Aquest dilluns se celebra un any de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Tot i les constants apel·lacions entre partits per crear una llei electoral, ara com ara la situació segueix encallada. El principal motiu històric de discrepància entre les formacions ha estat el sistema electoral: els partits constitucionalistes consideren que l'actual procediment afavoreix l'independentisme i defensen més "proporcionalitat", mentre que l'independentisme aposta per l'"equilibri territorial" i que es garanteixi la "representació adequada" del territori. La resta de territoris de l'Estat han aconseguit aprovar una llei electoral pròpia, però Catalunya n'és l'excepció. Per poder impulsar-la, dues terceres parts dels diputats de la cambra catalana haurien d'aprovar aquest marc legislatiu, una aritmètica que sembla complexa d'assolir.
El 1980, el que vertebrava el procediment electoral dels primers comicis a Catalunya era la disposició transitòria quarta de l'Estatut de Sau de 1979, mentre que la resta d'elements que s'aplicaven feien al·lusió a "les normes vigents per a les eleccions legislatives al Congrés dels Diputats". 42 anys després, aquest esquema per determinar la composició de l'hemicicle català, doncs, segueix plenament vigent, amb l'únic matís que a l'Estat es va aprovar la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), normativa que regula els comicis al Congrés.
Per això, des de l'inici de la catorzena legislatura, diversos partits han marcat com a prioritat tenir una llei electoral pròpia. En una entrevista a ElNacional.cat, la consellera d'Acció Exterior i Govern Obert, Victòria Alsina, explicava que "des del primer dia he estat treballant en la direcció que tinguem una llei electoral pròpia". En aquesta línia, manifestava que, en cas que aquesta normativa es pogués materialitzar aquesta legislatura, seria "fantàstic", però que si no és en aquesta, és "molt partidària d'una llei de modernització del sistema electoral". Des d'ERC, han plantejat crear una nova ponència conjunta; mentre que el principal partit de l'oposició, el PSC, emplaçava els grups parlamentaris a aprovar una llei electoral pròpia aquest primer semestre de 2022.
Més enllà de les complicades possibilitats d'arribar als 90 vots favorables, el cert és que els precedents no acompanyen. A principis de 2010, amb el segon Govern tripartit, va fracassar la ponència parlamentària encarregada de redactar una llei electoral de Catalunya. La vida d'aquesta ponència no va arribar als tres mesos. D'altra banda, segueix al calaix la Iniciativa Legislativa Popular que va presentar Ciutadans pel Canvi l'any 2009 per impulsar una normativa electoral pròpia. En aquest cas, cal indicar que es va superar el debat a la totalitat el 2015, però que no es va seguir amb la seva tramitació parlamentària. I encara més: es va formalitzar una segona ponència l'any 2013, però l'intent va ser de nou infructuós perquè no es va tancar cap acord ni va haver-hi consens.
Quins canvis podrien introduir-se amb una llei electoral pròpia?
Amb una llei electoral pròpia, el Parlament tindria capacitat per establir modificacions en les circumscripcions i en el nombre d'escons que es reparteixen en cadascuna d'aquestes (passant, per exemple, de províncies a vegueries). També ho pot fer en el total de diputats que té el Parlament (l'article 56 de l'Estatut de 2006 recull que l'hemicicle "es compon d'un mínim de 100 diputats i un màxim de 150"), en la fórmula electoral (actualment s'atribueixen els escons amb el sistema D'Hondt) o en el sistema de votació (a Catalunya s'emet un únic vot amb llistes tancades i bloquejades). Els únics límits que marca la LOREG són la definició del dret de sufragi, el cens electoral, els requisits generals de convocatòria d'eleccions, l'administració electoral, el procediment de presentació de candidatures, el funcionament de la campanya i propaganda electoral, les despeses i subvencions electorals i els delictes o infraccions electorals. En aquestes qüestions, Catalunya no té competència per introduir modificacions. Ara bé, què passaria si introduís canvis en diversos aspectes?
Proporcionalitat pura: l'independentisme perdria dos escons
Partint dels resultats obtinguts a les eleccions del 14 de febrer de 2021, si la distribució dels escons es limités a la màxima d'"una persona, un vot" amb les mateixes circumscripcions, la suma d'Esquerra, Junts i la CUP patiria un retrocés en la seva representació, passant dels 74 diputats actuals a les 72 actes. Això s'explica, principalment, pel fet que, en funció del pes de la seva població, la província de Barcelona escolliria 101 representants (pels 85 actuals). En aquesta demarcació, el PSC va ser primera força amb el 25% dels vots. La resta de territoris perdrien representativitat: Tarragona passaria de 18 a 14 diputats, Girona també perdria quatre actes fins a caure a les 13 i Lleida seria la més perjudicada, amb un descens dels 15 que atribueix des dels primers comicis fins als 7 segons el seu pes poblacional. Junts, que es va imposar a Girona i Lleida, es convertiria en el partit més afectat amb aquest sistema de proporcionalitat pura, ja que baixaria dels 32 als 30 diputats. Vox també veuria reduït el seu grup parlamentari, ja que perdria un representant. Paradoxalment, Cs i PP guanyarien un escó; en tant que ERC, la CUP i En Comú Podem mantindrien els mateixos diputats que van aconseguir amb l'actual procediment electoral.
