“El negre de Vox” és com la immensa majoria de la població catalana i espanyola es refereix a Ignacio Garriga Vaz de Concicao (Sant Cugat del Vallès, 4/2/1987), un jove odontòleg que està destinat a fer història com el primer polític que porta l’extrema dreta al Parlament català. De la mateixa manera que passà amb Pim Fortuyn, que fou l’estàndard de la ultradreta holandesa a pesar d’ésser obertament homosexual, el que primer sobta de Garriga és que un home nascut el 1987, amb sang flamenca i africana a les venes, pugui defensar un programa molt restrictiu amb els drets dels nouvinguts i una agenda ultraconservadora. Però, en aquest sentit, la política catalana no fa sinó normalitzar-se, car, si pensem en els Estats Units, ens serà fàcil comprovar que allò que els cursis anomenen persones racialitzades no està en absolut renyit amb la visió essencialista de la política.
El clon ennegrit de Santi Abascal a Catalunya també va formar-se a les joventuts del PP, partit que abandonà arran de la seva suposada tebior en assumptes com el matrimoni homosexual, l’avortament i la unitat d’Espanya (és a dir, va desmarcar-se dels populars en el moment en què, com diuen a les tertúlies madrilenyes-aznaristes, “el PP deixà d’ésser un partit nacional”). Com qualsevol nacionalista radical, Garriga basa l’espanyolitat en allò que s’hi oposa; ser espanyol és no ser secessionista o federalista, no ser un nouvingut il·legal, no estar a favor de famílies on la dona faci més poc que donar la popa i etcètera, però quan li pregunten què és això de ser espanyol... doncs miri, ni puta idea i Puigdemont a prisión. Al seu torn, Garriga és pare de quatre fills i es defineix com a humanista cristià, tot i que gran part del seu credo polític sigui més pecaminós que tocar el cul d’un escolanet.
La “reconquesta espanyola” de Vox primer feia riure, després provocava tics de superioritat moral... i ara fa por
L’auge de Vox al Congrés i al Parlament és ben normal, puix que el partit ultradretà ha tingut publicitat de franc durant un lustre. Primer, per banda de l’irresponsabilíssim Pedro Sánchez, qui abans de guanyar les eleccions havia demanat que el partit formés part del debat televisiu de TVE amb la sola intenció de perjudicar Casado i Rivera. Lluny de presentar alternatives polítiques a les fake policies dels voxistes, l’esquerra espanyola els ha utilitzat d’espantall al crit de “que ve el llop”. Doncs bé, al final, a força de tanta porugueria i de no donar alternatives a la gent a qui les solucions fàcils a problemes complexos com la immigració pot arribar a seduir, doncs el llop acaba venint. Pel si els faltava poca publi, uns enzes vigatans van regalar a la ultradreta un parell més d’escons apedregant Abascal i el seu seguici només per fer-se l’antifa amb els col·legues.
Fa pocs dies, la periodista més incisiva de la televisió catalana, Lídia Heredia, preguntava a Garriga quin era el pressupost de la Generalitat. Sense despentinar-se, l’expert en càries va dir que era “algo así como 27 millones de euros”. “Trenta mil milions d’euros”, aclaria Heredia. “Exacto, treinta mil; fíjese, cuánto dinero despilfarrado, ¿verdad?”, reblava el voxista, fent palès que als col·legis de l’Opus on ha estudiat la matemàtica no es tocava gaire o que, simplement, al votant de la ultradreta tant li carda si la Generalitat és una barqueta de pesca o un transatlàntic, perquè qualsevol cosa que faci pudor de catalanitat és un gasto sobrer que cal eliminar. Així serà com aquest polític que ha descrit el Raval com un “abocador multicultural” acabarà essent una de les veus més singulars del proper Parlament, molt probablement superior en nombre de diputats al PP.
Vox ha crescut perquè, en un moment de política líquida i líders temorencs, ha ordit una campanya desacomplexadament ideològica (en aquest 14-F només ho ha fet el PDeCAT) mentre la majoria d’aspirants al tron de la Gene es dedicaven a intentar salvar la cadira. Que Garriga sigui al Parlament també és responsabilitat d’uns polítics que han tocat la flauta mentre els voxistes disparaven les seves mitges veritats per atraure la parròquia i ells feien metafísica barata sobre si pactarien amb tal o qual. A la política, quan deixes un espai buit i acuses els seus hipotètics votants de tolits mentals, com es va demostrar amb el Brexit, va i els tanoques resulta que voten. La “reconquesta espanyola” de Vox primer feia riure, després provocava tics de superioritat moral... i ara fa por. Espero que tots els publicistes que han alimentat l’animaló durant anys es mirin al mirall diumenge.
Qui estarà ben tranquil, això sí, és el negre de Vox, que tindrà quatre anys al Parlament per engreixar encara més els escons d’Abascal al Congrés. Per qui cregui que exagero, que consulti com es fotia la gent de Marine Le Pen a França, i veurà amb un pèl més de claredat el futur.