La nòmina de dirigents de l’independentisme al punt de mira del govern del PP, de la justícia espanyola i les seves terminals mediàtiques, no para de créixer. Els darrers dos candidats a la llista negra són dos actors de l’escenari català cridats des d'ara a tenir un alt protagonisme els propers temps: la diputada de Junts per Catalunya Elsa Artadi i el flamant president del Parlament, el republicà Roger Torrent.
El nom d’Elsa Artadi, mà dreta de Carles Puigdemont, està sobre la taula des de la nit electoral del 21-D com a possible relleu si la investidura del president exiliat es fa definitivament impracticable. Artadi no és l’única opció de JxCat i menys encara del PDeCAT, però a diferència d’altres noms com els de Jordi Sànchez o Jordi Turull, no té la condició d’investigada en les causes de l'1-O i la república. Almenys, fins ara.
Quant a Torrent, el seu paper cobra cada dia més relleu tant per la posició institucional que ocupa en un moment d’extrema complexitat -a la pràctica és hores d’ara l’únic “president efectiu”- com pel fet que el lideratge operatiu d’Esquerra Republicana (ERC) ha quedat molt tocat arran de l’empresonament d’Oriol Junqueras, el segon pla al qual sembla haver tornat la secretària general, Marta Rovira, o el pas a la "vida civil" de l'exconseller Carles Mundó.
En les últimes hores, el focus político-mediàtic s’ha situat directament a sobre d’Artadi i Torrent. La cap de campanya de Puigdemont ha estat la foto de portada en diaris de Madrid i Barcelona, que la presenten com l'opció més pragmàtica per succeir a la Generalitat el president exiliat a Brussel·les. Però també es prova de criminalitzar-la arran d'uns correus que hauria enviat com a directora general de coordinació interdepartamental de la Generalitat al secretari general de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, el republicà Lluís Salvadó, un dels alts càrrecs detinguts per l'1-O.
El digital Vozpópuli assenyalava aquest divendres Artadi amb un titular d’impacte: “La Guàrdia Civil va revisar correus d’Elsa Artadi amb informes econòmics enviats al cervell del ‘procés’”. El ‘cervell’ és Salvadó, mà dreta del vicepresident Junqueras, detingut i actualment en llibertat provisional en la causa oberta pel titular del jutjat número 13 de Barcelona, Juan Antonio Ramírez. Els “informes econòmics” són, d'una banda, l’estudi “L’economia de Catalunya” -al qual es pot accedir on line-, un text del Col·legi d’Economistes de Catalunya elaborat per prestigiosos acadèmics; i, de l'altra, un estudi del Govern, “Crònica d’una ofensiva premeditada: les conseqüències sobre les persones de Catalunya”, sobre l’asfíxia econòmica i competencial de la Generalitat aplicada pels governs de Madrid durant l'última dècada. L’informe el va analitzar el Consell Executiu el 30 de juny del 2015, en l’etapa de la presidència d’Artur Mas, i es pot consultar íntegrament al web de la Generalitat.
Es tracta, doncs, de dos documents públics que la Guàrdia Civil i el citat diari digital esgrimeixen a la manera de proves incriminatòries contra la diputada de JxCat. Presumptament, Artadi va enviar un correu a Salvadó el 19 de setembre del 2017, un dia abans de l’operació Anubis de la Guàrdia Civil contra la seu d’Economia i altres departaments de la Generalitat que es va saldar amb 15 detencions i amb protestes populars massives i pacífiques que han dut a la presó Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els líders de l'ANC i Òmnium.
El correu d’Artadi era un reenviament d’un altre remès pel diputat de Junts pel Sí i catedràtic d’Economia de la UPF Oriol Amat, un dels autors de l’informe econòmic, amb la indicació “petició urgent”. Durant l’escorcoll a la seu d’Economia, la Guàrdia Civil va confiscar els correus electrònics de Salvadó, la qual cosa li ha servit per elaborar un llistat de 32 persones “d’interès per a la investigació” entre les quals hi ha Artadi.
Economista per la UPF i doctorada a Harvard, exmilitant del PDeCAT, Artadi va mantenir el càrrec de directora general després de l’aplicació del 155, i estava fins a cert punt ben vista en sectors de la Moncloa. Però també va ser la cap de la reeixida campanya de Puigdemont que ha apuntalat la majoria absoluta de l'independentisme i ara el pot succeir, si més no a la presidència “efectiva” de la Generalitat.
La declaració de Forcadell
Roger Torrent, el president del Parlament, ha aparegut assenyalat en les últimes hores en el marc de la filtració de la declaració que va efectuar davant el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena l'anterior titular de la presidència de la Cambra catalana, Carme Forcadell. Les cròniques han presentat la declaració de Forcadell, l'enèsima filtració selectiva i dirigida dels interrogatoris a líders independentistes, com un intent de Forcadell de defugir responsabilitats. O, directament, de carregar-li els neulers al seu successor en relació amb la declaració d’independència el 27 d’octubre.
Forcadell respon afirmativament quan la fiscal li pregunta si va llegir la declaració a petició de Torrent, que llavors era portaveu adjunt del grup de JxSí. “Li ho va demanar el senyor Torrent, Roger Torrent?”, li pregunta la fiscal. “Sí, senyoria”, respon. El que ja no es destaca amb tanta força al relat dels fets és que quan la representant del Ministeri Públic li demana si la va llegir per la seva transcendència, Forcadell respon que “és una petició com moltes altres vegades n’hi ha hagut”. És a dir, que va llegir-la amb independència de qui la va sol·licitar i complint amb el seu deure institucional.
Torrent no ha estat encausat, el que el converteix a ulls de la Moncloa, com és també el cas d’Artadi, en un independentista “net” per ocupar els màxims càrrecs institucionals en l’escenari de la Catalunya “normalitzada”, post-155, que busca el PP. Això no treu, però, que pengi sobre ell l’espasa de Dàmocles judicial. La prova és la seva decisió de suspendre el ple d’investidura de Puigdemont el 30 de gener passat després de la resolució “preventiva” del Tribunal Constitucional que prohibia la (re)elecció a distància del president o, presencialment, sense permís judicial. Des de llavors, la segona autoritat de Catalunya -i, ara com ara, la primera “efectiva”- ha evitat en tot moment fer qualsevol mal pas legal que el pugui portar pel camí de la seva antecessora, fins i tot al preu de mantenir la investidura sine die en punt mort.