El 17 d’agost de l’any passat, fa just 365 dies, va començar a caminar l’actual legislatura espanyola. Les eleccions del 23-F havien deixat un escenari parlamentari complex que requeria equilibrisme i la primera prova de foc per a Pedro Sánchez va ser l’elecció de la Mesa del Congrés. El PSOE va superar aquella pilota de partit. Encara lluny d’una possible investidura, els socialistes van aconseguir la complicitat de l’independentisme per elegir Francina Armengol com a presidenta de la cambra baixa. A canvi, el PSOE va signar dos acords de profund contingut polític amb Junts i amb ERC: dos pactes que contenien diferents compromisos que s’han anat desenvolupant en els darrers dotze mesos amb èxit desigual. I és moment de fer-ne l’examen.
El català, una llengua de primera al Congrés dels Diputats
La principal novetat després de l’arribada de Francina Armengol a la presidència del Congrés va ser la possibilitat de poder parlar en català, basc i gallec a la cambra baixa. Des de feia anys, els diputats independentistes que intentaven intervenir en català eren sistemàticament expulsats de la tribuna d’oradors. I això va passar definitivament a la història. De fet, després de ser elegida presidenta, la mateixa Armengol va verbalitzar el seu compromís: “Aquesta Presidència permetrà la utilització de tots aquests idiomes al Congrés des d’aquesta sessió constitutiva. Defensar la democràcia parlamentària és preservar i respectar la diversitat que conviu al nostre país i que les urnes han portat fins aquí”.
A primera hora, després d’anunciar l’acord, Gabriel Rufián va posar en relleu que, d’aquesta manera, es posava fi a una “anomalia històrica” per tal de “normalitzar quelcom que era anormal”, que és que al Congrés “fossin censurades llengües reconegudes legalment”. “No és sa i democràtic que per la sacrosanta Constitució es reconeguin un seguit de llengües oficials i que només se’n pugui parlar una”, denunciava el portaveu d’ERC al Congrés, que també censurava “l’anomalia que la ciutadania no es pugui dirigir a l’administració i no es pugui defensar jurídicament en el seu idioma”. Des de Junts, Míriam Nogueras reivindicava que, finalment, quedava demostrat que el fet de “respectar els drets lingüístics dels catalans i catalanes era només qüestió de voluntat política”.
Poc més d’un mes després, el Congrés aprovava, enmig de la indignació del PP i Vox, la reforma del Reglament per permetre l’ús del català, el basc i el gallec sense límits i sense objeccions. A més, la presidenta Armengol va aprovar una resolució per permetre que es poguessin fer servir les tres llengües també durant aquells debats, sense haver d’esperar a la votació. La normalització lingüística al ple estava garantida, però encara s’havien de fer més passes. I és que la convocatòria de les primeres comissions parlamentàries va obrir un nou conflicte i va fer reviure els fantasmes del passat. El mes de desembre hi va haver dos incidents amb diputats de Junts: Josep Maria Cervera va poder parlar en català, autoritzat pel president de la Comissió de Justícia, del PSOE, a canvi d’entregar una còpia en castellà de la seva intervenció, mentre el president de la Comissió Mixta per a la UE, del PP, va impedir a Marta Madrenas parlar en català.
Finalment, a finals de gener semblava que la cosa s’hauria solucionat: el Congrés va habilitar tres sales on utilitzar les petaques i els auriculars que es feien servir a l’hemicicle i la Mesa va aprovar un protocol que fixava que calia sol·licitar-ho la setmana anterior. Tot i això, aquell dia d’estrena hi va haver un imprevist i la cambra baixa es va quedar sense traductors. Va ser un petit entrebanc: des d’aleshores, tot s’ha anat desenvolupant sense problemes.
