La consulta del 9-N del 2014 va ser un dels moments clau del procés. Deu anys després l'independentisme ha perdut la majoria al Parlament i el PSC ha aconseguit copar el poder polític arreu, han desaparegut del panorama formacions com CDC i Unió, i Junts apareix com el segon partit del Parlament mentre que ERC viu immers en una profunda crisi. Això no obstant, Artur Mas (Barcelona,1956), el president que va liderar aquella consulta subratlla que, malgrat els errors comesos, en aquells anys "va emergir la millor Catalunya, lluitant per l'objectiu de decidir el futur del país". A parer de Mas, la debilitat del PSOE a l'Estat proporciona al sobiranisme una posició de força per intentar aconseguir el finançament singular per Catalunya, que equipara al pacte fiscal que ell va plantejar a Mariano Rajoy el 2012, i que es va convertir en un dels preludis del 9-N. En una entrevista amb ElNacional.cat, Mas analitza la situació de l'independentisme i de Junts i el paper del president Carles Puigdemont, i fa balanç d'aquests deu anys de reivindicació independentista. Mas subratlla que aquell procés va començar al carrer, des de les entitats sobiranistes, i "que el que es va fer des de les institucions va ser intentar canalitzar-ho”.
El 9-N és el primer pas clar per exercir el dret a decidir, el primer cim. Després va venir un segon cim, que va ser l'1-O. Ara hem quedat per sota del camp base
Quin era l'objectiu del 9-N?
És el primer pas decidit per exercir el dret a decidir. El primer cim que coronem com a projecte sobiranista. Després va venir un segon cim, que va ser l'octubre del 2017, i a partir d'allà, en lloc de mantenir el sentit ascendent, després d’unes setmanes, vam començar a baixar. I fins ara, que hem arribat ja no al camp base, sinó per sota del camp base, perquè resulta que al Parlament fins i tot s'ha perdut la majoria estrictament catalanista, si per catalanista entenem aquells partits que no tenen cap dependència amb partits d'àmbit espanyol.
Però la consulta del 9-N es va fer. El govern espanyol la va permetre? La va menystenir? Deien que era una botifarrada...
No la va permetre. La va combatre, amb l'única diferència respecte l'1-O, que no van enviar la policia ni van donar cops. Ara bé, el Tribunal Constitucional ho va suspendre tot, ens vam haver de buscar la vida com vam poder, vam haver de fer una crida a voluntaris; i pocs dies després, la Fiscalia ja va presentar una primera querella per la via penal. Després, va començar el Tribunal de Comptes. L'Estat no es va quedar inerme. Però, van quedar desconcertats. Havien pensat que tot allò tindria un impacte menor, i es van trobar amb més de dos milions de persones que van anar a votar, ordenadament. Es votava per primer cop en aquest país, després de segles, el concepte de la independència. Tot va sortir rodó, i aquella gent van quedar absolutament desconcertats i humiliats. Dolguts en el seu orgull, que és el pitjor que els pot passar a la Meseta. I jo crec que allà es van conjurar els poders de l'Estat, que mai més no els tornaria a passar una cosa com aquella.
Els poders de l'Estat van quedar absolutament desconcertats, dolguts i humiliats i es van conjurar que mai més no els tornaria a passar
Però tres anys més tard hi va haver l’1-O.
I aquella gent que s'havien conjurat dient no passarà mai més, van embogir i va ser quan van enviar els piolins, la policia i la Guàrdia Civil, i van començar a repartir estomacades per tot arreu, i el que van aconseguir és que aquella segona votació, el segon cim, donés la volta al món i que tothom quedés horroritzat de fins a quin punt l'Estat espanyol era capaç d'utilitzar la violència institucional per reprimir una bona gent que simplement estaven exercint el seu dret a vot i el dret natural de qualsevol nació a decidir lliurement el seu futur polític.
Vostè va mantenir moltes converses amb Mariano Rajoy en aquells anys...
