Quan Isabel Díaz Ayuso mou un dit no és en va. Cada cop que fa una passa, hi ha un terratrèmol les rèpliques del qual percudeixen no només contra l’objectiu explícit, aquell que surt als titulars. El xoc protocol·lari durant la celebració del Dos de Maig a Madrid va ser una declaració d’intencions per confrontar amb el govern central a les portes de la campanya electoral de les eleccions autonòmiques del 28 de maig. Aquell atac a la vista de tots els focus al ministre de la Presidència i fidel escuder de Pedro Sánchez, Félix Bolaños, amaga un reguitzell de missatges codificats que impacten contra contrincants polítics, candidats rivals, però alhora representa foc amic. “El que passi aquí ressonarà a tota Espanya”, va exclamar com a premonició en els actes del dia regional, i Madrid és la millor caixa de ressonància.
🗓️ Calendari de les Eleccions Municipals 2023 a Catalunya: quan són, dates clau i candidats
El model Ayuso, dissenyat des de la sala de màquines per Miguel Ángel Rodríguez, és el d’anar al xoc, de no defugir cap possibilitat d’enfrontament, assumint-ne els costos. Li agrada i se sent còmoda saltant al coll de qui se li creua. En aquest context, la presidenta madrilenya, a través d’un servei de protocol implacable, va parar els peus a Bolaños perquè no pugés a l’escenari de la desfilada cívica-militar. Tal com si fos un francès enviat per Napoleó el 1808, el ministre es va rendir davant la mirada silenciosa de la seva col·lega, la titular de Defensa, Margarita Robles, a qui Podemos ha tingut en el punt de mira durant tota la legislatura dibuixant-la com la “ministra preferida de la dreta”.
L’afront de protocol -mentre a Catalunya Rodalies és un autèntic caos- ha suposat per Díaz Ayuso molt més útil i profitós que la tradicional, avorrida i dòcil enganxada de cartells que enceta la campanya electoral. D’aquesta manera el PP madrileny subratlla, tal com va fer durant la pandèmia de la COVID-19, que el rival a batre no és altre que Pedro Sánchez. Picant alt, apuntant el Sant Cristo Gros i buscant les pessigolles als despatxos de La Moncloa invisibilitza els seus contrincants polítics amb qui s’enfronta a eleccions autonòmiques: ni Mónica García (Més Madrid) ni Juan Lobato (PSOE), ni Rocío Monasterio (Vox) ni Alejandra Jacinto (Podemos). Cap d’ells creu que li pot fer ni una mica d’ombra, confia que té a tocar l’anhelada majoria absoluta i demostra que la seva batalla principal és amb el president del govern espanyol, és a dir, derrotar el que ella anomena sanchisme.
📩 Eleccions a Espanya 2023: quan i on hi ha municipals, autonòmiques i generals aquest any?
D’aquesta jugada de Díaz Ayuso també hi suca pa, paradoxalment, el mateix Pedro Sánchez. El búnquer de La Moncloa aprofita l’oportunitat que li brinden per entrar al cos a cos amb la presidenta de la Comunitat de Madrid i, al cap i a la fi, per silenciar la figura d’Alberto Núñez Feijóo, amb qui es jugaran les garrofes a finals d’any en les eleccions estatals. El líder del PP va assistir a l’escena polèmica des de la tribuna presidencial com un convidat de pedra. El seu paper va ser secundari en la teatralització de l’envestida. Així, Pedro Sánchez oculta el gallec com a principal rival i converteix Isabel Díaz Ayuso en líder de l’oposició de facto. “El govern central es deu sentir incòmode perquè ella sap rendibilitzar molt millor el xoc”, explica per a El Nacional el professor del departament de Ciència Política de la Universitat Complutense de Madrid, Jaime Ferri, que afegeix que el discurs d’Ayuso “és molt més pròxim a una ciutadania amb pocs elements de judici”. En aquest sentit, Ferri afirma que és “simplificador” perquè “parlar de pluralitat i diversitat és més difícil que fer-ho de la unitat i la uniformitat”.
En aquest cas, l’estratègia pot tenir contrapartides en el futur perquè Sánchez corre el risc d’estar alimentant la seva possible contrincant política en cas que Feijóo fracassi com a líder del PP en el proper cicle electoral i el substitueixi la madrilenya. Perquè l’estocada d’Ayuso també és un missatge intern a la cúpula del PP, un avís a navegants, i una amenaça a Feijóo, que assisteix a la constatació de la seva popularitat. D’entrada el gallec va voler combinar el seu model de gestor solvent de l’economia amb el discurs de tics identitaris i populistes d'Ayuso per frenar l’auge de Vox i anar menjant-li el terreny a Pedro Sánchez. En les últimes setmanes, ja s’ha abraçat a la “batalla de les idees” que proposa el PP madrileny. Ayuso és la reserva del PP per si el pla Feijóo s'embarranca.
"Reivindicant Madrid reivindica Espanya"
Sigui com sigui, arremetre contra Pedro Sánchez també implica arremetre contra els seus aliats parlamentaris: l’independentisme català i basc que el PP qualifica d’”excloents”. “Potser no ho estem fent tant malament quan, passen els anys, i a Madrid continua no havent-hi charnegos ni maquetos ni forasters”, va dir la dirigent madrilenya fent referència a termes despectius i etnicistes que fa anys que han desaparegut del vocabulari i que es feien servir als anys setanta per assenyalar les persones que vivien a Catalunya i a Euskadi i que venien d’altres comunitats autònomes. El professor Ferri acudeix a la retòrica llatina d'excusatio non petita, accusatio manifesta: “Està sent nacionalista, però no ho reconeixerà perquè ella pensa que reivindicant Madrid, reivindica Espanya”.
Combinat amb un discurs de defensa de la capitalitat de Madrid com a bandera, Ayuso mescla el discurs tradicional recentralitzador del PP de Madrid, sota els auspicis de les seves antecessores al càrrec, amb la decoració personal del madrilenyisme. La dirigent s’ha inventat aquesta arma identitària que va fer fortuna amb la “llibertat” d’anar a prendre cervesa durant la pandèmia i que ha fet mutar cap l’estil de “viure a la madrilenya”. Segons Ferri, “Ayuso utilitza una estratègia nacionalista reivindicativa que li serveix de subterfugi per presentar que Madrid ha de ser la primera comunitat autònoma”. Prendre la part per al tot. El cèlebre “Madrid és Espanya dins d’Espanya” que va encunyar la presidenta. “Ella concep que l’important és la capital i ara ho és la comunitat que l’acull perquè s’ha apropiat d’aquesta visió com alguna cosa positiva en una regió impostada, que s’ha reivindicar per tots els que senten Espanya d’una forma uniformadora, rígida i centralista”.
Al cap i a la fi, "viure a la madrilenya" és una plataforma folklòrica que reivindica un sentiment, que no seria possible sense els grans avantatges que propicia el dumping fiscal del que gaudeixen els madrilenys, encara que sigui a costa dels serveis públics. Més enllà de tot això, Ayuso aspira a reconquerir Espanya i el punt de partida és Madrid.