Argelia Queralt Jiménez és professora de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona des del 1999. El 2019 va fer un salt per convertir-se en lletrada del Tribunal Constitucional, on va estar a l’equip de María Luisa Balaguer, una de les veus crítiques amb algunes de les resolucions del Tribunal de Garanties sobre l’independentisme. La trajectòria de Queralt va experimentar un altre gir professional i vital enorme el passat mes de juny quan el PSOE va proposar el seu nom com a vocal del Consell General del Poder Judicial en l’acord que va signar amb el PP per renovar l’òrgan de govern dels jutges. Ara viu amb un peu a Madrid i un a Barcelona i se cita amb ElNacional.cat en una cafeteria pròxima a la Plaza de Cibeles. Hi arriba directament des del CGPJ, on ha tingut un matí de feina frenètic. En una conversa d’una hora, subratlla la importància de “convèncer la judicatura” que dirigir-se a la Justícia en català és un dret i esgrimeix que és fonamental que la ciutadania percebi que la Justícia “no pren partit per cap opció política”. Molt crítica amb el referèndum de l’1 d’octubre, que considera que va ser un “error” i un “fracàs per a tothom”, està convençuda que l’amnistia té “encaix constitucional” i “no vulnera” ni la separació de poders ni el principi d’igualtat. I reconeix que, durant la tramitació de la llei, hi va haver “excessos per part d’alguns jutges”, que van jugar un “paper massa protagonista” en un moment que tocava “respectar la tasca del legislador”.
Després de més de 5 anys i mig amb el mandat caducat, el PP i el PSOE van acordar el juny passat la renovació dels vint vocals del CGPJ. A partir d’ara, com es pot recuperar el prestigi del Poder Judicial i del CGPJ?
Cal posar-se a treballar i que la ciutadania i la judicatura sentin que el CGPJ torna a ser un òrgan eficaç i ajuda que els jutges facin millor la seva feina. Ara la sensació és que l’òrgan de govern dels jutges torna a funcionar. No s’ha de ser naïf en aquest sentit: no es tracta de despolititzar el CGPJ, sinó de despartiditzar-lo. S’ha entrat molt en la dinàmica de bipartidisme, de repartiment de cromos entre els partits, i això ho percep tant la ciutadania com la judicatura.
L’elecció de la nova presidenta va fer palès el perill d’un bloqueig permanent al CGPJ. Com es pot evitar que es perpetuï?
Kamala Harris diu que hi ha segurament moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen. Tots els vocals hem de fer l’esforç per intentar trobar aquests punts en comú. Em va agradar molt que, abans d'elegir la presidenta, tothom volia que el Consell comencés a funcionar i no hi havia una voluntat de bloquejar per cap de les dues parts. Hi haurà qüestions que costaran més que altres, perquè evidentment hi ha dues sensibilitats [la progressista i la conservadora]. Ara bé, hi ha molts interessos, preocupacions i sensibilitats transversals que creuen, sense cap problema, aquesta divisió ideològica inicial. I això pot permetre que es trobin consensos.
En anteriors renovacions del CGPJ, acostumava a haver-hi un o dos vocals proposats pel PNB o per CiU. Què li sembla que ara hi hagi hagut un repartiment exclusiu entre el PP i el PSOE?
Jo, com a ciutadana, hauria preferit, sens dubte, que hi hagués hagut una major representativitat de tot l’arc parlamentari perquè al final som vint persones escollides per les Corts Generals. Però jo crec que entre uns i altres, més d’uns que d’altres, intentarem que estiguin presents temes com una descentralització més gran, una presència superior del CGPJ als territoris i mantenir una relació fluïda amb les sales de govern dels tribunals superiors de justícia per saber quines són les necessitats dels jutjats de les comunitats autònomes. Aquesta comunicació no substituirà el fet que no hi hagi determinades sensibilitats partidistes, però sí que hi ha persones amb una obertura de mires prou ampla.
“S’ha de convèncer la judicatura que dirigir-se a la Justícia en el teu idioma és un dret de les persones”
Què pot fer el CGPJ pel català a la justícia, que té un ús residual, i per intentar que tingui més presència l’ús de les llengües cooficials?
S’ha de convèncer la judicatura que dirigir-se a la Justícia en el teu idioma és un dret de les persones. Els jutges estan exercint un poder públic al servei de la ciutadania i, per tant, s’ha de reforçar aquest vessant de dret subjectiu de les persones i posar tots els mitjans perquè això sigui així. S’ha d’afavorir que les persones que ocupen una plaça en un tribunal puguin aprendre, si volen, la llengua cooficial que sigui, però que el dret de la ciutadania a dirigir-se a la Justícia en l’idioma que prefereixi es garanteixi sempre i no sigui un problema. Potser no és tan important que una jutgessa escrigui una sentència en català, sinó que la seva comunicació al judici oral, en el cara a cara, sí que es pugui comunicar amb aquella persona en català. Potser no calen ni títols, ni certificats, sinó que hi hagi aquesta comunicació entre les parts. I, sobretot, cal reconèixer el dret de la ciutadania a comunicar-se en la llengua que esculli.