Sí, sí, vam parlar molt. Mariano Rajoy va arribar a la presidència a finals del 2011, en plena crisi econòmica, un panorama espantós. En aquella època, li vaig plantejar una cosa que també està molt d'actualitat, que en dèiem el pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Ara, en diuen finançament singular. Més o menys és el mateix, i han passat 12 anys. Li intentava fer entendre que després que Catalunya es quedava sense l’Estatut votat pels catalans, perquè estava escapçat pel Constitucional, calia trobar una sortida i que començava a tenir moviment al carrer important. Li vaig dir que l'única sortida que veia era el pacte fiscal, que tenia un acord transversal molt ampli al Parlament. I aquell home, no va entendre res. El setembre del 2012, després d'una reunió decisiva a la Moncloa vaig sortir amb la idea claríssima que el pacte fiscal no tiraria endavant. Vaig anunciar que dissolíem el Parlament per convocar eleccions. Només portava dos anys governant.
A aquelles eleccions va perdre 12 diputats.
Hi pot haver gent que digui que ens vam equivocar. Però, si tu ets un demòcrata i t'has presentat a unes eleccions amb un programa amb el pacte fiscal en la línia del concert econòmic, no podia passar del pacte fiscal a la consulta sobre la independència. Això s'havia d'avalar a les urnes. Per això es van avançar aquelles eleccions. I també, perquè vàrem pensar que podíem millorar la nostra posició negociadora a Madrid. Això va fallar, certament, perquè en lloc de millorar, vam perdre diputats, i ens va deixar més en mans d'altres partits.
I en aquells comicis va treure el cap l’Operació Catalunya...
Efectivament, en plena campanya electoral de l'any 2012, ens trobem amb unes acusacions completament falses i publicat amb grans titulars. Allà va començar l'Operació Catalunya, que després va seguir amb Xavier Trias, amb la família Pujol, amb altra gent, i efectivament vam detectar la magnitud amb el pas del temps d'una operació dissenyada des del cor de l'Estat de manera il·legal. Es tractava de destruir un adversari polític que actuava pacíficament i democràtica, destruir les persones, el projecte i els instruments, perquè simplement no podien guanyar a les urnes. És molt bèstia això, però va ser exactament així.
Deu anys després de tot aquest procés, Esquerra negocia amb el PSC, per investir Salvador Illa, un finançament singular.
Sí.
S’ha perdut no la majoria independentista, la majoria d'estricta obediència catalana en el Parlament, i això és decisió dels catalans no és una imposició de fora
És a dir, que hem arribat al mateix lloc on érem fa deu anys. I ara què?
Tornem a aquell punt zero. Alguns defensen que hauríem de tornar a un altre punt zero, que és tornar a refer l'Estatut. Bé, no ho sé. Pots tenir la sensació d'haver perdut el temps i les energies, quan resulta que el comptador torna al punt zero. Però cada moment dona pel que dona. I ara, parlant clar, és evident que el tema de la independència no està com el 2014. No té res a veure. Jo en dic d'això, el quadrat d'or: les mobilitzacions intenses, brutals, un milió i mig de persones al carrer, ara no hi són; segon vèrtex, un camí comú traçat, el full de ruta convingut entre tothom, només faltava la CUP, com gairebé sempre; tercer vèrtex, objectiu definit, exercir el dret a decidir del poble català; i quart, lideratges de conjunt, Junts pel Sí, no de part, no un lideratge d'un partit o un altre. D'un conjunt de quatre vèrtex, vam anar a parar el triangle de les Bermudes. S’ha perdut no la majoria independentista, la majoria d'estricta obediència catalana en el Parlament, i això és la decisió que han pres els catalans que han anat a votar, això no és una imposició de fora, això és la voluntat del poble de Catalunya deu anys després del 9-N, i set anys després de l'1-O.
Si ara es pot pressionar a Madrid per intentar sortir del sac comú del finançament autonòmic, que es faci. L'aritmètica ens és favorable. Traguem-li el profit possible
I quina ha de ser la resposta?
