Àngels Chacón (Igualada, 17/7/1968) és un d’aquell tipus de polítics que respirarà tranquil si en aquest perfil, per molt crític que pugui arribar a ser, en algun racó amagat s’hi troba una frase del tipus “és una dona que li agrada fer les coses ben fetes”. Per no fer-la patir (perquè a casa també som gent d’ordre), ho escriurem ben al començar i santes pasqües. En efecte, Chacón és una estricta encarnació humana de l’adagi pujolista segons el qual “la feina mal feta no té futur i la feina ben feta no té fronteres”, una frase que, com totes les de l’expresident, és més falsa que un duro sevillano (car la bona feina també topa amb murs fronterers, especialment els espanyols). Però això tant li fot, car amb la mandanga de l’independentisme ordenat i una de les poques campanyes del 14-F que té cara i ulls a nivell comunicatiu, Chacón ha aconseguit el que volia, i és que les mares de la rambla de Catalunya, entre elles la que em va parir, tinguin ganes de votar-la.

En un entorn en què els polítics no dissimulen la seva intenció de no aportar res substancial al debat i en què l’independentisme ja no té esma perquè no se li escapi el riure quan ha de vendre la moto sobre DUIs que no s’aixecaran i bases que no s’ampliaran, Chacón ha fet forat al 14-F amb una campanya d’ítems molt clars que la candidata resumeix amb la mateixa traça que deu tenir per tallar la carn arrebossada als nens en quadradets perfectes, adreçada a allò que, durant els feliços anys noranta, coneguérem com a classe mitjana catalana; a saber, per si em llegeix un centennial, una pila de ciutadans amb nòmina mensual, mútua privada i dues residències (Empordà, principalment) que ara s’acosta a la jubilació i a qui l’antiga consellera ha fet arribar molt hàbilment el missatge segons el qual amb els nanos de la CUP, grenya i xibeca, no es va pel món i que això dels impostos és una tara de socialistes que no va amb la penya a qui agrada tenir calé a la butxaca.

Chacón és l’últim intent de l’elit catalana per convertir la independència en una cosa d’anhelar, platònica, moderada i, per tant, inexistent

La cosa té gràcia si pensem que una bona part de la naturalització política de la CUP es va produir quan Artur Mas, valedor de Chacón, abraçà David Fernàndez en aquella consulta firaire del 9-N que l’antic president havia pactat amb Rajoy sota la condició que l’organitzés la societat civil i que el Molt Honorable no l’aprofités per patrimonialitzar-la a nivell personal. Mas va incomplir la promesa anunciant-ne el resultat amb pompa i circumstància i els seus amics de Madrit van posar-li una multeta que, com sabeu, han acabat pagant les mares de la rambla de Catalunya, entre elles la que em va parir. Que a l’Artur no l’enviarien a la paperera de la història els cupaires ja ho sabíem d’ençà que l’antic president va fer veure que feia un pas al costat i tampoc no era gaire difícil de preveure que el masisme es presentaria al 14-F sota les mateixes intencions que té Laura Borràs d’acabar amb la influència de Waterloo i de Carles Puigdemont en la vida política del país.

Com a bona convergent, el cinisme de Chacón ha estat educat a escoles de pago i té molta més classe que els intents d’ERC d’encorbatar-se i que la salmòdia junquerista sobre com en som de bona gent. Perquè de la mateixa manera que Chacón escarneix la influència de la CUP quan fou el mateix Mas qui la va fer gran, la candidata pot esmenar els seus antics companys de viatge com a folls unilateralistes com si ella no hagués estat mai als governs on es prenien les decisions que ella ara critica amb tanta moderació. Aquesta és una de les característiques que més m’ha apassionat sempre dels convergents: de la mateixa faisó que ningú era mai a les reunions on es decidia això del 3%, ara sembla que Mas no té res a veure amb Puigdemont (quan l’escollí amb estricta tècnica digital) i ara sembla que Chacón no tingui res a veure amb cap dels seus antics companys de Govern ni amb les polítiques que es feien i es desfeien quan era consellera.

Però, insisteixo, amb els nivells de cinisme i d’incompetència als quals ha arribat la nostra classe política, tot això semblen nimietats de perepunyetes. La poca energia que tenen els electors catalans sobiranistes es vehicula en poder votar algú que no els faci vergonya aliena. Chacón té fama de liberal i bona gestora (depenent del sector empresarial a qui hom consulti), xerra bé l’anglès i l’alemany, i diu coses com que “cal tocar de peus a terra”, la qual cosa ja la diferencia d’Alba Vergés i de Carles Puigdemont. La candidata pedecàtor resumeix perfectament l’anhel de la nostra classe política de fer-nos tornar al 2010 com si el procés no hagués passat, convertint l’1-O en una data nostàlgica i això dels presos polítics en l’excusa perfecta per segellar un nou pacte amb Espanya més marmori i criminal en el seu cinisme que el de 1978. Chacón és l’últim intent de l’elit catalana per convertir la independència en una cosa d’anhelar, platònica, moderada i, per tant, inexistent.

Però tot això és igual i no té cap mena d’importància, perquè aquí l’essencial és que les mares de la rambla de Catalunya, entre les quals la que em va parir, volen Àngels Chacón al Parlament.