El Tribunal Suprem continua desatenent la llei d’amnistia, retorçant el redactat de la norma i desobeint la voluntat del legislador per justificar la seva fèrria oposició a amnistiar la malversació de l’1 d’octubre. I Manuel Marchena, refermant la seva croada contra l’independentisme, s’ha erigit, juntament amb Pablo Llarena, en el principal obstacle perquè els líders del procés aconsegueixin una amnistia plena i completa. L’última decisió de la Sala Penal de l’Alt Tribunal va ser reiterar la seva negativa a amnistiar els condemnats al judici del procés, que continuen inhabilitats fins al 2031: Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva. Tanmateix, la previsible decisió del Suprem era imprescindible per obrir el camí cap al Tribunal Constitucional, que està cridat a ser, finalment, qui possibiliti una aplicació íntegra de la norma de l’oblit penal. La via serà el recurs d’empara, però no serà fàcil. Lluny de concloure la seva ofensiva i aparcar la seva contesa particular, Manuel Marchena llença ara una amenaça implícita i directa al Tribunal de Garanties: si li imposa amnistiar la malversació, recorrerà al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, cosa que paralitzarà i endarrerirà encara més la consecució de la finalitat prevista a l’amnistia. Més bastons a la rodes.
“Una interpretació que estimés que el delicte de malversació és amnistiable ens obligaria en el futur a suscitar la qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea”
L’advertència del Suprem va arribar el dilluns en la interlocutòria que resolia el recurs de súplica per no haver aplicat l’amnistia. De manera reiterada i contrària a l’esperit de la llei, l’Alt Tribunal ha argumentat en els últims mesos que la norma de l’oblit penal exclou “expressament” del seu perímetre la malversació atribuïda als líders del procés. Com que interpreta que la malversació de l’1-O va comportar “benefici personal de caràcter patrimonial” i “va afectar els interessos patrimonials de la Unió Europea”, el Suprem esgrimeix que “no procedeix, en aquest moment concret, formular qüestió de prejudicialitat” davant del TJUE perquè “no resulta d’aplicació cap norma que deixi desprotegits els interessos financers de la UE”.
Insistia que la “pretesa extinció de la responsabilitat criminal” dels fets “no es deriva de l’aplicació de la llei d’amnistia” i, a continuació, llançava el seu avís: “La conclusió contrària, en cas d’haver estat adoptada o si es derivés d’una interpretació que estimés que el delicte de malversació és amnistiable, ens hauria obligat (o ens obligaria en el futur) a suscitar la qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea”. En altres paraules: si el Tribunal Constitucional considera que la llei estableix que cal amnistiar la malversació de l’1-O i li ho imposa al Suprem, anirà a Luxemburg. “En el seu moment i a la vista la sentència dictada pel Tribunal Constitucional, la Sala decidirà el que resulti pertinent”, reblava. “Insòlit, la Sala Segona el Suprem ha perdut el sender, difícil trobar qualificatius adequats”, va proclamar fa uns dies Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB i actual senador d’ERC. I els perjudicats també van alçar la veu. “Fan de tot menys aplicar la llei com els correspondria”, va lamentar Jordi Turull. “El Poder Judicial actua per sobre de la democràcia i vulnera la llei d’amnistia”, va denunciar Oriol Junqueras.
📝 El Suprem confirma que no aplica l’amnistia per malversació a Junqueras i Turull
Ara bé, els arguments del Suprem no són nous. A la interlocutòria del juliol, la primera que va denegar l’amnistia als condemnats, la Sala Segona va manifestar que no calia plantejar una qüestió prejudicial per preguntar “si és correcte el que correctament ha decidit el legislador” i, contravenir el text i l’esperit de la norma, es va escudar en la “improcedència” de “suscitar una interpretació sobre l’encert de l’amnistia de no perdonar aquells delictes que afectin els interessos patrimonials de la Unió Europea”. De la mateixa manera es va expressar Pablo Llarena, que l’1 de juliol va apuntar que no hi havia “cap necessitat” d’avaluar la “concordança” de l’amnistia amb el Dret de la UE en els supòsits en els quals la mateixa norma “imposa no ser aplicada”. “El Dret de la Unió no planteja cap objecció al que ordena el precepte, això és, que es depuri la responsabilitat criminal en els delictes de malversació que poden afectar els interessos financers de la Unió”, reblava. De nou, donava la volta per complet al redactat que va aprovar pel Congrés dels Diputats.
Disset mesos de mitjana perquè el TJUE resolgui les qüestions prejudicials
I quin podria ser el recorregut de l’amnistia al TJUE? Les dades no són esperançadores per als líders del procés. Segons les xifres oficials, el termini mitjà de tramitació dels procediments prejudicials el 2022 va ser de 17,3 mesos. El 2021, havia estat de 16,7 mesos. Per tant, la pregunta que el Suprem elevaria a Luxemburg tardaria un any i mig a respondre’s. I cal tenir present que aquest temps començarà a comptar quan el Suprem faci el pas, que no arribarà fins que el Tribunal Constitucional es pronunciï. Fonts del Tribunal de Garanties auguraven fa unes setmanes que tardaria entre sis mesos i un any a poscionar-se definitivament sobre aquesta qüestió. Amb tots aquests càlculs, el camí podria no acabar fins a 2027.
