A la una de la tarda el sol cau a plom a la porxada plaça de la Vila d’Amer, el poble on va néixer Carles Puigdemont. En aquest municipi gironí, situat al nord de la comarca de la Selva, que limita amb les de la Garrotxa i el Gironès, el retorn del president a l’exili que s’espera per a les pròximes hores, després de set anys d’obligat èxode polític, es viu de manera molt desigual. Entre els veïns hi conviu des de la més absoluta indiferència, i fins i tot ignorància, per la situació que viu el seu fill més mediàtic, a la preocupació i el neguit d’aquells que coneixen “en Carles” des que era petit, i que també tenen lligams estrets amb la família de Can Crous —com es coneix el negoci familiar, la Pastisseria Puigdemont—, o que han compartit aquests darrers anys la lluita per la independència.
Aquest dilluns, la pastisseria familiar Puigdemont, que va fundar el 1927 l’avi Francisco originàriament com una botiga d’ultramarins, que durant tants d'anys van regentar el Xavier i la Núria, els pares del Carles, i que ara porten l’Anna i el Francesc, dos dels seus set germans (Enric, Joaquim, Josep, Dolors i Montse), tancava per descans setmanal. Una mala notícia perquè no podem comprar els deliciosos Capricis d’Amer, les delicatessen estrella —un dolç sec semblant als carquinyolis— de l’establiment del número 6 del carrer Sant Miquel, a tocar de la plaça de la Vila, que preparen amb una recepta secreta familiar. Informativament, però, segurament poc es pot treure de la visita a la pastisseria, perquè els Puigdemont són discrets, es cuiden molt de dir res que pugui comprometre el Carles, i també estan curats d’espants amb l’assetjament al qual han estat sotmesos sovint.
Al carrer no se’n parla
Hi ha veïns que es resisteixen a parlar, d’altres que diuen no saber-ne res, que no paren atenció a l'actualitat política, que prefereixen els true crimes. En Severino Mera, que fa 30 anys que viu a Amer, adverteix que les seves idees polítiques “no les explico”, però sí que reconeix que hi ha coses “que m’agraden i altres no” del govern municipal que lidera l’alcaldessa de Junts, Maria Rosa Vila, format per set regidors del partit de Puigdemont i quatre d’Amerencs pel canvi, per l’acord municipal al qual van arribar a les darreres eleccions. El Severino és dels que pensa que el president no hauria de tornar del seu exili, “perquè tindrà un problema”. També el Joan, l’agutzil del poble, que fa una “mica de tot i més”, sorprèn en dir que “al carrer no se’n parla, del retorn d'en Puigdemont”, si més no obertament.
La pancarta dels CDR i 'Seguim 1714'
A aquestes hores, els avis del poble dinen —a la una puntualment— abans de baixar a fer el cafè, el cigaló i la partida de botifarra al bar de la plaça que dona a la façana de l’edifici on hi ha desplegada una gran pancarta on es llegeix ‘Puta Espanya’ en 27 idiomes, tots els de la Unió Europea, que va substituir la icònica amb la imatge del president i el lema No surrender (sense rendició) que va ser repetidament vandalitzada. La darrera vegada, amb quitrà, i ja no va ser possible restaurar-la. Així que entre els membres dels CDR i del grup ‘Seguim 1714’ van decidir anar més lluny. “Ens la van vandalitzar deu vegades i vam decidir que fem una cosa més bèstia”. A la pancarta, que no agrada a tothom al poble, li van posar un motor “i la recollim cada nit i la tornem a desplegar cada matí” per evitar que la tornin a fer malbé, explica en Jordi Araus, que no té cap problema a parlar de les seves idees i conviccions. Diu amb orgull que és membre fundador del grup ‘Seguim 1714’, molt actius, tot i que es consideren “apolítics”, però sí que defensen Puigdemont “perquè és l'únic que ens queda, els altres ens han traït”. Aquest dilluns van publicar una carta a les xarxes socials en la qual comminen els seus 2.900 seguidors d’Instagram a “defensar el president Puigdemont. Ara hem de sortir al carrer, no ens quedem a casa”, diuen. I el Jordi afegeix que “el defensarem al màxim que puguem. Anirem on ens diguin. Des del 17 és el nostre referent, tot i que al nostre grup hi ha una mica de tot, hem de defensar la independència".
