Al carrer Génova 13 de Madrid, a mitjans de febrer del 2022, la sang sí que va arribar al riu. Un terratrèmol va moure totes les plaques tectòniques del partit hegemònic de la dreta, com poques vegades s’havia vist. Els ganivets van volar a la vista de tothom i les plantofades es van emetre per terra, mar i aire. Els planetes es van alinear perquè el PP saltés pels aires en un punt concret del temps, en una guerra fratricida que va implicar acusacions de corrupció, una suposada trama d’espionatge i una implosió política que va decapitar la cúpula directiva del Partit Popular (PP) i va defenestrar el líder Pablo Casado.
El nus d’aquella guerra oberta va tenir lloc durant la segona quinzena de febrer del 2022. El desenllaç es va constatar a principis d’abril amb el congrés nacional que va proclamar el nou cap de files. La trama, que va tenir aires de drama, intriga i thriller, va tenir tres protagonistes principals i dos de secundaris. Alguns van posar-hi la cara, d’altres van moure els fils entre bambolines. A la vista dels fets, d’aquell xoc en van sortir dos derrotats: el que era president del PP, Pablo Casado; i el seu número 2, Teodoro García Egea. I hi va haver dos personatges que van transcendir com els més ben parats: la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso i l’actual líder del PP, Alberto Núñez Feijóo. Al bell mig, l’anterior portaveu nacional i encara alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida. Un any més tard, reconstruïm els fets i repassem què se n’ha fet dels responsables d’aquella batussa pública que, en poques setmanes, va convulsionar el Partit Popular.
Pablo Casado, el desaparegut
El líder del partit entre juliol de 2018 i febrer de 2022 s’ha convertit en un fantasma de la vida pública. La seva última intervenció en públic va ser l’abril de l'any, en el Congrés de Sevilla, que va servir per entronar la presidència d’Alberto Núñez Feijóo i va certificar la defunció política de Casado. Llavors va anunciar que deixava l’escó i qualsevol responsabilitat orgànica, i va afegir que tornaria “per ajudar a aquest gran projecte” i “per al que necessiteu”. Des de llavors, Casado s’ha autoimposat la llei del silenci. Ni diu ni piu per no interferir en els plans de la junta directiva de Feijóo. Però és que ni parla ni sembla que li deixin moltes oportunitats.
En el congrés intermunicipal de València d’aquest febrer, el partit va aconseguir una fotografia potent, d’”unitat” deien a Gènova, reunint per primera vegada des de 2015 José María Aznar i Mariano Rajoy. En aquell conclave ningú el va mencionar. L’etapa de Casado és una mena de buit temporal en la memòria col·lectiva del PP. Una zona fosca en la línia del temps. Les ferides personals encara couen i als nous portaveus els costa sortir del rail del discurs oficial. Fins i tot aquells que, mentre l’aplaudien en la intervenció de comiat al Congrés dels Diputats, li van fer el llit signant un comunicat conjunt en què li reclamaven que cessés García Egea i convoqués un congrés extraordinari. Com per exemple, l’ara secretària general del PP, Cuca Gamarra. “Vam fer el que havíem de fer i ara el partit està centrat” ha respost en una entrevista a Radio Nacional d’Espanya aquest dilluns quan li han preguntat pels suposats missatges que ella i diversos dirigents van llençar en suport a Casado després de la cèlebre entrevista a la Cadena COPE. Aquella conversa amb el periodista Carlos Herrera va ser el gran desafiament a Isabel Díaz Ayuso - la va situar com a sospitosa d’un cas de corrupció - i, al cap i a la fi, va ser l’epitafi de la seva carrera política. Un líder escollit per la militància i expulsat pels barons.
Sense responsabilitats orgàniques i allunyat dels focus, la justícia té problemes per localitzar-lo. Un jutge de Barcelona en va suspendre la declaració com a imputat en una querella de la Generalitat per injúries, calúmnies i incitació a l’odi. No el van trobar a la seu del partit i ningú va saber guiar la justícia. Però Casado no s’ha esfumat ni s’ha fet invisible perquè s’ha refet en l’activitat privada. Té 42 anys i, segons han publicat diversos mitjans de comunicació en els últims dies, s’ha implicat en la posada en marxa d’una empresa que es dedica a la venda de material de defensa i que té la seu en un edifici del majestuós Paseo de la Castellana de Madrid. L’objectiu fundacional de la companyia és “atreure diners, generar negocis entorn a la tecnologia de la seguretat. El context internacional hi afavoreix. Molts governs han augmentat els pressupostos en Defensa”. Segons van explicar El Mundo i El Confidencial, la societat es diu Archery Capital i la seva feina és fer d’intermediari entre financers, fabricants i compradors. Passat per la traductora, fa de comissionista en una empresa que fa negocis amb armament.