A l’espera de poder presentar escrits en català al Congrés
Ara només falta un darrer pas. El mes d’abril, la cambra baixa va treure a concurs un contracte de 12,5 milions d’euros fins al 2027 pels “serveis de traducció, interpretació i transcripció” de les llengües cooficials i el “subtitulat en directe” de les intervencions dels diputats. Un dels objectius, a banda d’aconseguir una contractació definitiva i estable per abandonar el règim transitori i de contractacions extres que hi ha hagut fins ara, té a veure amb una de les previsions que contenia la reforma del Reglament del Congrés i que encara no s’havia atès. És la possibilitat de presentar documents en les llengües cooficials, per la qual es contemplava un “període de transició per adaptar els serveis de la Cambra” de sis mesos. De moment, fins que s’hagi rubricat el procés, els diputats han de presentar els escrits en les dues llengües.
Fonts de la Mesa del Congrés expliquen a ElNacional.cat que la voluntat és que, si tot va bé i no hi ha impugnacions o recursos, el contracte es pugui adjudicar a finals d’estiu o a principis de tardor. Un cop es faci això, la posada en marxa es preveu que serà ràpida, per la qual cosa abans d’acabar l’any els diputats haurien de poder presentar escrits al Congrés únicament en català. Els plecs tècnics especifiquen les concrecions d’aquestes traduccions i el procediment que s’haurà de seguir: per exemple, estableixen un termini màxim de 72 hores per a textos de més 10.000 paraules o de dues hores per a preguntes orals al ple o per a esmenes a les proposicions no de llei. La reforma del Reglament també establia que la Mesa prendria els “acords necessaris” en el “termini més breu possible” perquè les lleis es publiquin també en català, basc i gallec al Butlletí Oficial del Congrés dels Diputats amb “caràcter de versió autèntica”. Això també ha de quedar resolt amb aquesta adjudicació.
El català a Europa, deu mesos d’intents frustrats
“Tenim molt clar que tota precaució és molt poca davant les negociacions”, reconeixia Míriam Nogueras en una roda de premsa minuts després de l’elecció de Francina Armengol. La portaveu de Junts al Congrés exposava la que era la segona gran joia de la corona: l’oficialitat del català a la Unió Europea. Els juntaires demanaven “fets comprovables” i aquell mateix matí, el ministre José Manuel Albares havia registrat al Consell de la Unió Europea la sol·licitud formal perquè el català, el basc i el gallec s’incorporessin com a llengües oficials de ple dret de la UE. “El principi de desconfiança ens ha fet ser molt escrupolosos en la formalització d’aquest compromís”, al·legava Nogueras, que reptava Pedro Sánchez a demostrar que “Espanya es fa escoltar a Europa”. Des d’ERC, Gabriel Rufián explicava que els republicans havien adquirit el compromís del PSOE que el català i les altres llengües serien “reconegudes” a la UE i es podrien “utilitzar”, mentre que el comunicat dels republicans també al·ludia a la “culminació dels acords per a l’ús del català a les institucions europees”.
La primera data assenyalada al calendari per aconseguir l’objectiu era el 19 de setembre, a la reunió de la Comissió d’Afers Generals. Aquell dia, Espanya va argumentar que el català té més de deu milions de parlants i va apostar per prioritzar-lo davant del gallec i del basc per salvar les reticències. França va assegurar que no li feia por, però Finlàndia va expressar les seves reticències i, finalment i vista la falta d’acord, es va ajornar la votació. Aquí va arrencar un periple que s’ha anat posposant i que encara no s’ha resolt.
