L’extrema dreta va irrompre al Congrés dels Diputats amb força: un cavall de Troia amb 52 diputats de Vox. Des de llavors, res no ha tornat a ser el mateix: el parlamentarisme, les seves formes, han passat a millor vida. Ho va demostrar, dimecres passat, la portaveu ultra Macarena Olona, durant la sessió de control, qualificant de “molt lletja” la vicepresidenta Yolanda Díaz i de “gossos rabiosos” els sindicats. I va passar com si res. La presidenta Meritxell Batet ni tan sols li va donar un toc d’atenció, ni un advertiment. Res de res: només demanar “silenci” a la resta de diputats. La sessió plenària va continuar com si res no hagués passat. Davant la impunitat, l’endemà hi va tornar pel pool de premsa dels passadissos del Congrés: “No entenc per què s’estan manipulant les meves paraules i per què s’està agafant en un sentit literal. Jo li vaig explicar a la ministra comunista que s’ha de ser molt lletja, i que amaga una gran lletjor, quan amenaça milions d’espanyols (els votants de Vox) des del temple de la paraula”.
L’escena d’Olona amb Díaz és només l’últim episodi. Amb Vox, s’ha destapat la barra lliure dels insults, dels improperis, i fins i tot de les amenaces al Congrés, amb una total impunitat. Es va veure quan el també diputat de Vox José María Sánchez va cridar “bruixa” a una diputada del PSOE, Laura Berja, que defensava una iniciativa contra els assetjaments a les dones que volen avortar. Aquestes agressions verbals les han patit polítiques d’esquerres, gairebé sempre dones. Com també han estat sempre dones les periodistes parlamentàries que Vox ha exposat i assenyalat a través de les xarxes socials —amb vídeos degudament editats— per formular preguntes crítiques a les rodes de premsa. Un trencament de tot decòrum que també ha tingut un efecte contagi. La portaveu d’EH Bildu, Mertxe Aizpurua, ha hagut de suportar com el diputat del PP Mario Garcés li cridava “mor-te” des del seu escó. El líder de Més País, Íñigo Errejón, va haver d’escoltar com el també parlamentari popular Carmelo Romero li deia “ves al metge” quan formulava una pregunta sobre salut mental. Portaveus de grups parlamentaris consultats admeten que això és només la punta de l’iceberg, que en realitat és una constant. I sense tenir en compte el sabotatge –també impune– d’actes que no són del seu gust.
Un retrocés que és en les formes, però també en el contingut i en els grans consensos polítics —fràgils però existents— fins a la seva irrupció. Un parell d’hores després d’insultar la vicepresidenta Yolanda Díaz, Macarena Olona se les tenia en una interpel·lació amb la ministra d’Igualtat, Irene Montero. Va qüestionar la “mal anomenada violència de gènere” i l’acció pública per a combatre-la, amb conceptes com “criminalització del baró”, “polítiques hembristas”, “odi patològic cap a l’home”, “lluita de sexes” o “tirania del feminisme”. Directament la va negar: “Només Vox diu que la violència no està a l’ADN masculí, que la violència no té gènere ni sexe”. També va aprofitar per a carregar contra qualsevol legislació trans, tant estatal com autonòmica. I, com era previsible, entrant en el terreny personal, parlant de la seva relació amb Pablo Iglesias. La ministra Montero va encarregar-se de frenar-li els peus: “Quantes dones més han de ser agredides, quants nadons d’onze mesos han de ser assassinats a mans dels maltractadors perquè vostès entenguin que l’Estat té l’obligació i la responsabilitat de salvar vides i garantir drets?”.
Sense anar més lluny, Vox és l’únic partit polític que ara fa un mes va negar-se a signar la renovació del pacte d’Estat contra la violència de gènere. De fet, durant els últims tres anys, des que va irrompre al Congrés dels Diputats, ha impedit declaracions institucionals contra la violència masclista amb motiu del 25-N, dia internacional de l’eliminació contra la violència de les dones. Uns textos que requereixen unanimitat per a ser aprovats i llegits. Però no és l’únic consens dinamitat per la formació d’extrema dreta. Només en els últims tres mesos, i només tenint en compte el Congrés, el partit de Santiago Abascal ha impedit l’aprovació de declaracions institucionals en el dia mundial contra la Sida (perquè “feia al·lusió a l’agenda 2030), en el dia de la infantesa (també al·legant l’agenda 2030, una agenda “importada” que no “assumeixen”) o de condemna a la marxa neonazi del barri de Chueca. En altres institucions, com el Parlament, ha impedit declaracions institucionals contra l’homofòbia. Tals són els vetos de Vox que alguns grups, com ERC, han arribat a plantejar una reforma del reglament per acabar amb el requisit d’unanimitat, que abans es donava per descomptat. Un partit, per altra banda, que no ha tingut problema a blanquejar la dictadura franquista, contraposant-la amb el govern de coalició PSOE-Podemos, “el pitjor en vuitanta anys” segons Abascal.
