La decisió presa a Brussel·les per Junts per Catalunya de mantenir la candidatura de Jordi Sànchez a la presidència de la Generalitat quan saben de sobre que més tard o més aviat hauran posar en marxa una tercera opció i fins i tot una quarta, no només té com objectiu el desafiament a l’Estat espanyol, també és una manera de guanyar temps per poder convèncer la CUP d’afegir-se a l’acord d’investidura.

El grup anticapitalista torna a escriure el mateix guió de la legislatura passada, quan va aconseguir la jubilació anticipada d’Artur Mas, un èxit que, per cert, va rebre la més gran ovació dels partits que després han aplicat el 155. Ara els cupaires tornen a posar en risc la majoria sobiranista amb l’argument que són els més coherents, els més valents i els que sempre van amb la veritat per davant, però de vegades no tot és tan obvi, perquè la situació no és exactament la mateixa.

En el moment que la CUP va decidir presentar-se a les eleccions convocades per Mariano Rajoy va assumir -com les altres forces sobiranistes- l’autoritat espanyola i la legislació tal com s’ha aplicat. Tots els partits sobiranistes, també la CUP, van entendre, malgrat la ràbia que els feia, que si no participaven en els comicis, les forces del 155 es repartirien el poder autonòmic per una generació i adéu país. Tanmateix, els anticapitalistes, després d’obeir, tornen a reclamar ara posicions fermes de desobediència i de construcció de la República a canvi de donar suport a un govern de coalició de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. I com els seus quatre vots són decisius, tenen una capacitat de pressió enorme.

La CUP sap que l’amenaça de noves eleccions genera pànic perquè suposaria una catàstrofe per a JxCat i ERC. En canvi, els anticapitalistes segurament multiplicarien la seva presència en un Parlament dominat per Ciutadans i es podrien consolidar com a referent de l’agitació sobiranista.

Però el cert és que els quatre vots de la CUP no són tan decisius com sembla. La crua realitat és que els quatre cupaires són determinants perquè la repressió espanyola impedeix votar a dos diputats legítims, elegits democràticament pels catalans. Així que costa d’imaginar que els patriotes més valents optin per aprofitar-se de l’exili forçat de dos compatriotes per imposar les seves tesis. Així que no ho faran. Els resultarà molt més rendible desmarcar-se del programa [‘autonomista’] del Govern, cedir per la investidura els dos vots que falten en atenció a la situació dels exiliats, i després posar contra les cordes el Govern a cada votació igual que van fer la legislatura passada. Tothom recordarà com van fer gruar els cupaires al president Puigdemont especialment amb els pressupostos.

Aixi i tot, si el nucli dur de la CUP adoptés una actitud molt intransigent, in extremis, abans d’anar a eleccions, Puigdemont i el diputat Antoni Comín serien a temps de renunciar als seus escons perquè corri la llista i assegurar la majoria. Això permetria al nou executiu governar molt més còmodament que haver de pactar cada llei i cada iniciativa amb els anticapitalistes i havent d’elaborar plantejaments verbalment radicals que no excitin les ànsies carceràries de l’Estat. A Brussel·les, la renúncia als escons es contempla com la darrera opció, per quan no es vegi més remei, però consta que a Barcelona i a Estremera té ferms partidaris, perquè consideren que el discurs radical de la CUP no garanteix més sobirania i, en canvi, suministra nous arguments a fiscals i jutges i complica encara més les estratègies de defensa.