🔎 Aquestes són les implicacions i beneficis que tindria l’oficialitat del català a la Unió Europea
El següent intent va ser el 24 d’octubre. Ara bé, tampoc va haver-hi fumata blanca: la negativa de Letònia i Lituània va tancar-hi la porta i els progressos van continuar estancats. De cara al novembre, el govern espanyol va accelerar els esforços. Ara bé, tampoc se’n va sortir: el punt es va incloure en l’ordre del dia, Espanya va remetre la proposta als estats de la UE, però la va enviar de manera matussera (tard i només en castellà). Això va generar malestar als socis comunitaris, crítics amb la falta de temps, i el tema va resoldre’s en dos minuts després del que va ser una nova patinada d’Espanya. L’última Comissió d’Afers Generals sota la presidència espanyola del Consell de la UE tampoc va donar fruits. Malgrat que Albares va mobilitzar els ambaixadors per aconseguir suports, el govern espanyol va acabar tirant la tovallola i no va incloure la votació en la reunió del desembre. Vistos els pocs avenços, el Govern va renyar la Moncloa i va demanar-li que es posés les piles.
Més gerres d’aigua freda. Malgrat que Bèlgica, que va agafar el testimoni d’Espanya en la presidència del Consell de la UE, es va comprometre amb el català, van continuar arribant fracassos. El gener, la Unió Europea va ajornar el debat, mentre Lituània refermava la seva negativa. I el febrer, Bèlgica va tornar a situar la petició a la cua. La qüestió no es va debatre en cap de les dues ocasions i va tornar a quedar congelada. El 19 de març, la petició del govern espanyol va tornar a ser ignorada: es va presentar durant deu minuts, però cap país s’hi va manifestar al respecte. Els dies previs, José Manuel Albares havia defensat que el català contribueix a la “identitat espanyola” i havia reivindicat, sense èxit, que els arguments per la seva oficialitat són “sòlids i legítims”.
Finalment, l’oficialitat del català tampoc es va debatre ni en la reunió del 21 de maig, mentre el govern espanyol rebutjava fixar terminis, ni en els darrers compassos de la presidència belga del Consell de la UE, el 18 de juny i el 25 de juny. Ara la qüestió queda en mans d’Hongria. Just l’última setmana de juny, José Manuel Albares es va reunir amb el seu homòleg hongarès per remar en aquest sentit.
Les comissions d’investigació de l’operació Catalunya, el 17-A i Pegasus
La tercera gran pota dels acords per la investidura de Francina Armengol tenia a veure amb la creació de tres comissions d’investigació. Junts va apostar per investigar els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, pel “dret a saber la veritat” davant els “molts interrogants” que encara hi ha a resoldre, i per “reactivar” la comissió de l’operació Catalunya, i ERC va advocar per posar la lupa en el Catalangate, el cas d’espionatge a polítics, advocats i periodistes a través de Pegasus. Els republicans van registrar la creació de la comissió, que també era un compromís del PSOE amb Junts. De moment, les tres comissions s’han creat, però encara no han començat a treballar.
El ple del Congrés les va aprovar en una sessió maratoniana i tensa el 12 de desembre. Ara bé, des d’aleshores, han quedat paralitzades. Un dels temes que les ha acompanyat des del primer dia ha sigut la voluntat de Junts i ERC de fer comparèixer jutges perquè donin explicacions per la persecució judicial contra l’independentisme, cosa que ha aixecat els recels i la ferma oposició tant del Consell General del Poder Judicial, que va deixar clar que no ho autoritzaria, com del govern espanyol, que va anunciar que ho vetaria. La Comissió de Venècia també va mostrar-se contrària a citar jutges a la cambra baixa.
Les comissions es van constituir a finals de febrer, però han avançat ben poc. Concretament, el més rellevant del que s’ha conegut fins ara són els noms de les persones que els partits volen que compareguin a la comissió de l’operació Catalunya. La gran novetat va ser que el PSOE, després d’oposar-s’hi la passada legislatura, demana ara que se citi Mariano Rajoy, al costat, per exemple, de María Dolores de Cospedal o Jorge Fernández Díaz. Mentrestant, ERC no va fer cas de les reticències del CGPJ i de la Comissió de Venècia, i va demanar que se citi el jutge Manuel García-Castellón i el fiscal José Zaragoza. Finalment, Junts es va inclinar per Rajoy, José Ignacio Zoido, Artur Mas, Xavier Trias i José Manuel Villarejo. A la comissió de Pegasus, ERC demana les compareixences, entre altres, de Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Pere Aragonès i Mariano Rajoy i el PSOE vol interrogar set càrrecs policials de Rajoy.
