"Els Mossos van negar a la Policia informació clau sobre el 17-A". Així obria la seva portada El Mundo dijous passat, capgirant els fets com qui fa volta a un mitjó. En realitat només és la versió de la policia espanyola, però se n'informa com un fet. És la penúltima mostra de l'obsessió de la majoria dels mèdia de referència espanyols per desacreditar la policia catalana i, per extensió, el Govern, com a actors negligents, ofuscats per la seva "deriva independentista", una conspiració violenta, colpista, sense escrúpols.

La fabricació d'aquest relat precedeix els atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils, esclar. Però el vespre d'aquell dia s'intensifica l'espiral de mistificacions que desemboca, un any després, en un titular com aquell, que descriu la "realitat alternativa" en què encaixa millor la repressió de l'independentisme.

Aquest és el mateix relat que assumeix la Fiscalia General de l'Estat en les seves querelles contra el Govern, la Mesa del Parlament, la cúpula dels Mossos i els Jordis. El mateix que incorpora al seu informe la jutgessa Carmen Lamela, de l'Audiència Nacional. El mateix que accepta en la seva instrucció el jutge Pablo Llarena, del Tribunal Suprem. El mateix que justifica la presó provisional de nou dels 25 processats per l'1-O i l'exili d'altres quatre.

És el mateix relat que han desautoritzat les justícies belga i alemanya.

Policia deslleial, Govern deslleial

Desacreditar els Mossos d'Esquadra és part fonamental d'aquesta realitat alternativa. Aquests mèdia —amb les excepcions dels digitals eldiario.es, Público, Infolibre i, de vegades, El Independiente— s'han aplicat a presentar els Mossos com una policia deslleial al servei de l'independentisme. L'eficàcia antiterrorista dels Mossos el 17-A no podia desmentir aquest relat, que per aquestes dates ja era una mena d'estat mental des del qual s'informa. D'aquí plora la criatura.

Un detall simple i revelador: el 17-A i següents, en la majoria dels textos publicats en la mal anomenada premsa de Madrid, salta a la vista l'omissió del nom propi de la policia catalana, tret de quan se li atribueixen errors, com el mal control de la Diagonal per on va escapar Younes Abouyaaqoub, abatut dos dies després a Subirats. S'estimen més parlar gairebé sempre de "policia" o de "cossos i forces de seguretat", etcètera, o equiparar la tasca d'uns i altres per diluir el protagonisme —natural i no demèrit d'altres cossos, menys desplegats a Catalunya— dels Mossos. Les fotos que van amb aquests textos, tanmateix, no enganyen: el 90% dels "policies" que hi apareixen són mossos.

També es lloa contínuament i forçada la "coordinació entre policies" en ocasió dels atemptats, precisament el factor més criticat pels experts espanyols i internacionals des de la mateixa setmana dels atemptats i fins avui. Que no surti fum per la xemeneia.

Un cop d’ull al compte de Twitter de la Policia Nacional d'aquell dia, on la informació sobre els atemptats és poc més que inexistent –gairebé tot és promocional–, dona una idea, segurament imprecisa, sobre què tenien al cap. Ni repiulen als Mossos d’Esquadra, als que mai s’anomena. Sempre es parla de “policia” (“en estos momentos operación policial en Cambrils…”), de manera que és fàcil creure que són ells qui actuen. Tampoc s’estan de penjar històries sobre el “Yoda”, un gos policia, o “Luckypunch”, un gos atropellat “que necessita tota la nostra ajuda” o el dia mundial de la fotografia. Tot és escrit en castellà excepte dos tuits en anglès i un en francès on s’informa dels telèfons d’emergències.

Els comunicats del ministeri de l’Interior després de l’atemptat tracten sobre la calor i la Vuelta Ciclista a España. Un dia després van afegir el telèfon d’emergències per a les víctimes dels atemptats i els seus familiars i un altre per a denunciar possibles radicals.

Influència editorial

La línia informativa venia molt marcada pels editorials i ben influïda pels columnistes de cada mèdia, que en molts casos eren alts càrrecs de la redacció. Una línia editorial tancada ajuda a encaixar la informació volàtil i fragmentària que genera un atemptat, més encara en les circumstàncies polítiques d'aquells dies.

Per paga, la sensibilitat estava a flor de pell. No se'n passava ni una. Un exemple. Arran d'un tuit de Societat Civil Catalana, El País s'escandalitza a les seves portades web del dia 19 perquè el conseller d'Interior, Joaquim Forn, distingeix entre les víctimes catalanes i espanyoles. "Forn diu que entre els morts hi ha dues persones 'catalanes' i unes altres dues 'de nacionalitat espanyola'". El Mundo, també. Un altre, a El País: "La Generalitat utilitza el dol oficial de les autoritats per fer campanya del referèndum. Romeva va acudir a parlar amb representants internacionals a l'aeroport i el portaveu de Puigdemont diu que va ser al seu despatx". Una trola del portaveu es reinterpreta com a part de l'estratègia indepe i una ferida a les víctimes.

