Tot allò que té vinculació amb l’independentisme encara cou i distorsiona la política espanyola. És una de les conclusions que s’extreuen del pas fugaç d’Antonio Cabrales com a conseller del Banc d’Espanya. El cert és que ho tenien tot a punt. El PSOE i el Partit Popular (PP) s’havien posat d’acord per pactar els noms dels dos consellers de l'entitat que havien d’ocupar les vacants que deixaven Carmen Alonso i Fernando Eguidazu, que havien esgotat el mandat. La vicepresidenta Nadia Calviño i la secretària general del PP, Cuca Gamarra, s’havien decantat per escollir dos professionals de perfil tècnic de llarga trajectòria.

Els socialistes havien triat Judith Arnal, doctora en Economia i fins fa poc cap de gabinet de la mateixa vicepresidenta, i els populars havien seleccionat Antonio Cabrales, un altre doctor en Economia que arrossegava una dilatada experiència. El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, havia avalat l’operació. El Consell de Ministres els havia nomenat aquest dimarts, el Butlletí Oficial de l’Estat n’havia publicat la designació aquest dimecres i el més notori és que, a les portes d’un cicle electoral potent, els dos principals partits espanyols havien aconseguit aïllar l’acord de la trifulga política. Vistos els esdeveniments, ningú sabia que s’havia solidaritzat amb l’exconsellera Clara Ponsatí.

En un tres i no res tot es va començar a tòrcer, perquè Cabrales va dimitir poques hores després de ser ungit pel Consell de Ministres un cop es va publicar que aquest catedràtic, al costat de desenes d'acadèmics, va signar un manifest de suport a Clara Ponsatí que, tot i l’amenaça d’extradició, havia estat readmesa a la Universitat de Saint Andrews (Escòcia). També n’havia firmat un altre en defensa de la tesi suposadament plagiada que havia escrit Pedro Sánchez. Cabrales es va fer enrere per l’exposició mediàtica que podia implicar el tornado que s'havia generat. “Renuncio. No vull tensar més el país i em semblava que això ho tensaria. Necessitem calma”, ha reconegut ell mateix en declaracions al diari ABC.

Però va dimitir ell o l’han fet dimitir? La publicació del manifest va posar el PP com una moto malgrat que neguen que el forcessin a plegar a través d’una trucada de la secretària general Cuca Gamarra, tal com afirma The Objective. Fonts de Génova asseguren que, durant el procés de selecció, no van saber que Canales hagués signat el text i es limiten a expressar que l’economista “va comunicar a Gamarra la decisió de dimitir”. De fet, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha qualificat de “correcta” la renúncia apuntant que el conseller llampec “té antecedents que per a molta gent són incompatibles amb formar part d’un organisme de l’Estat”. Aquesta versió xoca amb la que ha donat l’entorn de la vicepresidenta Calviño, que creuen que el PP està mentint i que Cabrales va fer un pas al costat a conseqüència de les pressions de la direcció popular.

 

El manifest de la discòrdia

L’escrit en qüestió tenia l’estampa de 55 acadèmics, entre ells el sentenciat Cabrales, i l’encapçalaven Andreu Mas-Colell i Jordi Galí (Universitat Pompeu Fabra), Salvador Barberà (Universitat Autònoma de Barcelona) i Albert Marcet (Institute for Economic Analysis). En data d'abril del 2018, es dirigien a la rectora de la universitat escocesa de Saint Andrews, Sally Mapstone, a qui agraïen que hagués admès l’exconsellera Ponsatí, que hi va arribar procedent de Bèlgica després del referèndum de l’1 d’octubre. La carta subratllava que Ponsatí estava “compromesa amb els principis de la democràcia i l’acció política no violenta”.

L’entorn de Feijóo s’havia fixat en un acadèmic allunyat dels cercles d’influència del Partit Popular. Cabrales acumula una carrera professional distingida. És doctor en Economia per la Universitat de Califòrnia i catedràtic per la Universitat Carlos III de Madrid, per la Universitat College de Londres i per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on va conèixer els signants del manifest. Va ser vicepresident executiu de l’European Economic Association, president de l’Associació Espanyola d’Economia i, a part de diversos reconeixements, ha sigut un dels autors de l’agenda España 2050. El Partit Popular ja li busca substitut.