En un vídeo de precampanya d’inicis del passat desembre veiem com Jéssica Albiach (València, 29/06/1979) descorre una cortina de ca seu per albirar la llum del matí tot confessant que “si m’haguessin dit fa deu anys que ara estaria en política, la veritat és que mai ho hauria cregut”. S’atrapa abans una comuna mentidera que un coix, perquè si algun candidat del proper 14-F llueix una biografia que tendeixi i naturalitzi la casta política com a professió vitalícia és aquesta eixerida valenciana nascuda el 1979. Periodista i fotògrafa de formació, Albiach forma part d’una anyada de quarantins (aviso; la conec bé, és la meva) amb bona formació i estudis a l’exili, que aprofita l’esclat de l’anterior crisi econòmica per fugir de l’atur, refugiar-se en feines de tècnic de comunicació municipal i acabar teixint un raconet a sou del partit. El vídeo és una cursileria titulada Sempre hi ha una primera vegada que vol orientar-nos a votar això del colauisme com si el partit de l’alcaldessa encara fos cosa de l’activisme no-governamental, quan, al capdavall, no hi ha cosa més rònega que una política criada en les causes nobles de la factoria d’Amnistia Internacional, que passa ràpidament de subjectar micròfons a escalfar cadira al Parlament.

Té gràcia que una miembra de la meva quinta, que viu en primera persona el crepuscle de l’administració i el naufragi de la credibilitat dels mitjans tradicionals, sigui especialista en un àmbit tan embrollaire com el màrqueting polític, la matèria que ha permès a la partitocràcia sobreviure a l’ideari de sempre amb directrius més llamineres i molta coloraina als cartells. Fixeu-vos si això dels comuns és una cosa vetusta i poc original que Albiach ha farcit el seu amb el lema “El canvi que Catalunya mereix”, essent això del canvi una cosa molt més modesta que la revolució tectònica i sideral de la política que Pablo Iglesias havia promès als espanyols i que, com sabem, ha acabat amb una caseta de nou ric a Galapagar i una vicepresidència del Gobierno que no acaba de servir ni per aturar desnonaments ni per rebaixar la pasta del rebut de la llum. Però això tant li fot, perquè Albiach només concorre a les eleccions amb l’esperança que el vot colauista li garanteixi exportar el bipartit barceloní-madrileny a la Generalitat per així poder seguir transformant Catalunya i canviar de codi postal, com el jefe. Si per això cal investir Salvador Illa o Llucifer, no patiu, que el màrqueting ja trobarà el verb adequat.

La candidata Albiach és la perfecta espanyola que el poder madrileny necessita per fiançar la seva pax autonòmica a Catalunya

Parlamentària àgil i intel·ligent, Albiach ha pogut treure el cap gràcies a l’espai lliure que hom li ha deixat entre les mentides del processisme, amb una independència que sempre té alguna excusa per a no implementar-se (ecs), i la poca traça repressora de l’eix PP-PSOE durant l’1-O i després amb l’empresonament dels màrtirs. Enmig de la mentida nostrada i de la força bruta madrilenya, els comuns han tingut via lliure per reformular l’antic ideari del PSC amb greatest hits com ara el republicanisme plurinacional o el referèndum acordat, que són troballes molt progres però que demanen més fe que la reencarnació. I feminisme, només faltaria! Perquè Albiach ens ha dit que Catalunya ara sí que sí que mereix una presidenta, després de tants anys de mascles i de vicaris, però ha esprintat a aclarir que la Molt Honorabla no ha de dur una bossa Armani com les de la Laura, que fa molt de tres per cent i de pija sarrianenca, sinó una motxilla i un tint capil·lar ataronjat estil poligoner del que posa calentons els marits de les pijes sarrianenques quan el veuen a la closca d’una caixera. Un feminisme com el de la Marçal, vaja, però sense això de la “nació oprimida”, que fa massa essencialista.  

En una campanya on tothom surt a empatar i ningú no arrisca per no perdre una mínima quota de poder, la Jéssica n’està tenint prou amb prometre un govern d’esquerres que matisi l’efecte Illa amb una mica de pebre lila. La pandèmia l’ajuda, car mentre a Espanya tothom viu presoner de la llista de morts del dia i de les dosis de vacunes que el primer món ens permetrà comprar d’estraperlo al mercat negre, a la coalició Pedro-Pablo encara no l’han perjudicada els números vermells, que dic vermells, d’un roig encès, amb els quals l’economia espanyola patirà un naufragi la propera dècada. Per això els comuns poden afalagar les oïdes dels seus electors amb la cançoneta de les “sortides progressistes a la crisi” i un “pressupost expansiu” sense tenir la més punyetera idea de com l’administració podrà pagar les factures (un afer molt pelut, més propi d’un ministre socialista amb corbata que no pas d’una activista per a la igualtat de sexes que llueix caçadora de cuir). Perquè si tu creus que el dèficit es pot pal·liar gastant més pasta, reina meva, només hi has de fotre una mica més de galta dura per acabar venent la moto d’una taula de diàleg que ens resolgui això tan cardat de la independència.

Albiach ens ha dit que Catalunya ara sí que sí que mereix una presidenta, després de tants anys de mascles i de vicaris, però ha esprintat a aclarir que la Molt Honorabla no ha de dur una bossa Armani com les de la Laura, que fa molt de tres per cent i de pija sarrianenca

La candidata Albiach és la perfecta espanyola que el poder madrileny necessita per fiançar la seva pax autonòmica a Catalunya, com ja va fer a València però amb una cara molt més amable i progressista. De fet, a la capital no hi ha res que els faci més gràcia que una diputada que s’omple la boca sobre blindar el català i l’autogovern, contractar més infermeres per als nostres sofertíssims i caducs hospitals i tota quanta transformació social, però que a l'hora de la veritat i quan calgui votar la sobirania, llueixi la papereta del NO a la independència amb la mateixa il·lusió que les majorettes anuncien el canvi d’assalt en un ring i que en un debat es passi a l’espanyol per fer-se més cosmopolita o, diria la jefa, per no estigmatitzar ningú amb la llengua que empri. I si pel canvi que Catalunya mereix, estimats lectors, va i ens calen els vots de Manuel Valls, com ens ha demostrat l’Ada a l’Ajuntament de la capital, doncs tu fot-li, xata, que al final sempre podràs dir allò de “si m’ho haguessin dit fa deu anys, la veritat és que mai m’ho hauria cregut”. Si en podríem aprendre dels nostres germans valencians, de Fuster i Palacios, però renoi, sempre ens acaben exportant les espanyoles més xarones, el tint de cabell més caspós.

Creu-t’ho, Jéssica, que la teva carrera de virreina serà llarga.