares, des d’aquesta presó de Vitòria. Hi ha hagut iniciatives de l’àmbit local, sobretot a l’àrea de Guipúscoa i el Bidasoa, aquestes poblacions de Tolosa, Errentería, on van ser molt afectada per la violència, i els pobles han fet iniciatives de trobades, amb mediadors. També la iniciativa de la plaça de la memòria. És entendre el dolor aliè. És la societat civil qui ha arrossegat els partits a prendre mesures. L’esquerra abertzale potser ha de fer més passos però crec que ara és l’Estat a qui li pertoca.
Què ha de fer l’Estat?
L’Estat hauria d’iniciar un procés de justícia restaurativa de la violència que ha causat, que és el concepte que s’utilitza per a altres casos, com a Colòmbia o Argentina. Vol dir reconèixer el que ha passat i establir mecanismes perquè tota la gent que no ha rebut una atenció adequada i tots els casos que no han estat depurats ho siguin. Què passa? Que això qui ho està portant tot és des de l’Argentina amb la jutgessa Servini. Per ara, no hi ha voluntat política i revela que va ser la Transició: un pacte entre les elits i el franquisme.
Però han passat molts anys de la Transició...
L’Estat també juga que els casos que prescriuen. I si no hi ha resolucions, no es pot portar a altres instancies, com passa a les germanes de Puig Antich, o el cas del jove Mikel Zabalza, que el govern basc ha emès un document que va ser mort al quarter d' Intxaurrondo de la Guàrdia Civil i llançat al riu, i no havia escapat, com es deia, però no hi ha cap resolució judicial. És una anomalia democràtica. Del 1975 al 1982 és on es concentren aquests casos en aquest marc d’impunitat. Hi ha una continuïtat biològica, biogràfica i política, i un exemple són Manuel Fraga o Martin Villa. Formen part de grans famílies i les empreses que es van forjar en el tardofranquisme, i formen part de les estructures de l’Estat. El PP mai ha volgut una solució dialogada al País Basc, a banda dels interessos econòmics, com l’empresa de seguretat de Mayor Oreja. Mantenir la dispersió dels presos és cronificar el conflicte ja que castiga i penalitza a les famílies i els fills. I ara, la rèplica és VOX, amb aquest discurs de menyspreu i d’ estigmatització. A més de la violència física, la violència cultural i simbòlica també contribueixen a la repressió i alimentar un ambient de persecució al diferent. L’’A por ellos’ és fruit d’aquest discurs. Generes un enemic interior, on focalitzar-ho, poden ser els immigrants o els catalans. És una plantilla que s’ha mantingut en democràcia. L'Estat continua molt centralitzat, amb unes elits extractives i amb estructures que el protegeixen, d’uns mecanismes de control i repressió. El comissari Villarejo pot ser una caricatura d’això, o els policies que van anar a amenaçar a la banca andorrana.
Hi ha un ús pervers de les víctimes de terrorisme per part d'unes associacions que estan monopolitzades per l'extrema dreta
I el paper de les associacions de víctimes de terrorisme?
Hi ha algunes associacions que estan monopolitzades per l’extrema dreta. Hi ha una mena de portes giratòries als càrrecs principals de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i de Covite, on van passant responsables de Vox, Ciutadans o el PP, i fan afirmacions que no comparteixen les víctimes reals. Hi ha un ús pervers de l’ús de les víctimes de terrorisme. Per això, dono veu a víctimes que desconstrueixen aquest discurs bel·ligerant que transmet la dreta.