De províncies a vegueries: ERC i Junts sumarien majoria absoluta
La simulació del 14-F que resulta del canvi de circumscripcions, deixant enrere les quatre províncies per repartir els escons entre les vuit vegueries de Catalunya, faria que ERC i Junts arribessin a la majoria absoluta sense dependre d'altres grups parlamentaris. De fet, els republicans serien la primera força del Parlament amb 35 diputats —dos més que ara—, seguits del PSC (amb un representant més) i de Junts (que també guanyaria un escó). La majoria independentista ascendiria de 74 a 77 parlamentaris, sumant els 9 de la CUP. El retrocés el patirien Vox (9), En Comú Podem (7) i Ciutadans (5). Aquest càlcul parteix del següent repartiment d'escons per vegueries: l'Àmbit Metropolità de Barcelona escolliria 77 diputats; les Comarques Gironines, 14; el Penedès i el Camp de Tarragona, 10; les Comarques Centrals, 8; Ponent, 7; Terres de l'Ebre, 5; i Alt Pirineu i Aran, 4. La distribució surt d'una assignació mínima de dos escons per cada vegueria més els escons proporcionals que els correspondria dels 119 diputats restants en funció de la proporció de la població que tenen.
Circumscripció única: sense empat d'escons entre el PSC i Esquerra
En un escenari en què hi hagués una circumscripció única (amb la resta d'elements inalterables), els socialistes ja no empatarien amb Esquerra en nombre de diputats. La formació encapçalada per Salvador Illa aconseguiria seguir amb un grup parlamentari de 33 diputats i es distanciaria en dos escons respecte a ERC (31). Aquest model també incidiria sobre la representativitat de Junts, que descendiria als 29 electes. Vox (11) i CUP (9) es mantindrien, mentre que els beneficiats serien En Comú Podem (de 8 a 9), Cs (de 6 a 8) i el Partit Popular (de 3 a 5). Amb aquesta fórmula, l'independentisme tindria menys força. Encara que seguiria amb majoria absoluta, aquesta seria més estreta, formada per 69 escons.
Sense el llindar del 3% de vots vàlids: igualtat entre el PSC, ERC i Junts
La projecció que més igualtat reflecteix en la distribució d'escons és la que implicaria eliminar el llindar del 3% dels vots vàlids a cada circumscripció per poder sumar algun parlamentari. Els socialistes, republicans i Junts estarien empatats en nombre d'escons, 32, sent els dos primers els perjudicats respecte a l'actual sistema. Aquestes dues actes les aconseguiria el PDeCAT per la demarcació de Barcelona, que hauria irromput així al Parlament. La resta de partits seguirien amb la mateixa distribució d'electes que amb la barrera del 3%.
Sainte-Laguë, una altra fórmula electoral: els partits més petits, els més beneficiats
La fórmula D'Hondt, que és la que regeix, consisteix a dividir el total de vots que obté cada candidatura per tots els divisors que hi hagi fins a arribar al nombre de diputats que adjudica cada província. D'aquests quocients, es trien els més alts. Una altra fórmula és el mètode Sainte-Laguë. Podemos i Ciutadans van defensar aplicar aquest sistema a les eleccions al Congrés dels Diputats. Funciona d'una manera similar a D'Hondt, amb la diferència que només es divideixen per números imparells. Amb només aquest canvi, la composició de la cambra catalana es veuria notablement alterada: ERC i Junts es deixarien tres diputats; el PSC, dos; Vox i la CUP seguirien amb els mateixos resultats del 14 de febrer; el PP ascendiria de 3 a 6 diputats; els comuns arribarien a la desena; Cs aconseguiria 7 seients i el PDeCAT entraria amb dos representants (un per Girona i un per Lleida). Així, ERC, Junts i CUP tindrien una majoria molt justa: 68 diputats.
Finalment, si fem una comparació entre el percentatge de vot que va obtenir cada candidatura el 14 de febrer de 2021 i el tant per cent de diputats que tenen dels que hi ha al Parlament, Junts és el partit més beneficiat (als comicis, va sumar el 20,1% dels vots; mentre que té el 23,7% dels escons a l'hemicicle). Aquest major pes a la cambra respecte al percentatge de vot també el tenen ERC (+3,1%), el PSC (+1,4%) i Vox (+0,5%). La CUP és la que té l'equilibri perfecte, mentre que els perjudicats són En Comú Podem (-1%), Cs (-1,2%) i el PP (-1,7%).