“Una consulta sobre la independència de Catalunya, a Barcelona?”, aquesta era la pregunta que molts es feien, estranyats, pels volts de 2009 i 2010. Aleshores, centenars de municipis catalans ja havien votat sobre l’Estat propi en consultes sense caràcter oficial ni vinculant, organitzades per voluntaris, que pretenien posar sobre la taula la qüestió de la independència.

Els resultats havien estat dispars -en alguns casos fins i tot un punt decebedors-, de manera que el repte d’un gegant com Barcelona semblava per a molts impossible.

Wikimedia

Tot i això, la comissió organitzadora, Barcelona Decideix, ajudada per milers de voluntaris, va aconseguir que la consulta se celebrés el 10 d’abril de 2011, avui fa just 6 anys. El ‘sí’ va vèncer de manera aclaparadora (89,6% dels vots), però la sorpresa va ser la participació, que es va enfilar fins al 21,37% del cens.

El portaveu de l’organització i avui líder d’ERC a Barcelona, Alfred Bosch, va declarar aquella nit, visiblement emocionat, que “mai, ni en el més remot dels nostres somnis, podíem haver imaginat un resultat així”. El Nacional s’hi ha posat en contacte, sis anys després, per valorar aquell procés.

La flama va néixer a Arenys de Munt

Arenys de Munt va donar el tret de sortida a les consultes el 13 de setembre de 2009. Sota un fort rebombori mediàtic -pel fet que es tractava de la primera votació independentista-, el municipi maresmenc va aconseguir un considerable 41% de participació.

A partir d’aquí, es van celebrar quatre onades de consultes, en què la mitjana de votants va anar caient progressivament. L’última, el 20 de juny de 2010, que va incloure poblacions metropolitanes com Mataró i Cornellà de Llobregat, es va quedar en el 14,1%.

Abans d’arribar a Barcelona, la flama també havia passat per la resta de capitals catalanes, amb decebedors resultats de participació a Lleida i Tarragona.

Flickr

La situació, així, semblava complicada per a la capital. El mateix Alfred Bosch recorda un estudi de la UAB, el qual, basant-se en el resultat de les consultes als altres municipis, preveia un testimonial 2% de participació a Barcelona. Tot i això, Bosch assegura que “mai vaig pensar a llençar la tovallola” i, finalment, l'esforç de la coordinadora i de tots els voluntaris va aconseguir tirar endavant el 10-A.

Una consulta de quatre mesos

Barcelona Decideix es volia assegurar que la capital faria un bon paper, i per això va començar a preparar la consulta des de ben d’hora.

Abans del 10 d’abril, s’havien organitzat maratons de vot a la Barceloneta, la Vila de Gràcia i Nou Barris, els resultats de les quals convidaven a un cert optimisme. Alhora, els barcelonins van poder votar anticipadament en parades que l’organització havia establert a la ciutat, durant els quatre mesos previs a la consulta.

Va arribar el dia de la votació, i la participació va superar amb escreix el 10% que s'havia posat de límit Barcelona Decideix. En total, va participar-hi el 21,37% del cens, xifra que baixa al 18,17% si incloem els joves de 16 i 17 anys i els immigrants empadronats, que també estaven cridats a les urnes, però que hi van acudir en menor mesura.

La coordinadora va insistir que la seva votació, sense suport governamental i escassos fons econòmics, va doblar gairebé el 12% de votants en la consulta sobre la remodelació de la Diagonal, aquesta sí, organitzada per l’Ajuntament. “El 10 d’abril vam fer entrar l’autodeterminació a Barcelona i vam demostrar que la capital podia liderar el moviment”, resumeix Bosch a El Nacional.

“Sabotatge” d’Hereu, suport distant de CDC

L’ara líder d’ERC a la ciutat no oblida el comportament del llavors govern municipal amb la consulta. Així, assegura que l’aleshores alcalde socialista, Jordi Hereu, va fer un “sabotatge directe” a la votació, que incloïa “multes” i la prohibició de penjar banderoles, “un cop ja les havien autoritzat”.

Sobre l’actitud del Govern català, aleshores liderat per Artur Mas, però que encara no duia la consulta al programa, Bosch afirma que, tot i que primer “no va reaccionar gaire”, després “no s’hi va posar malament”. Cal recordar que tant Mas com l’expresident Jordi Pujol, així com el líder de CiU a Barcelona, Xavier Trias, i la major part de consellers van acudir a la cita; això sí, la majoria van votar de forma anticipada. No es va deixar veure, per contra, el llavors líder de CiU a Madrid, Josep Antoni Duran i Lleida.

Els expresidents del Parlament Heribert Barrera i Joan Rigol, votant el 10-A. Wikimedia.

El suport de la plana major del Govern, dels dirigents independentistes, d'altres personatges coneguts, i la cinquantena d’observadors internacionals que van seguir la jornada a Barcelona van fer que el 10-A pugés de divisió. I és que els mesos previs a la votació, comenta Bosch, la majoria de “grans mitjans” els havia fet el “buit”.

El referèndum, la 'sentència' final?

El 10 d’abril de 2011 va servir per trencar el tabú de l’independentisme a Barcelona, davant dels que afirmaven que la capital catalana no era afí al moviment. Des d’aquell episodi, apunten els números, el secessionisme no ha parat d’augmentar.

Els 230.000 vots que el ‘sí’ a la independència va aconseguir aquell dia -sumant-hi els joves de 16 i 17 anys i els immigrants empadronats- es van convertir, només a la ciutat de Barcelona, en 397.000 pel 9-N. En aquest segon cas, val a dir, el procés participatiu sí que va ser organitzat pel Govern, a més de ser tractat pels mitjans des de mesos abans.

Però hi ha més coses: a les eleccions del 27-S de 2015 -per a molts, plebiscitàries- la suma de Junts pel Sí i la CUP va arribar fins als 414.000 vots a la capital catalana, elevant l’independentisme al 47,2% dels sufragis.

Wikimedia

El referèndum previst per al setembre, serà el moment de la victòria del ‘sí’ a Barcelona? Bosch deixa clar que la “gran victòria és posar les urnes”, però, n’està convençut, “el sí té grandíssimes opcions de guanyar”.

Així, qui va ser portaveu de Barcelona Decideix no creu en les impossibilitats, i ho assegura basant-se en les mateixes consultes: “Arenys de Munt va demostrar que allò impensable, era pensable; Barcelona va demostrar que allò impossible, era possible”.