El que s'ha de fer és posar-hi molta càrrega d'humilitat, aprendre de tots els errors, dels èxits, i a partir d'aquí, aprofitar el moment amb el que es pugui. I si ara el que es pot és fer pressió a Madrid per intentar sortir del sac comú del finançament autonòmic i tenir un finançament bilateral entre Catalunya i l'Estat, sortir del cafè per a tots, doncs, que es faci. Perquè és millor tenir una autonomia forta que una autonomia dèbil. I des del nostre punt de vista, és millor tenir una sobirania compartida que no pas una autonomia forta. És millor tenir un autogovern fort, dominant el finançament, dominant els ingressos, que no pas una autonomia dèbil i controlada.
Vostè hi veu, per tant, possibilitats a aquesta negociació?
Alguna possibilitat tenim. Alguna. Menys del que diuen alguns pactes. Sóc bastant desconfiat que tot això pugui acabar com diuen. Serà com un concert econòmic? Doncs, tant de bo sortim del règim comú. Jo ho desitjo fermament. De fet, ho vàrem intentar en aquell moment i no va poder ser. Ara les condicions són molt millors perquè el govern espanyol depèn cada dia a tota hora del suport dels independentistes catalans. Si en algun moment pot sortir bé és ara. Perquè l'aritmètica ens és, després de molts anys, clarament favorable. Doncs traguem-li tot el profit possible.
Però, també l’independentisme està en una situació complicada. S'esperava que ERC pogués arribar a aquesta situació, els atacs de falsa bandera o la intensitat de la batalla interna que s’està lliurant?
Jo no m'ho esperava i no em satisfà gens. Si aspirem a una majoria al Parlament de les forces d'estricta obediència catalana, sense dependències de ningú de fora de Catalunya, i si aspirem a l'exercici del dret a l'autodeterminació un altre cop, i probablement a la sobirania compartida en el marc europeu, al final l'entesa amb la gent d'ERC serà fonamental; perquè poden representar menys del que representaven, que és el cas actual, però poc o molt hi seran sempre. En aquest sentit, em dol molt això que està passant. Em porta a pensar que aquella gent que a vegades presumeix massa de determinades coses, després se li giren en contra. Jo recordo tota aquella història d'ERC és el partit de les mans netes, el partit de la integritat, que en 80 anys no ha tingut cap escàndol... doncs no, presumeixes molt d'això, però després la realitat és la que és, i la realitat és que han sigut capaços de jugar amb una de les pitjors malalties que afecta moltes famílies, per un pur benefici electoral, i això no és ni ètic ni íntegre.
Des del 2014 també CDC ha desaparegut. Vist en perspectiva, va ser un error la seva dissolució?
Depèn de com es miri. Jutjat amb el prisma d'avui, coneixent el que coneixem, és possible arribar a la conclusió que va ser un error. Vist des de l'òptica d'aquell moment, l'any 2015, poc després de la confessió del president Pujol, les coses eren molt diferents. Molta gent de CDC va considerar que allò era un cop tan dur, a la base, a l'ànima del que representava el projecte convergent, que calia fer alguna cosa, i la conclusió va ser què és més important el projecte que l'instrument, que per salvar el projecte, potser havíem de canviar l'eina. Deu anys després, hem conegut que tot allò en gran part venia d'aquella Operació Catalunya de l'Estat, que ho volia destruir tot. En aquell moment, vam intentar salvar el projecte. I jo crec que això, a mesura que va passant el temps, s'està veient que és salvable.
Molts intenten apropiar-se del projecte de CDC. ERC ho ha intentat. Ara, el PSC.
Què vol dir?
En aquests últims anys, n'hi ha molts que estan intentant d'apropiar-se del projecte convergent. Esquerra ho ha intentat però no ho ha fet bé. Ara ho intenta en part el president Illa i el PSC. Ja veurem si els hi sortirà o no. Però, és que cada vegada més, dins de Junts no és tant que s'hagi de restituir Convergència, no estic parlant d'això, eh?, però sento discursos i posicionaments polítics i veig que es prenen decisions que cada vegada van més en la línia d'aquell projecte, que no té per què ser aquell mimèticament perquè han passat anys i ara ho hem de posar al dia. Però aquells que han donat per mort això de Convergència que vigilin perquè jo veig que tothom intenta apropiar-se'n d'alguna manera i on genuïnament millor està representada Convergència clarament és a Junts. Perquè és on hi ha la majoria de la gent que venien d'aquella tradició. No diré que hi són tots, hi ha gent que ha quedat pel camí és veritat, hi ha gent que cal recuperar.
