"No és un any que recordaré amb massa satisfacció. En paraules d'un dels meus corresponsals més comprensius, ha resultat ser un annus horribilis". Aquestes paraules les va pronunciar la reina Isabel II d'Anglaterra en el seu discurs per celebrar els 40 anys d'ençà de la seva coronació, el 1991. Aquell any es van separar dos dels seus fills, es va fer pública la infidelitat de l'ara rei Carles III a Diana de Gal·les, les illes Maurici (que són part de la Commonwealth) es van convertir en República, i es va cremar el castell de Windsor. I aquestes paraules d'Isabel II enguany se les hauria pogut fer seves qualsevol dirigent d'Esquerra Republicana. També Oriol Junqueras, després d'acabar el 2024 restituït com a president del partit però al capdavant d'una formació dividida i arrasada per una guerra interna. Com en la família Windsor, també hi ha hagut una separació sonada dins els republicans, la del mateix Junqueras amb Marta Rovira, i tot i que la seu del carrer Calàbria no s'ha incendiat, el partit s'ha acabat d'enfonsar electoralment, seguint la línia del 2023, perdent fins a 13 diputats al Parlament i la presidència de la Generalitat que en els últims 3 anys havia estat en mans d'ERC per primer cop des de la República.
Pretesa unitat a començaments d'any
L'any va començar amb la decisió del partit de fer oficial que Pere Aragonès seria candidat a la presidència de la Generalitat en les pròximes eleccions a Catalunya, que en aquell moment no tenien encara data. Amb els partits independentistes pactant la llei d'amnistia amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez, els ulls cada vegada estaven més posats sobre Oriol Junqueras, indultat però encara inhabilitat fins al 2031 i la possibilitat que fos cap de llista en unes eleccions al Parlament, cosa que no passa des del 2012, si no es té en compte les eleccions del 155 el 2017, quan ja estava empresonat i Marta Rovira era la seva candidata efectiva. Davant d'aquest enrenou creixent, es va decidir designar Aragonès com a cap de llista prematur en un Consell Nacional en què Junqueras el va beneir. Mesos després, tot canviaria. Aquell mes de gener, a més, el president de la Generalitat va ascendir Laura Vilagrà, que ja ha deixat la primera línia, com a vicepresidenta, i a Sergi Sabrià com a viceconseller. En la guerra interna, tots dos han estat especialment durs amb Junqueras.
Avançament electoral
Després que Pere Aragonès no aconseguís el suport dels comuns pels pressupostos (quelcom que Marta Rovira en el seu explosiu comiat com a secretària general del partit va atribuir al fet que Junqueras i Elisenda Alamany negociessin la seva entrada al govern de Barcelona del PSC sense tenir en compte els d'Ada Colau), Pere Aragonès va avançar les eleccions catalanes que s'havien de celebrar el febrer d'aquest 2025 que està a punt de començar. Les eleccions es van convocar a mitjans de març per al 12 de maig. ERC venia d'una tendència nefasta en les dues eleccions celebrades el 2023, encara més si es comparen amb els excel·lents resultats electorals que havien aconseguit en les municipals (amb la victòria d'Ernest Maragall a Barcelona) i les espanyoles (superant el milió de vots) el 2019.
Una de les qüestions que s'ha posat sobre la taula en aquests mesos de guerra sense trinxera entre companys de partit és que, segons Junqueras, decisions importants com ara l'avançament electoral no se li consultaven, mentre que Aragonès ho ha negat en rotund. El president del partit que ha tornat al tron dels republicans ha deixat anar que han estat molts els governs que han tirat endavant sense pressupostos, suggerint que estava en contra de la decisió de qui ell mateix va elegir com a candidat a la presidència de la Generalitat el 2020. Abans que es convoquessin aquestes eleccions, Oriol Junqueras ja havia començat una ruta arreu de Catalunya per tornar a connectar amb la societat catalana, comarca per comarca. El seu objectiu no només era estar en contacte amb els militants del partit, sinó també amb el conjunt dels catalans.
Patacada històrica amb 13 diputats menys
Després d'una campanya electoral marcada per la dicotomia Salvador Illa-Carles Puigdemont i també per la carta de Pedro Sánchez i la seva posterior decisió de mantenir-se com a president del govern espanyol, va arribar la gran patacada d'ERC. Les enquestes preveien una forta davallada del partit que havia governat en solitari Catalunya en l'últim any i mig, però no d'aquesta magnitud: amb una alta xifra d'abstenció com a càstig als partits independentistes, ERC va perdre 13 diputats a la cambra catalana, quedant-se només amb 20 i deixant-se pel camí qualsevol possibilitat de conservar la presidència del país, amb Aragonès per darrere d'Illa i Puigdemont.