Què li sembla el perfil d’Isabel Perelló per encapçalar la nova etapa del CGPJ?
Nosaltres estem molt contents, volíem una dona perquè hi hagi una sintonia entre el que és la realitat i el Poder Judicial. Amb això el que hem fet és normalitzar la situació que hi ha al carrer. Això és només un passet molt important i una qüestió de visibilitat. I que les jutgesses que ara comencen vegin que hi ha el camí obert per poder arribar fins a dalt de tot perquè no hi ha cap justificació objectiva que impedeixi que les dones puguin arribar allà on vulguin dintre de carrera de judicial.
“Hem de garantir que la ciutadania percebi que la Justícia no pren partit per cap opció política”
En el seu discurs en l’Obertura de l’Any Judicial, Perelló va dir que “cap poder de l’Estat pot donar instruccions” sobre com aplicar l’amnistia i va fer una crida a “evitar atacs injustificats, que poden arribar a soscavar la legitimitat” de la Justícia. Comparteix les seves paraules?
Li vaig dir que creia que hi havia hagut molts excessos per part d’alguns jutges i magistrats en la fase de l’elaboració de l’amnistia. És a dir, que havien jugat un paper massa protagonista en un moment en què no els tocava ser gens protagonistes. La llei d’amnistia agradarà més o menys, però s’havia de respectar la tasca del legislador i esperar que es fes la llei. I la manera dels jutges d’expressar-se són les sentències, no les manifestacions, ni les reunions per reivindicar aspectes polítics. Va haver-hi excessos per part de determinats jutges. A més, sortint amb la toga posada... I això, de cara a la ciutadania, genera molta confusió. Clarament, aquí hi havia interessos partidistes i fomentats per determinats sectors de la societat, que han estat poc curosos amb la independència i imparcialitat dels jutges. Se’ls hi presumeix i han d’actuar de manera que ningú pugui posar-la en dubte.
Entenc, per tant, que no li va semblar bé que el CGPJ aprovés una declaració institucional el novembre, abans de conèixer el text de l’amnistia, i que fes l’informe a petició del Senat de la proposició de llei que no era preceptiu i que havia promogut el PP?
El tema de l’informe és discutible. Però jo crec que el CGPJ no està ni per fer declaracions, ni pronunciaments, sinó per adoptar acords a través dels òrgans i els procediments previstos per la llei dintre del marc de les seves competències.
“Les declaracions que aprova el CGPJ no són un instrument per defensar la independència judicial”
De fet, el 19 d’agost el sector progressista va impedir que s’aprovés una declaració contra Óscar Puente per haver criticat Pablo Llarena.
La meva opinió personal era contrària al contingut del text. Però crec que institucionalment era un error entrar-hi. És un tema prou complex per seguir els preceptes legals. Nosaltres hem de defensar la independència judicial perquè els jutges puguin fer la seva actuació correctament i sense ingerències exteriors. Però l’altra cara de la moneda és que també hem de garantir, com a servei públic, que la ciutadania percebi que la Justícia no pren partit per cap opció política. Jutges estrella n’hi ha hagut sempre, uns defensant unes causes, altres unes altres. Els polítics, a vegades, segurament, parlen més del que haurien de parlar sobre determinats temes, una mica de cautela seria recomanable, de nou, de cara a la ciutadania. I dir «Jo aquí no entro perquè això no és el meu terreny», sobretot quan hi ha procediments judicials oberts. Un pot estar molt en contra de l’actuació d’un jutge, però, tenint responsabilitats polítiques públiques, s’ha de ser força curós en l’exercici de la llibertat d’expressió. I, d’altra banda, hi ha mecanismes per poder atacar les decisions de determinades persones en el cas de considerar que són excessives.
La tònica d’aquest mandat serà que no s’aprovaran declaracions amb cert contingut polític, per exemple, sobre discursos de diputats al Congrés?
Jo espero que sí. Crec que nosaltres ens hem de limitar a la nostra tasca. Home, si hi ha atacs molt clars i objectivament individualitzats contra un jutge, ja mirarem què fem. Ara bé, insisteixo que som un òrgan que ens pronunciem a través d’instruments jurídics i, per tant, crec que les declaracions o les manifestacions han de ser absolutament excepcionals i no són un instrument per defensar la independència judicial.