Teodoro García Egea s’entrega a les criptomonedes
Encara que no ho sembli, l’exsecretari general encara és diputat al Congrés. Costa veure’l pels passadissos i tampoc té ganes de parar a xerrar amb periodistes. L'han relegat a una comissió de seguretat viària. A Teodoro García Egea li van arrabassar qualsevol espai de poder en qüestió de pocs dies ara fa un any. El murcià arrossegava una mala relació amb els barons territorials, que l’acusaven d’ostentar un control massa dur i d’imposar directrius contra les decisions de les regions. García Egea va ser el primer en saltar. Ell va respondre a l’enuig d’Isabel Díaz Ayuso en una compareixença des de la seu de Gènova 13. “Mai vaig poder imaginar que s’ataqués de forma tan cruel i injusta a una direcció del partit que li ha donat tot [a Ayuso]. Ha llençat acusacions gravíssimes, gairebé delictives. Mai em vaig poder imaginar aquesta reacció, mai s’ha vist en la història del nostre partit” va etzibar García Egea com a rèplica. Llavors, els barons, inclòs el gallec Feijóo, van forçar Casado a cessar-lo per aturar la sagnia que s’havia obert i per calmar els ànims en un ambient de confrontació absoluta. Casado en va oferir el cap, però ja era massa tard, i la convulsió es va fer irreversible. El que era el número 2 va dimitir per la pressió dels dirigents territorials i va ser la primera peça en caure. Al cap d’una setmana el va seguir Pablo Casado. La pinça que havia liderat el partit des de 2018 es va desfer com un terròs de sucre.
Un any després que el desbanquessin, García Egea manté viva la seva passió pel món tecnològic. S’explica perquè és enginyer de Telecomunicacions i doctor enginyer per la Universitat Politècnica de Cartagena i se’l considera un expert en tecnologia blockchain, criptomonedes i finances descentralitzades. Des que el van defenestrar ha tornat a impartir conferències i seminaris. De fet, està a punt de publicar Criptoeconomía. Más allá de bitcoin: oportunidades del nuevo sistema financiero (Editorial LID), del qual se’n pot fer prereserva al portal La Casa del Libro per 21,8 euros. “Amb la criptoeconomia sorgeixen noves professions, noves formes de gestionar els actius i noves oportunitats de desenvolupament i creixement per a les persones, les empreses i els països. La criptoeconomia generarà una disrupció similar a la que va generar l’arribada d’internet i transformarà sectors sencers”, resa la sinopsi del llibre.
Isabel Díaz Ayuso, amb el cap ben alt
En les eleccions autonòmiques del 2019 va ser l’aposta personal de Pablo Casado, amb qui es van conèixer a les joventuts del partit. Tot i treure els pitjors resultats de la història a la Comunitat de Madrid, va governar gràcies a Ciutadans i Vox. La gestió de la pandèmia antagònica a Pedro Sánchez la van portar a convocar eleccions anticipades el maig de 2021 per desfer-se dels taronges. La jugada li va sortir bé i, després d’arrasar, va sumar més que tota l’esquerra junta. Ella va creure que també li pertocava liderar el PP de Madrid i va forçar la màquina fins al punt de trobar resistències a Gènova 13.
La seva popularitat ascendent s’interpretava també com una amenaça, però la relació va saltar pels aires tan bon punt va saber, a l’estiu de 2021, que el seu partit l’investigava arran d’un contracte polèmic per la venda de material sanitari que va beneficiar el seu germà. Ella va utilitzar una suposada trama d’espionatge publicada per El Mundo i El Confidencial per fer el desafiament definitiu contra aquells que creia que la volien decapitar i frenar-li les aspiracions. Assessorat al mil·límetre pel seu cap de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, Ayuso va sortir a l’arena amb el ganivet entre les dents. “Mai m’he arribat a imaginar que la direcció nacional del meu partit actuessin d’una forma tan cruel i tan injusta contra mi (...) Les declaracions que estan publicant els mitjans de comunicació, que provenen de l’entorn de Pablo Casado i que ell no desmenteix, són el pitjor que es pot esperar dels polítics”, va dir des de la seu del govern regional a la Puerta del Sol.