Aquella mateixa nit Aragonès va assegurar que ERC passaria a l'oposició i que eren els guanyadors els que tenien la responsabilitat d'entendre's. I també va demanar que s'assumissin responsabilitats individuals (ho va fer l'endemà en dimitir) i col·lectives, un missatge que tothom va entendre que es dirigia cap a Oriol Junqueras, a qui també considerava responsable de la situació en què es trobava el partit. Junqueras, però, no es va donar per al·ludit, ans al contrari: va fer pública una carta assegurant que es veia amb cor de continuar al capdavant del partit i que havia entès el missatge.
Convocatòria del congrés i manifestos
Després de la derrota electoral, en una llarga i tensa Executiva, el partit va decidir convocar un congrés nacional extraordinari el 30 de novembre perquè fos la militància qui decidís el seu futur. Des de l'exili, aquella mateixa nit, Marta Rovira va deixar ben fixada la seva posició: ella no tornaria a presentar-se per ser secretària general d'ERC i creia que Junqueras no havia d'optar a la presidència del partit per donar pas a nous lideratges, reclamant una "transició tranquil·la". Aquest desig de Rovira va quedar lluny de fer-se realitat. Junqueras va anunciar que dimitiria després de les eleccions europees del 9 de juny, on ERC no va naufragar gràcies a uns socis en alça als seus territoris, i així ho va fer. Des del primer moment, però, no va amagar la seva intenció de recuperar la presidència del partit en considerar que els mals resultats no eren culpa seva. En aquesta campanya electoral, ha anat assenyalant polítiques del Govern Aragonès que ha considerat desencertades.
Després d'unes setmanes de calma molt tensa, el manifest signat inicialment per tres-centes persones que va arribar a superar el miler de signatures va ser un abans i un després per la lluita del poder dins d'Esquerra. El text, sense citar directament Junqueras, es veia com un ultimàtum que s'adheria a les idees de Rovira i suposava posar noms i cognoms a les persones que demanaven al dirigent que plegués i deixés pas.
La bomba dels cartells
Amb la lluita pel poder ja emmetzinada i quan Junqueras havia començat la seva "campanya" particular amb un acte a Sant Vicenç dels Horts, va esclatar l'escàndol dels cartells dels germans Margall, quan es va fer públic que aquests no eren sinó un atac de falsa bandera i que la direcció ho sabia des de principis d'any però no ho havia revelat. Junqueras, això sí, sempre ha negat que ell en fos conscient que els cartells denigrants sortien de companys de partit per intentar esgarrapar vots de llàstima pel candidat a l'alcaldia de Barcelona. Va ser a partir d'aquest moment en què la guerra sense quarter va començar a ser cada cop més crua, per exemple, amb la roda de premsa de Sergi Sabrià en què acusava Junqueras de només mirar per ell o la de Xavier Vendrell, que va dir que aquest va tenir por la tarda del 27 d'octubre del 2017 i va amagar-se a Montserrat. Els atacs més durs de Junqueras cap als seus companys van tenir lloc en l'acte de presentació de la seva candidatura a Olesa de Montserrat, on va passar comptes també amb Marta Rovira. Aquesta, en el seu discurs de comiat, no va dubtar a dir que els mesos que ha passat a Catalunya d'ençà que va tornar de l'exili havien estat més durs que quan va haver de marxar, investigada pel seu paper en el referèndum de l'1-O.
Dues voltes
La campanya electoral per les primàries internes va ser llarga i bruta. Fins a finals d'estiu no es van conèixer els rivals de Junqueras. Dos d'aquests es donaven per fets, una candidatura avalada per Rovira, Aragonès i Marta Vilalta, ara relegada de la primera línia, i la dels crítics del Col·lectiu 1 d'octubre, que finalment no va aconseguir els avals per presentar-se. També s'hi va afegir Foc Nou, que veien amb molts recels el tomb pres en els últims anys per la direcció de Calàbria. Finalment, els escollits en la tasca fallida de prendre-li el poder a l'exvicepresident del Govern van ser Xavier Godàs i Helena Solà. Cap dels dos ho va aconseguir ni en primera ronda, on Solà va ser eliminada, ni en segona, quan Godàs es va quedar a 600 vots de Junqueras.
Una ERC dividida i amb ferides obertes
Finalment, el 15 de desembre, Junqueras va recuperar la presidència del partit i va començar la seva segona etapa al capdavant d'una organització que, com ja va fer el 2012, agafa en hores molt baixes. En aquesta ocasió ho fa amb Elisenda Alamany en el lloc de Marta Rovira com a la seva mà dreta. Amb tot, el suport intern de Junqueras és molt més baix que en el passat i s'haurà de guanyar la confiança de la més de la meitat de militants que van optar per una altra opció: ja sigui Godàs, el vot en blanc o que van decidir no participar del congrés. La prova de foc serà la segona part del congrés nacional, que tindrà lloc a mitjans de març i on s'hauran d'aprovar les ponències del partit. Queda per veure si aleshores les ferides ja s'han pogut començar a curar o si, per contra, continuen supurant com ho han fet aquest 2024.