Ayuso guanya a Casado la batalla de les portades

Isabel Díaz Ayuso derrota Pablo Casado en els camps de batalla de la premsa impresa. Ella s’endú la majoria de les fotografies i títols de portada (i els editorials) d’aquest divendres, pòsters que, des del quiosc, motivaran al kommentariat que aixecarà o abaixarà el polze en favor de l’una o de l’altre des de la trona de tertúlies i matinals de ràdios i televisions. Si les primeres pàgines i editorials del Trio de la Benzina —la fiel infantería de paper del Partido Popular— indiquen alguna cosa és la porta de sortida a Pablo Casado, l’actual president del PP. Vol dir que Ayuso en serà l’hereva? El Mundo i l’ABC hi aposten clarament. El tabloide ultra parla de “Casado contra Ayuso” —l’ordre dels factors altera el producte— i torna a publicar una d’aquestes imatges, editades dramàticament, on presenten la presidenta plorosa, compungida, desconsolada, una mena de Pietà, de Mater Dolorosa, de la dreta-dreta espanyola, de la dreta de veritat, de la dreta que rasca, punxa i talla. El tabloide monàrquic du una imatge semblant, editada amb menys cruesa, com de protagonista maltractada d’un culebrot d’amors i desamors turc o colombià. Al títol, però, no només apunta, com El Mundo, sinó que dispara contra Casado en acusar-lo d’absent, de desaparèixer —una manera més o menys elegant de recriminar-li manca de pebrots per sortir a defensar-se a camp obert contra la lideressa madrilenya. Fins i tot La Razón, el diari més afí a l’aparell del PP, no se la juga i adopta una actitud entre el dubte i la inquietud. L’article del director és d’aquells on es posa una mica de cafè, una mica de llet; una mica més de cafè, una mica més de llet… El poti-poti d’algú que no sap amb quina carta quedar-se, que està antre dos focs i no vol posar-se en evidència per protegir-se del final d’aquesta guerra civil. Els altres dos diaris, en sengles editorials, demanen a Casado que plegui, tal com raja.

El motiu és senzill. Un partit és una firma que manufactura poder amb la maquinària de les eleccions i dels pactes. Pablo Casado no ha produït poder —ha perdut dues generals, ha obtingut una victòria pírrica a Castella i Lleó, arriscava Andalusia…— i rebutja pactar amb Vox, l’únic camí del PP per governar si el PSOE no s’avé a Grans Coalicions o s’absté. Isabel Díaz Ayuso sí que produeix poder i, encara que ara no ho necessita, té excuses i gens de vergonya per generar-lo via pactes amb Vox. Què triaran els factòtums populars? Quina és la preferència de la militància i l’afició pepera? Esclar. Ella. Potser apareix un cavaller blanc, potser és Alberto Núñez Feijóo, el president de la Xunta de Galícia, que ha fet una passa cap a Ayuso però es manté com una mena de tercera via entre el Casado que no guanya i l’Ayuso que té mala peça al teler pels negocis del seu germà amb la Comunitat de Madrid. Atent avui a teles i ràdios.

Molt interessants les fotos d’Ayuso que manen a les portades de l’Ara i La Vanguardia. El primer publica una imatge d’onda melodramàtica encara que menys carregada de visceralitat. La Vanguardia, en canvi, en tria una on se la veu amb posat murri, trapella. Canalla, si vols. De fons, la bandera de la Comunitat de Madrid. És la millor imatge d’avui —pensa el que vulguis— perquè és una mostra directa de quina en porta de cap la presidenta madrilenya i no malda per guanyar-te la preferència apel·lant a les emocions ni a la llagrimeta. Dani Duch, l’autor, ha fotografiat Ayuso altres cops en aquesta actitud. Hi té la mà trencada. Per una instantània semblant va guanyar el Premi Mingote fa dos anys.

Només una queixa, però, als diaris editats a Barcelona. Avui era dia de seguir celebrant a cor què vols l’Os d’Or de Carla Simon a la Berlinale. Així, a la regalada, només ho fa El Periódico. L’Ara, meh, una mica. És poc. Notícies així aixequen la moral de la gent, que la té per terra de fa mesos, entre la repressió, la pandèmia, la crisi, Ucraïna i el Barça. Llàstima que les maniobres d’Ayuso i Casado, aquesta guerra civil dins el PP —ara tan irrellevant a Catalunya—, hagin restat a Alcarràs protagonisme de portada. Tant de bo el cap de setmana ens en rescabalin.