Díaz Ayuso se’n va sortir amb la seva després d’arrenglerar-se amb els barons per esborrar Casado i ungir Feijóo. Sempre molt crítica amb l’actitud de l’anterior junta directiva, ara fa equilibris per mantenir el seu perfil propi i, a la vegada, no ser tan contestatària amb la direcció del gallec. Tot i així, des de l’Assemblea de Madrid, demostra que vol continuar exercint de vers lliure fent oposició directa al govern de Pedro Sánchez. “Que et voti Txapote”, va llençar durant una sessió de control contra el PSOE i el president del govern espanyol. Feia referència a l’etarra que va assassinar Miguel Ángel Blanco i que pretén recordar que un dels grans aliats de la coalició és Bildu. Convé recordar que la referència polèmica a ETA és una afirmació que va popularitzar Vox. De fet, amb aquestes provocacions i enviant missatges identitaris, Díaz Ayuso creu que ha trobat la fórmula per aturar l’ascens de l’ultra dreta a la seva comunitat. A més, la lluita a la dreta s’ha fet ferotge des que Vox va tombar els pressupostos d’Ayuso. Convertida gairebé en un icona pop durant la pandèmia, Ayuso és presidenta de la Comunitat de Madrid amb un govern en solitari, lidera la seva formació regional sense oposició i té bones perspectives per a les eleccions de maig. Això sí, en les últimes setmanes la gestió que està fent del sistema sanitari públic ha provocat que milers de persones sortissin als carrers de Madrid. Una manifestació que ella interpreta com un acte polític preelectoral.
Alberto Núñez Feijóo, sota l’espasa de Damocles de Vox
Va ser el desllorigador. Els barons li van traspassar la responsabilitat d’agafar les regnes del partit en el moment més cru de la pugna. Per la seva solvència a Galícia i la imatge que oferia de moderació, Núñez Feijóo estava predestinat a instal·lar-se a Gènova 13 tard o d’hora. Potser va arribar més d’hora del que tothom s’imaginava. Escapçat Casado, va apostar per una pinça galaicoandalusa per apuntalar la direcció i començar una era de consens. Un any més tard ha aconseguit la pau social que li reclamaven reajuntant a València José María Aznar i Mariano Rajoy, que li van jurar fidelitat davant del triple examen electoral del 2023. L’entorn de Feijóo està confiat que, després dels triomfs a Madrid, Andalusia i Castella i Lleó, el PP ha començat a girar la truita, ha reiniciat un cicle electoral que portarà el gallec a la Moncloa a finals d’any. Abans haurà de passar per les municipals i autonòmiques de maig, que també s’interpretaran com un termòmetre de la seva gestió en contraposició a Pedro Sánchez.
En tot aquest any el líder del partit ha trobat al Senat un espai per fiscalitzar el president espanyol, que l'ha replicat intentat desmuntar la imatge de solvent i moderat amb què va arribar a Madrid. Però el gran repte que té Feijóo per davant és la relació que ha de mantenir amb Vox. La majoria d’enquestes privades – les publicades per mitjans de comunicació - el situen just per davant del PSOE i si té alguna possibilitat de governar és pactant amb Santiago Abascal. La suma a la dreta s’albira com l’únic camí per desbancar els socialistes i la majoria de la investidura. Tot i això, el que no aclareix Núñez Feijóo és el nivell de relació institucional que tindrà amb l’extrema dreta. La madrilenya Ayuso i l’andalús Moreno Bonilla van lliurar el PP de pactar amb els ultres, però al lleonès Mañueco a la calculadora no li sortien els números i Vox va entrar en un govern autonòmic per primera vegada. A Abascal ja no l’alimenten molles i ara volen el pa sencer formant part d’executius. Segons va publicar La Razón, Feijóo no vol pactar amb l’ultra dreta abans de les generals tement que això li perjudiqui. El gallec haurà de resoldre l’entrellat.
José Luis Martínez Almeida aguanta la sotragada
La guerra fraticida el va enganxar de portaveu nacional i alcalde de Madrid. Se’l veia com un agent neutral encara que en alguns moments el seu nom va sonar com una tercera via per presidir el PP de Madrid davant de l’obstinació d’Ayuso. A Almeida li va tocar sortir al pas per negar l’intent d’espionatge a la presidenta madrilenya que, segons les informacions, s’hauria ordit des de l’Ajuntament de Madrid a través del seu home de confiança, Ángel Carromero. Carromero va dimitir i Almeida va fer un pas al costat en l’enfrontament deixant també el paper de portaveu. “És un moment en què els madrilenys no poden dubtar del meu compromís amb l’Ajuntament i amb esclarir la veritat”, va sentenciar Almeida aquell febrer fatídic. Passat un any, Almeida ha recuperat la confiança d’Ayuso, serà el candidat del PP per repetir alcaldia de Madrid i es penedeix d’haver-se enfrontat a la presidenta madrilenya pel poder al PP de Madrid. En una entrevista a Esradio, l’alcalde de Madrid va assegurar aquest desembre que va intentar defensar “una tercera via” tot i que, a la vista de la crisi interna que va obrir, va admetre que “va ser un error” i que “s’hauria d’haver frenat”.