Per tant, respondre a crítiques de polítics per part del CGPJ, com va passar el passat mandat, pot trencar la imatge d’independència judicial?
Des del meu punt de vista, sí. Tenim un paper, però hem de ser molt respectuosos i molt cautelosos i només actuar en els casos en els quals veritablement la independència judicial s’estigui veient clarament afectada. I això passa en casos molt extrems.
Per exemple?
Ara mateix no se m’acut cap. Unes declaracions d’un polític ens poden molestar o podem pensar que estan absolutament fora de lloc, però és difícil que un jutge es pugui sentir violentat amb la seva independència. Li pot molestar molt, però això no vol dir que posi en perill la independència.
Llavors els partits i els ministres haurien d’intentar limitar o rebaixar una mica el to?
Jo crec que hi ha certes manifestacions i expressions o certs llenguatges que no és necessari utilitzar. Perquè pots utilitzar altres paraules per expressar les mateixes idees i perquè no sempre cal dir coses: el silenci i el fet de mantenir-se en una segona línia és també una virtut que hauríem de tornar a cultivar. Amb les xarxes, de seguida agafes el telèfon i hi dius la teva. Però no és el mateix que ho digui una persona que no té responsabilitats polítiques que ho digui un ministre o un diputat o una senadora. Hem de ser tots responsables per una qüestió de respecte de les institucions i de la separació de poders.
Acusar de prevaricació el jutge Pablo Llarena trencaria aquesta contenció que demana?
Jo crec que sí, perquè pots dir el mateix, per exemple, que potser el jutge s’està extralimitant. Si realment creus que està prevaricant, això és un delicte i llavors hi ha els mecanismes jurídics per obrir un procediment contra aquest magistrat. Per això crec que s’ha d’intentar limitar, no per dir que hem de restringir la llibertat d’expressió, sinó per les formes i perquè no ens hem de posar en tots els jardins perquè l’únic que fem és fomentar més crispació.
Just ha dit la paraula extralimitar, que és el que va dir el ministre Óscar Puente a l’agost en relació amb el jutge Pablo Llarena. Creu que hi ha hagut jutges que s’han extralimitat a l’hora d’interpretar la llei d’amnistia?
Preferiria no haver-me de pronunciar.
I si un partit polític o la Fiscalia presentés una querella per prevaricació contra un jutge, consideraria que això és atacar la independència judicial?
És fer servir els instruments que la ciutadania o la Fiscalia té per posar de manifest el que ells consideren, segons el seu criteri, que suposa un trencament de l’ordenament jurídic per part del jutge. És utilitzar els mecanismes que el mateix ordenament jurídic preveu per defensar-te d’una presumpta prevaricació.
Per tant, presentar una querella no suposaria cap atac a la independència judicial.
Segurament, el jutge considera que sí i pot haver-hi sectors que creguin que sí. Tanmateix, com que està vehiculat a través de l’instrument que l’ordenament jurídic preveu, no hi ha res a dir.
“No serà fàcil trobar la relació entre l’amnistia i l’àmbit competencial de les comunitats autònomes”
Considera que hi ha hagut jutges que han pres decisions amb certes motivacions polítiques en el marc del procés independentista?
Jo crec que cadascú ha aplicat la llei com creia que l’havia d’aplicar, amb uns criteris que es poden compartir o no, però dins del que és el marc legal i d’interpretació. Existeixen els instruments per expressar un enteniment de la llei d’una determinada manera i que hi ha mecanismes també per posar de manifest que hi ha altres jutges que tenen una altra visió.
I a Espanya hi ha hagut casos de lawfare?
Lawfare és un concepte amb un contingut poc definit al nostre ordenament i del qual se’n pot fer un ús incorrecte. En alguns casos, es poden haver pres decisions judicials qüestionables, però per això hi ha, precisament, el sistema de recursos. El que cal evitar és que els diferents poders de l’Estat interfereixin en les funcions dels altres.
Vostè va ser lletrada durant molts anys al TC, que ara està estudiant l’admissió a tràmit dels recursos de les comunitats autònomes contra la llei d’amnistia per analitzar si tenen legitimitat per recórrer la llei. Creu que una comunitat autònoma pot recórrer l’amnistia?
Es preveu que una comunitat autònoma pugui impugnar una llei de l’Estat sempre que estigui dins del seu àmbit de competències. I això, amb la jurisprudència del Constitucional, s’ha anat ampliant. Ara bé, el que no hi ha és una legitimació absoluta per poder impugnar-ho tot. Jo soc partidària de reconèixer la legitimació d’una manera generosa, però, com que és una qüestió complexa i delicada, el TC ha fet bé de mirar-ho bé i estudiar exactament quines són les impugnacions que es fan. Cal ser molt curós perquè és una llei que marca un abans i un després políticament i jurídicament. Si es manté aquest criteri que ha de tenir alguna mena de relació amb l’àmbit competencial, no serà fàcil trobar-lo, crec jo.
