Quan faltaven uns deu minuts perquè fossin les 16 hores del dimecres 13 de març del 2024, ara fa un any, el llavors president de la Generalitat, Pere Aragonès abandonava el Palau del Parlament per posar rumb cap a la Plaça Sant Jaume, on havia convocat els consellers del seu Govern. Hores abans, el ple de la cambra catalana havia votat en contra dels pressupostos amb el no dels comuns liderats per Jéssica Albiach, que reclamaven a Aragonès que rebutgés definitivament el projecte del Hard Rock, que, al seu torn, el PSC (que havia arribat a un pacte amb els republicans per aprovar els comptes del 2024), exigia mantenir. Hora i mitja més tard, Aragonès compareixia per explicar la seva decisió d'avançar les eleccions, previstes per a principis del 2025. Durant les setmanes anteriors, s'havia mostrat confiat en públic que aconseguiria finalment el sí dels comuns per aprovar els pressupostos i que aconseguiria acabar la legislatura després que l'octubre del 2022, Junts abandonés el Govern i deixés l'Executiu en una acusada minoria parlamentària de només 33 diputats.
Aragonès va optar per convocar les eleccions com més aviat millor, concretament, el diumenge 12 de maig, dia de Sant Pancraç. Va descartar així fer-les coincidir amb les eleccions europees, previstes i convocades pel diumenge 9 de juny. "Davant la irresponsabilitat dels grups polítics que avui han rebutjat els pressupostos, cal responsabilitat de país", va manifestar el president de la Generalitat, posant el focus sobre Junts i els comuns per la decisió de no donar suport als pressupostos elaborats per la consellera Natàlia Mas Guix. Els d'Albiach s'havien convertit en un soci estable, almenys en termes pressupostaris, per Aragonès i fins i tot van aprovar comptes del president Quim Torra.
Sequera, cas Koldo i interrogants sense resoldre
Més enllà de la no aprovació dels pressupostos, el març del 2024 Catalunya estava immersa en una de les fases més complicades de la sequera, amb restriccions cada cop més dures per diversos sectors (els pagesos ja havien entrat a Barcelona amb els seus tractors) i amb un estiu a l'horitzó que s'albirava molt complicat. Va ser convocar eleccions i començar a ploure, sense deixar d'estar en una situació molt greu, però en aquell moment s'arribaven a plantejar el transport d'aigua de València en un vaixell per abastir el país, una situació que mai no es va arribar a traduir a la realitat. A més, el PSC, partit que liderava en aquell moment totes les enquestes (amb l'excepció del CEO), tenia damunt seu l'ombra del cas Koldo per la possible implicació de Salvador Illa com a ministre de Sanitat durant els primers mesos de la pandèmia. I Junts, el gran rival pel bàndol independentista, no tenia un clar candidat a les eleccions. Finalment, es va parlar molt més de la carta de Pedro Sánchez que no del cas Koldo durant la campanya i el president Carles Puigdemont va decidir tornar a presentar-se a la presidència de la Generalitat amb la promesa de tornar a Catalunya per la investidura.
Tretze diputats menys després de decidir avançar eleccions
La decisió d'avançar eleccions no va ser encertada per part del president Aragonès: va perdre 13 diputats, una pactada només comparable amb la del 2011 i qualsevol possibilitat que el seu partit pogués retenir la presidència de la Generalitat aconseguida el 2021. La resta és història. Aragonès va reclamar prendre decisions individuals i col·lectives després d'aquesta nova patacada (ja portaven sobre les espatlles les de les municipals i espanyoles del 2023) i va predicar amb l'exemple l'endemà, anunciant que deixava la primera línia política. La dolorosa derrota va obrir una guerra interna molt cruenta entre companys de partit amb una Esquerra dividida entre els junqueristes i rovirisites de la qual en va sortir vencedor el desembre Oriol Junqueras, tornant-se a proclamar president del partit. Abans, però, els diputats d'ERC van votar a favor de la investidura de Salvador Illa, una jornada marcada pel retorn fugaç de Puigdemont.
Durant la campanya electoral per les primàries internes, Junqueras es va queixar que moltes decisions que s'havien pres dins del partit mentre ell era a la presó i també en sortir no comptaven amb el seu vistiplau. Tampoc la d'avançar eleccions, assegurant en diverses ocasions que sovint els Executius poden aguantar mesos i anys sense tenir els comptes aprovats. En canvi, Marta Rovira, en el seu dur comiat com a secretària general, va deixar anar que va ser el mateix Junqueras i la seva ara secretària general Elisenda Alamany qui van dinamitar les possibilitats que el govern Aragonès tingués pressupostos negociant amb Jaume Collboni la seva entrada en el govern municipal de l'Ajuntament de Barcelona, deixant-ne fora els comuns que es van venjar fent caure el govern dels republicans ara fa un any.