Per tant, aquests votants que es van sentir orfes d'aquella CiU, que votaven Jordi Pujol o Artur Mas, creu que tornaran?
És un dels grans reptes que té Junts. Però, jo no parlo tan mimèticament del votant, sinó del que és un projecte central, integrador i amb massa crítica. Això era CiU. Central, perquè replegava vots de tot arreu, de moltes sensibilitats diferents, i a més a més amb massa crítica perquè el votava molta gent. Entre el president Pujol i jo van ser 11 legislatures seguides, entre l'any 80 i l'any 2015, 35 anys, vam guanyar cada vegada les eleccions al Parlament. No és fàcil de trobar, ni en el context europeu. Això vol dir que hi havia massa crítica, un munt de gent diferent que veien en aquella formació política un espai que els representava. Junts ara és indiscutiblement el segon partit en el Parlament. El PSC va guanyar, és veritat, però Junts va quedar segon claríssimament, per tant és l'alternativa.
Artur Mas es farà militant de Junts o no. On està el problema?
No hi ha problema. Cada vegada que Junts m'ha demanat d'ajudar-los, jo ho he fet, perquè jo m'identifico més amb ells que no pas amb cap altra formació política. I a més a més, la gent que m'ha acompanyat tota la meva vida política, la majoria són a Junts, i d'altres estan fora de la política. Quan hi va haver tota l’escissió dintre d'aquest món, jo vaig decidir apartar-me una mica de la vida ordinària dels partits i subratllar una mica més una figura institucional, d’expresident. Jo em sento més còmode i crec que puc contribuir més en aquesta posició. I, a més, em sento amb més llibertat per explicar les coses. En el cas que jo m'acabés fent de Junts, que probablement ho acabaré fent, no vull ser més que un pur militant de base. Prefereixo tenir aquesta llibertat.
Cal visibilitzar cares noves potents i lideratges a Junts i qui millor ho pot fer és Puigdemont i estic convençut que ho farà
Carles Puigdemont ha assumit la presidència de Junts, en un moment en què es parla que cal renovar els partits. Vostè com valora que hagi tornat a assumir la presidència?
En el cas que s'hagin de visibilitzar noves cares dintre de Junts, que jo crec que sí que cal, qui millor ho pot fer és el president Puigdemont. Les operacions, no dic de relleu, les operacions de visibilitzar lideratges, el que ho ha de promoure és el que lidera. Quan el president Pujol va impulsar el seu relleu, aparec jo. I ho soc cinc eleccions seguides, des del 2003 fins al 2015. Quan jo decideixo fer el pas al costat com a conseqüència del que passa amb la CUP i per donar una oportunitat en el projecte sobiranista, jo també faig un relleu, en aquell cas amb el president Puigdemont. No estem en aquest punt, perquè ara no es tracta de fer un relleu. El president Puigdemont diu, jo ara faig un pas endavant i torno a presidir el partit. Molt bé, res a dir. Però, encara que ara no estiguem en el punt d'aquest relleu, sí que estem en el punt de visibilitzar cares potents dins de Junts i que siguin cares que tinguin projecció per als propers anys en les múltiples funcions en què un partit ha de poder exercir, en els diferents fronts, en l'àmbit municipal, en l'àmbit parlamentari català, espanyol i europeu... Estic convençut que el president Puigdemont això ho farà.
Podrà tornar a Catalunya, Puigdemont?
Jo crec que podrà tornar. Ara bé, està sent molt més dur del que es preveia a partir de l'aprovació de la llei de l'amnistia. No només per ell, per molta altra gent. En el meu cas, jo encara estic pitjor que abans d'aprovar-se la llei de l'amnistia, perquè segueixo tenint obertes les mateixes causes que tenia, en les quals no s'ha aplicat l'amnistia, però me n'han obert de noves.