Sorprenentment, la legislatura va començar amb la voluntat de construir un cordó sanitari a l’extrema dreta. Un cordó que, simptomàticament, ja va saltar pels aires en el primer dia, amb la constitució del Congrés. Els números donaven per a deixar-los fora de la Mesa de la cambra baixa, però suposava que el PSOE pogués perdre la vicepresidència primera i quedar-se amb la segona. Els socialistes van prioritzar els seus càrrecs i l’extrema dreta va acabar fent-se amb la vicepresidència quarta. El cordó tampoc no sembla haver funcionat en la mateixa activitat parlamentària, que s’ha vist completament alterada.
El paper de Batet
Ni tan sols hi ha unanimitat entre els diversos grups de l’esquerra i l’independentisme a l’hora d’atribuir responsabilitats. La presidenta Meritxell Batet ha estat situada en el punt de mira per Unidas Podemos. El president del grup parlamentari, Jaume Asens, va denunciar públicament aquesta setmana l'actitud de passivitat de la presidenta del Congrés, acusant-la d'una "manca d'autoritat" que permet que es "degradi" cada cop més la cambra baixa. "El Congrés, si es converteix en el pati d'escola de Vox, el que avui són bretolades sense correctius, demà es poden convertir en atemptats greus a la democràcia", advertia.
Però també n’hi ha d’altres que no ho tenen tan clar, com Gabriel Rufián. En conversa amb ElNacional.cat, el portaveu d’ERC creu que si bé Batet “segurament podria fer més”, també considera que té un paper molt difícil. “No aporta res criticar l’àrbitre. Em preocupen més algunes decisions de la Mesa vetant comissions que no pas això”, assegura al respecte. Sigui com sigui, l’extrema dreta ja és dins i, segons Rufián, toca fer-hi front: “És com si cau una mosca al plat. Ja ningú torna a menjar a gust. Per mi l’única alternativa és la ironia i interpel·lar el seu votant de classe treballadora. Si ets de barri pobre i votes el mateix que l’amo de l’empresa on treballes... Qui s’equivoca, tu o ell?”.
Míriam Nogueras, portaveu de Junts, és molt clara i contundent en el diagnòstic, a l’hora d’atribuir responsabilitats: “La barra lliure la tenen perquè se’ls hi ha donat. Als partits que ara ploren els preocupava més un independentisme sa i democràtic que una ultradreta feixista”. En aquest sentit, recorda que és la mateixa extrema dreta “amb la que es van manifestar i a la que demanen els vots quan els hi falten, com en el reial decret de fons europeus”.
El diputat de la CUP, Albert Botran, denuncia una doble vara de mesurar: "Ens crida l'atenció que hi ha coses que s'accepten com a normals. Com que es dirigeixin a l'independentisme com a nazi o associar la immigració amb les agressions sexuals sense cap mena d'advertència de la Mesa". En canvi, contraposa Botran, "nosaltres hem estat advertits moltes vegades per referir-nos a les corrupteles de la monarquia o per parlar en català". I afegeix: "Hi ha coses que es consideren fora del decòrum i altres que es consideren dins".
Els mitjans ultres
Un capítol a banda mereix la irrupció de mitjans d’extrema dreta i filofranquistes, com EDATV o 7NN, al Congrés dels Diputats, que també han sacsejat la sala de premsa amb els seus espectacles diaris. Aquest fet va provocar el malestar i va aconseguir unir els caps de premsa dels grups de l’esquerra i l’independentisme. El fet és que disposen d’una acreditació que els serveis de premsa de la cambra han negat a altres mitjans progressistes amb més audiència. Però, després de mantenir reunions amb la institució, tots ells admeten que ara és una situació difícil de revertir. Javier Negre i companyia tenen un potencial aliat: el Tribunal Suprem. Hi ha ben present el precedent de Segundo Sanz, redactor d’OKDiario a qui se li va retirar l’acreditació després d’entrar i gravar il·legalment els despatxos de Pablo Iglesias i Irene Montero. L’alt tribunal va desfer aquell acord i li va retornar la credencial. Poc a fer amb aquests aliats.