És cert que el Reglament de procediment del TJUE preveu dos procediments més ràpids (d’urgència i accelerat), però, en aquest cas, és difícil imaginar que tinguin recorregut. D’una banda, el procediment d’urgència l’ha de sol·licitar el jutge de l’estat membre (Manuel Marchena) i només està previst en supòsits relatius a “l’espai de llibertat, seguretat i justícia” (per exemple, asil o immigració). D’altra banda, el procediment accelerat ha de ser instat per l’òrgan jurisdiccional o, excepcionalment, d’ofici pel president del TJUE i permet establir excepcions al full de ruta ordinari quan la naturalesa de l’assumpte “exigeixi resoldre’l en un termini breu”.
El Suprem apel·la a Europa, el camp de batalla on ha fracassat intentant perseguir Puigdemont
Si el Suprem arriba a Luxemburg, no serà la primera vegada que Europa ha de dir-hi la seva sobre la persecució de l’Alt Tribunal als líders del procés. I fins ara l’exili ha donat la raó a l’independentisme. El cas paradigmàtic va ser el 2018: Puigdemont tornava amb cotxe a Waterloo des de Finlàndia i, just després de travessar la frontera amb Dinamarca, va ser detingut. Va estar dues setmanes a la presó de Neumünster fins que la justícia alemanya el va deixar en llibertat i va descartar que hagués comès un delicte de rebel·lió, que era l’acusació que pesava sobre ell en aquell moment. Finalment, el Tribunal Regional Superior de Schleswig-Holstein va decidir extradir-lo només per malversació, però Pablo Llarena va interpretar que era insuficient, ja que li impedia portar-lo a judici per rebel·lió o sedició, i va rebutjar el lliurament. Posteriorment, el 2021, Puigdemont va ser detingut a l’Alguer (Sardenya) i la Cort d’Apel·lació de Sàsser el va posar en llibertat sense mesures cautelars i el va deixar lliure per moure’s arreu d’Europa. I així ha continuat sent tots aquests anys.
🔎 Puigdemont infligeix a Llarena una derrota a ‘casa’ enmig del camí cap a la plena amnistia
El TSJC, el Tribunal de Comptes i l’Audiència Nacional ja han acudit al TJUE: per Jové i Salvadó, per l’1-O i pels CDR
Si el Suprem fa el pas d’anar a Europa, seguirà la línia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ja ha elevat una qüestió prejudicial en la causa de Josep Maria Jové i Lluís Salvadó per desobediència, prevaricació i malversació. El TSJC va considerar que hi ha articles de la llei “qüestionables” en relació amb el que disposa la Unió Europea sobre la “protecció de la gestió dels cabals públics i persecució de la corrupció amb fons públics” i va defensar que a la UE “no pot ser-li indiferent” que un Estat membre “atorgui la impunitat” a la malversació actuant “de comú acord amb els autors convictes o presumptes de la malversació a canvi d’un favor polític”. En aquesta línia, defensava que la qüestió prejudicial “es justifica plenament” perquè els interessos financers de la UE “poden veure’s en perill quan un estat membre de la UE incompleix el mandat d’adoptar les «mesures necessàries» per garantir que no quedi impune cap malversació intencionada de fons públics”.
Prèviament, qui havia obrert camí havia sigut el Tribunal de Comptes, que va preguntar al TJUE si la llei d’amnistia vulnera els drets de la Unió Europea. La consulta, registrada a començaments de setembre, incumbia el procediment comptable de l’1-O i va portar la consellera Elena Hernáez a posposar la sentència fins que el TJUE contesti i a no aixecar la mesura cautelar de mantenir congelats els 5,4 milions de fiança. La tercera causa vinculada a l’amnistia que ha arribat a Luxemburg és la dels CDR de l’operació Judes: l’Audiència Nacional ha plantejat al TJUE si amnistiar el terrorisme atribuït als CDR contravé el dret comunitari.
Arrenca la batalla de recusacions al Tribunal Constitucional
En paral·lel a les maniobres del Suprem, el Tribunal Constitucional continua el seu camí. Després d’haver admès a tràmit la qüestió d’inconstitucionalitat que va presentar l’Alt Tribunal pel delicte de desobediència i d’haver acceptat l’abstenció de Juan Carlos Campo en tots els debats sobre l’amnistia, el Tribunal de Garanties es troba ara a les portes de la batalla de recusacions. I hi ha hagut rècord: s’han presentat un total de 54 recusacions, el nombre més elevat de tota la història. 27 són contra els progressistes Cándido Conde-Pumpido, Laura Díez i Juan Carlos Campo i 27 són contra el conservador José María Macías (promogudes per la Fiscalia i per l’Advocacia General de l’Estat).
La primera que es discutirà serà la del president del TC, Cándido Conde-Pumpido, que estarà a sobre la taula el dimarts que ve. El Constitucional ha decidit apartar del debat els altres magistrats recusats, per la qual cosa el tribunal que haurà de pronunciar-se estarà format per vuit magistrats (en lloc dels dotze que integren el ple al complet). Això deixa un empat entre els dos blocs, ja que n’hi haurà quatre de conservadors i quatre de progressistes. Ara bé, la majoria progressista no perilla perquè el ple estarà presidit per Inmaculada Montalbán, que tindrà vot de qualitat per desempatar i garantirà que la balança es decanti a favor del bloc progressista.