És Puigdemont qui ha de calibrar fins a quin punt és el millor pel projecte el fet que mantingui el lideratge electoral
I quan torni Puigdemont a Catalunya, creu que ha de mantenir el lideratge electoral que ha tingut fins ara?
És un tema en què no puc opinar. És molt personal, és ell qui ha de calibrar fins a quin punt això és o no el millor pel projecte que ell lidera, o en quina situació ell està anímica, de voluntat, etcètera. Jo m’ho aplico a mi mateix, en dos sentits. Quan el president Pujol m’ho demana, dic que sí i em llenço a totes. Però després, quan veig que continuar jo vol dir carregar-se Junts pel Sí, posar en risc la primera majoria independentista al Parlament després de tres segles, repetir eleccions... vaig aplicar una fórmula que per mi és sagrada, que és: tu quan has de prendre decisions molt delicades has de pensar en què és bo per al teu país, després què és bo per al teu projecte, després has de pensar què és bo pel teu partit, i després el que és bo per tu. I jo vaig decidir actuar d'aquesta manera. Però cadascú ha de triar el moment, les circumstàncies en què es troba. Puigdemont, quan vagin passant les coses haurà de triar el seu camí ara n'ha triat un, doncs hem de veure a partir d'aquí com evolucionen les coses i d'ell dependrà que vagi prenent les decisions que cregui més oportunes. Prengui la que prengui el que és fonamental, i en aquest congrés de Junts s'ha començat a fer, és anar visibilitzant cares potents de gent que es vegi que té recorregut polític i electoral.
Que la situació sigui aquesta és un fracàs dels partits independentistes
I davant d'aquesta situació dels partits independentistes apareix el PSC, amb més poder que mai: governa Ajuntament i Diputació de Barcelona, la Generalitat, a l'Estat,...
Que la situació sigui aquesta és un fracàs dels partits independentistes. Ara li toca, sobretot a Junts perquè és l'alternativa, canviar aquest tauler de joc. I això no es pot fer d'ara per demà mateix, perquè no hi ha eleccions a la vista. Per tant, la gran tasca de Junts és preparar-se per ser una alternativa creïble i amb prou força i massa crítica per donar-li la volta en aquest tauler de concentració de poder total en mans d'un sol partit, que és el Partit Socialista.
Tot plegat en un moment de crisi a l'Estat. Fins i tot, s'ha vist amb l'escridassada al Rei i al president del govern espanyol a Paiporta. Quina evolució creu que pot tenir això?
Hem de separar el que pot passar a Madrid del que pot passar a Catalunya. A Catalunya es dona una paradoxa i és que el president Salvador Illa i el PSC, que tenen tot el poder institucional, a tot arreu tenen majories bastant dèbils. Jaume Collboni és alcalde de Barcelona, però perdent les eleccions. Pedro Sánchez és president del govern espanyol, però perdent les eleccions. Salvador Illa és president de la Generalitat, guanyant-les, però amb 42 diputats de 135. La paradoxa és que, tenint tot el poder, hi ha moltes coses que no podran fer perquè no tenen les majories per fer-les. A Madrid arribarà un moment en què es veurà molt evident que no fan absolutament res. I això no sé si s'ho poden permetre.
Això per negociar el finançament de Catalunya també serà un problema?
O al revés. Jo parteixo de la base que si el PSOE es creu que un altre tipus d'estat és possible i que aquest estat ha de respondre en aquesta majoria d’ara, d’un estat de caràcter plurinacional, pot articular una política i mantenir unes aliances a bastant llarg termini. Però s'ho han de creure. I això és el que jo trobo a faltar en aquest moment.
Confia que el president Illa tindrà ambició a l'hora de negociar el nou finançament?