En Jordi reconeix que al poble hi ha por, i que “molta gent diu que no vingui. Molta gent, a part de com a polític, coneixem en Carles com a persona”, i la gent actúa amb recel, perquè “tal com ha actuat el tema polític, la repressió d’Espanya, amb el tema de l’amnistia, que han amnistiat més policies que res, la gent molts cops s’ha sentit perseguida. No sabem fins a quin punt arriben les urpes espanyoles. Ens sentim vigilats, i molta gent té por. Ningú vol anar a la garjola”.
L'amic incondicional de Puigdemont
També reconeix que la gent d’Amer té por en Mingo Berrio, una institució de l’independentisme a Amer. És portaveu del Consell de la República al consell local d’Amer i president de la mesa de l’Assemblea Territorial d’aquesta organització privada que presideix Carles Puigdemont i que treballa per promoure la independència de Catalunya des del 2017. En Mingo es considera “un soldat” incondicional al servei del seu amic d’infantesa. Es coneixen de tota la vida i han compartit moltes vivències des que eren petits. “En Carles té dos anys menys que jo, però amb el seu germà, el pastisser, anàvem junts a classe i quan érem petits jugàvem tots amb tots”. En Mingo coneix molt bé com és i com pensa el president a l’exili, i coneix la seva família. Ha viscut molt de prop com han patit en Carles, els moments més difícils, amb la mort el 2018 del pare, en Xavier Puigdemont Oliveres, “un home sense estudis, però molt culte, de qui diuen que havia llegit tots els llibres de la biblioteca del poble, un home que podia parlar de tot”, i de la mare, la Núria Casamajó, una mort abans de l’estiu que va deixar “molt tocat el president. Ell ja es veia que tornaria i que podrien retrobar-se”. També els problemes d’adaptació de les seves filles, la seva solitud a Waterloo..., per això, sap que en Carles Puigdemont tornarà per assistir a la investidura, no en té cap dubte. “Quan se li posa una cosa al cap, és cabut, caparrut i obsessiu amb el que vol, no hi ha ningú que el pari. El seu pare explicava que des que el seu fill era petit havia abandonat qualsevol intent de fer-li canviar una decisió, perquè quan en Carles decidia una cosa, ho feia, peti qui peti. I és un paio que té les coses molt clares, molt reflexiu. Quan nosaltres anàvem a la riera a tirar rocs, ell se n’anava a llegir la història de Catalunya, i després ens l’explicava”. I explica el Mingo que ell mateix li ha qüestionat la decisió de tornar. "Vols dir que has de venir a fer el màrtir, a jugar-te-la d'aquesta manera?", li he dit tres o quatre vegades que l'he vist aquests darrers dos mesos. I em diu, "'escolta'm, els passos són aquests, i aquest és el que toca', i si ell ho diu, l'hem de seguir".
L’última oportunitat de reactivar l’independentisme
En Mingo no sap ni vol saber els detalls del retorn del president, “hi ha gent que se'n cuida d’aquestes coses”, però està disposat a fer el que calgui i anar on calgui. Quan se li pregunta pel tema, desvia la conversa…"Qui diu que no és aquí ja? I qui diu que l’empresonaran? Si podem, no l’agafaran pas. El Parlament és sobirà, no hi pot entrar la policia. Si el protegim 30.000 persones, per què no s'hi pot quedar?" La gran preocupació d’en Mingo no és que detinguin Puigdemont, sinó que “li puguin fer mal” i que la gent no es mobilitzi prou. “Ara estic entre il·lusionat i preocupat. Preocupat perquè no passi alguna cosa, i que li facin mal, i il·lusionat per veure si ens reactivem, però també preocupat perquè si no ens reactivem, més val que pleguem. Això ha de ser una catarsi i ens ha de servir per reactivar-nos i seguir, o per engegar-ho tot a rodar”. Amb tot, reconeix que, tant a Amer com arreu, “hi ha por, perquè la repressió d’Espanya ha fet molt de mal”.
I si aconsegueixen investir Salvador Illa, després què? En Mingo ho té molt clar. “Pel que conec en Carles, no el veig fent de cap de l’oposició. És una idea meva, que la política de partit ja està fent tard per deixar-la. Si ell va dir que de cap de l’oposició no en faria, estic segur que complirà la seva paraula i buscarà una altra fórmula per continuar lluitant per la independència. No crec que abandoni la lluita, perquè és mesell, continuarà lluitant per la independència, és el president del Consell de la República, i ara mateix, el Consell de la República és l'última trinxera que ens queda als independentistes”.