Pel que fa a la comissió del 17-A, el PSOE, Junts i ERC han sigut incapaços d’acordar el pla de treball: els independentistes volen analitzar la relació de l’imam de Ripoll amb el CNI i estudiar les responsabilitats de l’Estat, mentre el PSOE demana “rigor” a l’hora de demanar obrir informació classificada. De fet, el tractament de la informació classificada és un dels principals esculls que està impedint posar-la en marxa. En el seu acord, Junts subratllava que els juntaires havien acordat amb el PSOE que en les comissions de Pegasus i del 17-A no hi hauria “veto de compareixences de persones que tinguin a veure o puguin aportar informació sobre els fets”.
El català com a llengua “plenament oficial” a totes les institucions
Més enllà de la protecció i promoció del català a Europa i de la possibilitat de parlar-lo al Congrés dels Diputats, ERC també va arrencar el compromís del PSOE de confeccionar una “Llei orgànica perquè el català sigui llengua plenament oficial a totes les institucions de l’Estat”, també a la Justícia. Fonts d’ERC expliquen a ElNacional.cat que els republicans estan negociant el text “activament” amb el PSOE. La futura norma és una “prioritat” per a ERC, que té la intenció que “sigui una realitat al més aviat possible”. A més, el text de l’acord subscrit per les dues formacions incloïa que el govern espanyol garantirà els “recursos pressupostaris necessaris per a la protecció del català i les altres llengües oficials de l’Estat”.
D’altra banda, el juliol, el Congrés va donar llum verda a la Llei del Dret de Defensa, que ara s’està tramitant al Senat, després d’introduir-hi esmenes per normalitzar l’ús del català, el basc i el gallec al sistema judicial. De fet, el PP havia estat treballant en la norma, però s’hi va acabar despenjant per aquest motiu. El text final reconeixia el dret a “utilitzar les llengües oficials al territori de la seva comunitat autònoma” davant els òrgans judicials i el dret a utilitzar qualsevol de les tres llengües cooficials en els “processos davant òrgans amb jurisdicció a tot l’Estat”, com el Tribunal Suprem o l’Audiència Nacional.
La llei d’amnistia per posar “fi a la repressió” de l’1-O
Finalment, l’acord entre ERC i el PSOE per la Mesa del Congrés incloïa un darrer punt amb la mirada posada al futur. En aquell pacte, els socialistes es comprometien amb el “fi de la repressió” relacionada amb l’1 d’octubre contra l’independentisme per les “vies legals necessàries”. En la roda de premsa per anunciar l’acord, Gabriel Rufián no va voler donar-ne més detalls, però sí que va insistir que l’aposta dels republicans des de feia anys era impulsar una llei d’amnistia.
🔎 La marató de la llei d’amnistia: sis mesos contra els jutges revoltats i les maniobres de la dreta
Com és ben sabut, l’amnistia fa dos mesos i mig que és una realitat. La norma de l’oblit penal, que va tirar-se endavant a canvi de la investidura de Pedro Sánchez, va arribar al Congrés dels Diputats el 13 de novembre amb la signatura del PSOE. La iniciativa legislativa va passar quatre mesos a la cambra baixa, un període en el qual els socialistes i els independentistes van introduir-hi canvis en tres ocasions per polir i blindar el redactat fins a aconseguir el text final. Després d’un tempestuós pas pel Senat, va aprovar-se definitivament el 30 de maig i va entrar en vigor l’11 de juny. Des d’aleshores, s’han amnistiat un centenar de persones, tot i que el Tribunal Suprem continua evitant aplicar-la del tot.