El president Illa, ho és perquè ERC el va votar. Sense ERC no hauria sigut president, s'haurien repetit les eleccions a Catalunya. I per què el vot d'ERC? Per una raó confessada i una que no és confessable segurament. La no confessable és perquè no es podien arriscar a repetir unes eleccions amb tot l'escàndol dels cartells i de tot plegat i sense candidat clar. Però la confessable és el pacte que fan: Illa sap que és president perquè ERC ha pactat amb ell un finançament singular que ens farà sortir del règim comú, del cafè para todos i tenir un finançament en la línia d'un concert econòmic.
S'ha de jugar la partida del nou finançament
Per tant és optimista que pugui donar resultat?
A veure, no optimista amb el resultat però optimista amb la possibilitat. La possibilitat hi és. Les coses quadren de tal manera que s'ha de jugar la partida. Això vol dir que la partida sortirà bé segur? Aquí és on jo soc bastant escèptic. La gent es pensa que això de la independència és molt complicat. Jo també ho penso. I que un referèndum pactat també és molt complicat. I és veritat. Però que Catalunya surti del sac comú del finançament i tingui un tipus de concert econòmic, que gestioni tots els impostos, que tingui l'Agència Tributària, que el Parlament pugui modificar un munt d'aspectes dels impostos, que Catalunya acabi tenint els poders i els diners..., tant de bo.
A partir del 9-N es va obrir un front judicial, del qual vostè encara arrossega molts temes. Durant anys va tenir casa seva embargada, fins que l'ICF va poder posar els avals després del decret que va aprovar el govern català per cobrir-los.
Amb el conseller Jaume Giró al capdavant com a conseller d'Economia...
Aquest tema està pendent encara, no?
Sí. Aquest tema està pendent. A més a més, s'ha d'entendre que un aval no és un subsidi, no és una cobertura al 100%. L’aval és mentre no et condemnen. Però si et condemnen, l'aval deixa d'existir i espavila't, que en aquest cas vol dir amb els nostres béns propis. No només jo, perquè aquí som un munt de gent afectada, gent de tot tipus, el president Puigdemont, Oriol Junqueras, Quico Homs, Andreu Mas-Colell i un munt de gent que no eren consellers ni presidents, que dirigien organismes de tot tipus.
A més, ja es va pagar la condemna al TSJC pel 9-N, no?
Els diners els va aportar tots la Caixa de Solidaritat i van superar els 6 milions d'euros. Perquè ens van castigar amb tot.
I aquí no hi ha amnistia?
No, aquí l'amnistia no ho toca. Això ja està pagat i allà es queda. Encara que s'hagi amnistiat el delicte, el mal ja està fet. I hi ha una segona causa al Tribunal de Comptes que és tota l'acció exterior de la Generalitat entre el 2011 i el 2017 que són les dues presidències, la del president Puigdemont i la meva. L'1-O, que està jutjat pel Tribunal Suprem, però no pel Tribunal de Comptes. Això està per jutjar i està demanat a les institucions als tribunals europeus que es manifestin en relació a si la llei d'amnistia pot cobrir això o no.
A vostè també l'han perseguit pel cas Volhov?
També. No hi era i ara hi soc. Soc al jutjat d'instrucció número 1 de Barcelona, del jutge Joaquín Aguirre, que a alguns ens ha ficat a aquesta història de la trama russa.
El van investigar també al cas Tsunami.
També pel cas Tsunami, que aquest ja es va tancar.
Ha estat distret...
És bastant inversemblant que tot això passi. Estem parlant d'un conflicte constitucional. El poble de Catalunya va aprovar un Estatut, el TC s'ho va carregar, i tenim un Estatut que no ha estat votat pels catalans, l'únic de tota Espanya. I llavors proposem un pacte fiscal. I ens diuen, no, això tampoc. I aleshores, què volen que fem? Sense Estatut, sense els recursos, sense els poders financers, què volen que fem? Que tirem la tovallola? Que abaixem el cap? Doncs no ho farem, lluitarem, buscarem altres vies. D'aquí ve tot, d'una aspiració de molta gent de Catalunya de buscar un altre camí, una sortida, però sempre amb una base democràtica i pacífica. I la resposta de l'Estat és cops, violència, repressió, operacions il·legals, espionatge. És veritat que després aquí ho hem fet d'una manera determinada que hem despistat, desnortat i emprenyat a molta gent. Això també és veritat. Són els errors propis, aquests no són imputables als altres, però la causa hi és, el conflicte hi és, i és aquí on jo crec que ara hi ha una oportunitat.