“L’1 d’octubre va ser un error i ha sigut un fracàs per a tothom”
Es parla molt de la vulneració del principi d’igualtat.
Aquí no hi ha una desigualtat entre persones de diferents comunitats que són tractades de manera diferent davant del mateix fet. Totes les persones pertanyen a la mateixa comunitat perquè el fet determinant és un que es va produir en una comunitat. I com a dret fonamental, la igualtat sempre és tractar de manera igual a les persones que es troben en la mateixa situació, però quan persones es troben en diferent situació, la Constitució, si hi ha una justificació raonable i objectiva, permet el tracte diferent.
En el cas de l’amnistia, creu que aquesta justificació raonable i objectiva hi és?
Com a Argelia, ciutadana i jurista, crec que sí. Com a catalana que ha viscut el pre-procés, el procés i el postprocés, crec que sí que marca un abans i un després i que és una sortida. Jo, personalment, m’he hagut d’empassar algunes coses que no m’acaben d’agradar de la llei, però crec que era necessari per normalitzar la situació a Catalunya. Havíem entrat en un bucle jurídic i de criminalització de les actuacions que feia impossible intentar construir xarxes, aliances i cohesió social.
“L’amnistia té encaix constitucional i no vulnera la separació de poders”
Què no li agrada de l’amnistia?
No, aquí no entraré tan en detall. Són coses més aviat personals, però crec que s’han fet tots els esforços perquè fos una llei ben feta. Hi ha molta gent que diu que és inconstitucional, perquè no està prevista, però hi ha moltes coses a la Constitució que no estan previstes i són constitucionals. Aquí, el que s’ha de valorar és si té encaix constitucional. I això és el que ha de fer el TC.
I creu que té encaix constitucional?
Jo, personalment, crec que sí.
“La participació de Reynders en les negociacions entre el PP i el PSOE em va semblar estrambòtica”
I que no vulnera la separació de poders?
No, jo crec que no. Crec que no perquè dona resposta a una situació absolutament excepcional. Per a mi, el procés tal com va ser l’1 d’octubre i tot com es va portar després, és un error i ha sigut un fracàs per a tothom, per a uns i per a altres. Dit això, vam arribar a un punt en què necessitàvem una sortida, tenint en compte que va haver-hi una excessiva judicialització de tot el procés. Amb les solucions del Constitucional, que havia dit que era inconstitucional, hauria estat suficient. Estàvem en un punt que es va anar massa lluny i, com que no podem esborrar el temps, l’única manera d’arreglar-ho era una llei d’amnistia amb un seguit de garanties, de limitacions temporals i de limitar molt bé les conductes. No és el més desitjable en una democràcia i suposa dir “Farem com que no es va fer tot això que vam fer” i això planteja problemes des del punt de vista de la seguretat jurídica per molta gent. Però crec que era una de les poques sortides que hi havia per poder tirar endavant i construir Catalunya com a societat.
Tres preguntes per acabar. Té la sensació que el PP i el PSOE, que eren incapaços de posar-se d’acord en la modificació del sistema d’elecció dels vocals del CGPJ, els han passat la patata calenta a vostès?
Hi ha hagut coses del procediment que a mi m’ha semblat una mica estrambòtiques, com que hagués de participar la Unió Europea perquè crec que era més una qüestió estètica que de fons. Però sí que crec, amb tots els meus respectes, que ha sigut una manera de dir que, com que ells no se’n surten, a veure si aquestes vint persones se’n surten. Nosaltres farem el que podrem, tenim clar que és un tema prioritari.
“Fa molts anys que molts experts i juristes diuen que l’Audiència Nacional és un òrgan judicial anacrònic”
Què opina del fet que el president Pedro Sánchez hagi presentat una querella contra el jutge Juan Carlos Peinado, que està investigant Begoña Gómez, la seva dona?
Està fent servir els instruments que la llei li permet fer servir per defensar-se del que creu que són excessos d’un jutge.
En alguna ocasió, Junts ha reclamat l’abolició de l’Audiència Nacional. Vostè creu que això és possible?
Ni idea. L’Audiència Nacional fa molts anys que molts experts i molts juristes diuen que és un òrgan judicial anacrònic i que el desenvolupament i l’estructura a la planta judicial que tenim permet que des dels llocs on s’han comès els delictes es puguin assumir sense problemes les competències de l’Audiència Nacional. Ara bé, això no sé si és una prioritat.