Hi havia molta expectació política i mediàtica. Desenes de periodistes van acreditar-se per seguir un esdeveniment que havia de ser històric i que fins i tot havia costat una repetició electoral. El 26 de febrer de l’any passat va constituir-se la taula de diàleg per resoldre el conflicte català. A una banda, la Generalitat. A l’altra, el govern de l’Estat. Els seus integrants van aparcar velles disputes i retrets per passejar distesament pels bonics jardins de La Moncloa i després reunir-se durant més de tres hores. En va sortir un comunicat que parlava de “legalitat” en lloc de Constitució. I un compromís: reunir-se un cop al mes, alternant Madrid i Barcelona. Allò va ser tot. De fet, la de fa exactament un any va ser la primera i única reunió. Des de llavors no s’han tornat a asseure. Ni presencialment, ni telemàticament.

L’informe de La Moncloa de finals d’any, fent balanç de l’acció del govern de coalició, era simptomàtic. Era l’únic compromís contret amb Esquerra Republicana de Catalunya per a la investidura de Pedro Sánchez. Ni complert ni incomplert, segons el document de rendició de comptes: “en procés”. Enmig hi ha hagut una pandèmia, la del coronavirus, que ha capgirat les prioritats, però no l’agenda política. També un tsunami, el judicial, que ha arrasat amb el president de la Generalitat, Quim Torra, i ha forçat la convocatòria electoral. I hi ha hagut una gran absència, sobretot de la banda monclovita però també a la part catalana: la voluntat política.

I el contingut? La delegació catalana posa des de fa un any els mateixos elements damunt la taula: l’amnistia i l'autodeterminació. No s’ha avançat en cap dels dos casos. Fins i tot s’ha retrocedit segons la perspectiva des d’on s’analitzi.

D’amnistia, res de res. Unidas Podemos ho havia arribat a proposar, però el PSOE no vol ni sentir-ne a parlar. Això sí, hi ha el compromís de Sánchez –de moment privat– d’alliberar els presos polítics independentistes. Hi ha dues possibles vies: la de la reforma del delicte de sedició al Codi Penal i la dels indults. Totes dues vies estan, ara per ara, congelades, malgrat haver passat les eleccions catalanes. La reforma de la sedició hauria d’haver estat portada al Consell de Ministres abans d’acabar l’any passat –promesa de Juan Carlos Campo–, fet que no va passar. Des de llavors, cap notícia ni nou termini. Es tracta d’una reforma molt més àmplia i complexa. L’altra via, la dels indults, es troba encallada pel mateix govern espanyol. El Tribunal Suprem està pendent de l’Advocacia de l’Estat –que penja de la Moncloa– per emetre el seu veredicte. Però aquest informe de l’Advocacia continua sense arribar ni té previsió per ara.

D’autodeterminació, tampoc res de res. Mateixa divisió dins el govern espanyol: Unidas Podemos defensa que tard o d’hora ha d’acabar en un referèndum d’independència mentre el PSOE insisteix que no hi ha res a consultar més enllà d’un eventual nou estatut d’autonomia. En aquests termes s’expressava la vicepresidenta Carmen Calvo després del 51% independentista: “És igual el percentatge, perquè al nostre país no és constitucional i no és legal”. Durant les últimes setmanes, fins i tot Pedro Sánchez ha fet passes enrere i ha deixat de parlar de “conflicte polític” entre Catalunya i l’Estat. Ho ha limitat tot a un “conflicte de convivència” dins la societat catalana. Com quan no agafava el telèfon al president Torra.

Canvi d’interlocutors, futur incert

ERC va aconseguir abans de les eleccions del 14-F que tant el PSOE com Unidas Podemos es comprometessin a reunir la taula de diàleg entre l’Estat i la Generalitat tan bon punt es constitueixi un nou govern a la plaça Sant Jaume. Inevitablement, canviaran els interlocutors a la delegació catalana amb la inhabilitació del president Torra i també el resultat electoral. A La Moncloa tenen coll avall que el nou executiu serà independentista, com fins ara, però respiren alleujats pel fet que, aquest cop, ERC tindrà la paella pel mànec.

A priori, els republicans s’han mostrat molt més oberts al diàleg amb el govern espanyol. Però això no dona unes perspectives menys incertes al diàleg bilateral. En primer lloc, perquè els republicans apujaran el preu de l’estabilitat a Madrid i exigiran més fets –i concreció– que paraules. I la resta de formacions independentistes, Junts per Catalunya i la CUP, ja han avisat dels seus recels davant d’una taula de diàleg que, un any després, només ha servit per a les fotografies. En aquells temps no hi havia ni mascaretes.