Quimera secessionista

El País, a l'editorial "Terroristas muertos", relaciona els atemptats amb "la quimera secessionista", que descriu com a "disbarats democràtics, la violació flagrant de les lleis, els jocs d'enganys, els tacticismes i els oportunismes polítics". Assenyala la necessitat de "màxima coordinació i unitat d'acció entre les diferents administracions i forces de seguretat de l'Estat", que "només pot néixer de la més absoluta confiança entre els diferents nivells de govern i les seves institucions".

La gràcia és que acaba dirigint-se a un de sol d'aquests nivells: "Fem per tant una crida al Govern i a les forces polítiques catalanes perquè es posin a treballar en una agenda real...". Si això no és assenyalar, s'hi assembla força.

El Mundo, en la seva editorial "Unidad y firmeza en la lucha contra el yihadismo en toda Europa", publicat el 17-A a la nit, indica entre els factors dels atemptats "una política d'acollida [d'immigrants de la Generalitat] en la qual han prioritzat de vegades els interessos electoralistes, vinculats a l'independentisme, sobre la seguretat nacional".

Desconfiança

A l'editorial de l'endemà ("Días de luto") apunta directament els Mossos, encara en plena operació antiterrorista, amb un argument similar al d'El País. "[...] la política de coordinació entre les diferents policies difícilment pot establir-se quan hi ha desconfiança i deslleialtat creixent en estar embarcada una d'elles —per mandat dels seus més alts responsables— en un procés independentista i en obert desacatament de la Constitució".

Avui estan processats el conseller d'Interior, Joaquim Forn (rebel·lió i malversació); el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero (dos delictes de sedició i organització criminal); la intendent Teresa Laplana (sedició); l'exdirector dels Mossos, Pere Soler, i l'exsecretari general d'Interior, Cèsar Puig (tots dos per sedició i organització criminal). La pena per rebel·lió és de fins a 30 anys de presó. Per sedició, de 10 a 15 anys.

Més endavant, canvia d'objectiu: "Puigdemont va qualificar amb desvergonyiment de 'miserable' el fet que es barregin els seus plans independentistes amb la digestió dels atemptats. Pretén així escapolir-se de la necessitat que el Govern abandoni els seus deliris estèrils...", insinuant distracció. I torna a la immigració, sense dades: "el nacionalisme ha anat encebant una veritable bomba en afavorir l'arribada d'immigrants dels països musulmans per davant dels de països hispanoparlants, com a part de l'estratègia de ruptura d'Espanya. Així, s'ha contribuït a convertir Catalunya en un dels centres neuràlgics dels grups salafistes". Matitza que "res d'això no explica per si sol un acte de barbàrie"... però la bola negra ja roda.

En la mateixa línia es pronuncia l'editorial de La Razón d'aquell dia "Catalunya, nido del salafismo radical": "Més de vuitanta dels cent centres de culte vinculats al jihadisme a Espanya operen en aquesta comunitat. Empresaris de Qatar financen l'adoctrinament a les seves mesquites, que augmenten any rere any," afirma.

Unitat nacional

El tabloide monàrquic ABC no cau gaire lluny. L'editorial es titula, no cal ni dir-ho, "Unidad nacional contra el terror". "Qui busqui contextos polítics per explicar aquest acte salvatge o qüestioni el rigor de la lluita antiterrorista de l'Estat, estarà trencant la unitat nacional", avisa d'entrada.

El text fa desaparèixer els Mossos com a "policia autonòmica", es limita a felicitar-los perquè "el centre de Barcelona va ser desallotjat immediatament" i fa veure que els terroristes van ser abatuts per les "forces i cossos de seguretat de l'Estat". No cita els Mossos però sí la Policia. Elogia, també pel seu nom, Rajoy, Sáenz de Santamaría i Zoido per la seva "resposta diligent" (encara que van tardar més de 20 hores a arribar a Barcelona). Per contrast, la Generalitat ni apareix, ni tampoc s'anomena als veritables responsables polítics i tècnics de l'operació antiterrorista.

Els columnistes d'aquests diaris van abundar en la mateixa línia en els dos dies posteriors als atemptats, com es veu en un altre capítol.

Quant al 17-A, els Mossos i l'ocultació d'"informació clau", els fets són tossuts. El Mundo, en aquella peça de dijous passat, només cita "fonts policials" i "de la Policia", totes anònimes. Dels Mossos, ni una, com fan sovint aquests mèdia. També amaga el fet nuclear: als Mossos no els va caldre compartir cap "informació clau" amb ningú per eliminar els terroristes en 72 hores, amb una eficàcia reconeguda internacionalment. De fet, després d'un any d'investigacions, l'única "informació clau" pendent d'aclarir té a veure amb l'organitzador de la cèl·lula jihadista, l'imam de Ripoll, el perfil i les aventures del qual eren ben coneguts per les forces i cossos de seguretat de l'Estat i de les quals—aquests sí— no van informar als Mossos. El diari, això, ni ho esmenta. Esclar que no.