Per què?
Perquè si un dels grans partits espanyols, en aquest cas el Partit Socialista, necessita tots aquests aliats cada dia per tirar endavant i no només hi veu una pedra a la sabata, circumstancial, sinó que hi veu la possibilitat de construir un altre tipus d'estat plurinacional, plurilingüístic, pluricultural, és a dir, l'Espanya real en definitiva, si veu això i ho lidera, jo estic segur que aquestes aliances poden ser aliances molt més permanents.
I aleshores les persones que van anar a votar el 9-N, que van votar l'1-O, quina perspectiva tenen? Aquesta alternativa d'un estat plurinacional?
A veure, aquesta és una possibilitat per anar fent un camí, perquè algun camí o altre s'ha de fer. De tota manera, jo crec que l'aproximació honesta a tota aquesta gent és, primer, reconèixer els errors. Segon, més important, aprendre dels errors. I tercer, encara més important, reconstruir les condicions i refer tots els ponts perquè això sigui creïble. Perquè el problema que hi ha en aquest moment és qui es creurà que el tema de l'autodeterminació o de la independència pot ser un projecte de futur si resulta que no es dona cap de les condicions que són necessàries perquè tiri endavant: les mobilitzacions no hi són; el camí comú no existeix; els objectius compartits tampoc hi són; i a més, els lideratges tornen a ser de partits, ja no són d'un conjunt de projecte. Una mirada honesta de futur, obliga a reconstruir tot això.
Hi ha hagut errors, però no oblidem que en aquests anys també va emergir la millor Catalunya, lluitant per un objectiu comú i noble com decidir el futur del país
Complicat...
Sí, però de la mateixa manera que hi ha hagut errors, mancances, punts dèbils..., tot això és cert, no oblidem que en aquests anys també va emergir la millor Catalunya. Va emergir la millor Catalunya i va sobresortir la millor Catalunya, que era aquella Catalunya que la gent no es preguntava si eres un partit o d'un altre i d'aquella ideologia o d'aquella altra, sinó que estaven lluitant per un objectiu comú i un objectiu noble, que és com jo decideixo el futur del meu país, que vol dir el futur de la gent del meu país. Aquelles mobilitzacions exemplars, aquelles majories a favor de la sobirania d'un país com Catalunya. Això no s'havia vist mai en aquest país, des de feia dècades i dècades. I això també ha existit. Per tant, aprenem dels errors. Però bevem també de les bones fonts dels actius que els hem sabut construir.
Però també hi ha la persecució judicial, l'Operació Catalunya, les càrregues de l’1-O...
Davant de tot això hi ha una cosa que s'ha d'aprendre, que és molt clara, en ple segle XXI, amb un estat membre de la UE com és Espanya, 45 anys després llargs d'haver mort el dictador, l'Estat actua d'aquesta manera. I d'això se n'ha d'aprendre, perquè vol dir que qualsevol cosa que es visibilitzi de cara al futur ha de tenir en compte no el que passava a l'època del Franco i de la Transició, el que ha passat ara. Igual que ha de tenir en compte que a la UE, com que és una agrupació d'estats les coses van com van. Tot això, l'any 12, 13 i 14, certament era un terreny desconegut. Ara tenim tota la cartografia, els mapes hi són tots. Sabem què ha passat a tot arreu, sabem què ha passat a Madrid, sabem com ha reaccionat l'Estat, sabem com han reaccionat els intel·lectuals liberals espanyols. La cartografia la tenim sencera. Ara, en el curt i en el mig termini, si una cosa no podem tornar a fer, és cometre els mateixos errors, perquè, a diferència de fa uns anys enrere, ara tenim les cartes.
Recupera aquí l'entrevista sencera a Artur Mas: