Quan la judicatura dels nostres enemics va posar la banya sobre Laura Borràs (Barcelona, 5/10/1970) per una corrupteleta que a la Institució de les Lletres Catalanes i a la majoria de l’administració catalana i espanyola s’ha practicat de tota la vida sense gaires escarafalls, vaig pensar que els aparells ideològics de l’Estat començaven a prendre’s seriosament les possibilitats d’aquesta filòloga catalana i comparatista que, com ja vaig avisar abans que ningú, té tots els números per convertir-se en la primera presidenta de la història del país. A Laura Borràs els bufons processistes del Polònia li critiquen la seva dèria per conjugar-ho tot en primera persona i, en efecte, la candidata de Junts pel Sou està encantada d’haver-se conegut. Això és una de les coses que més em plauen d’ella, car qualsevol país que vulgui ser estat necessita vanitosos que hi posin més pebre que sal, d’egos ben alimentats que acabin amb aquesta tara espantosa tan nostra de la modèstia.

Actualment, Puigdemont a banda, ningú com Laura Borràs té la capacitat per enamorar les padrines convergents que encara van a les manis indepes i convèncer l’electorat sobiranista que val la pena aixecar el cul i arriscar la vida per anar a votar el 14-F. Borràs és una acadèmica poc reconeguda entre els especialistes del seu ram, i ni puta falta que fa, perquè de la literatura n’ha extret l’essencial per esculpir-se una voluntat de poder i un nas maquiavèl·lic que la propulsarà fins al tron de la Generalitat. La Laura hi suma una ubiqüitat esfereïdora; quan era directora de la ILC i consellera de Cultura sumava més actes, recitals i faranduleig que ningú i el seu insomni crònic feia que pogués respondre tuits (que la lloaven, of course) a altíssimes hores de la matinada lluint el seu somriure marmori ordit a base d’haver-se fet una selfie amb quasi tots els bípedes del país. Al món de l’independentisme de farol i positura, ningú millor que ella per repartir bon rotllo.

Amb la Laura compartim una obsessió pel Don Giovanni de Mozart, del qual se sap de memòria tots els versets de Da Ponte i no només perquè tingui l’encèfal molt àgil, sinó perquè Borràs és una màquina de seducció gairebé tan insaciable com el llibertí més important de la història musical d’Occident. Borràs ha entès que la clau del seductor és aparentar el simulacre total i aconseguir que l’alteritat et necessiti per viure, i és així com pot presentar-se’t a casa i defensar que si pot (amb el 50% dels vots), aixecarà una DUI que va suspendre de manera cesarista i unilateral el senyor que va primer a la seva llista. Però això és igual, car la Laura és tan bona que ha aconseguit fer creure tot déu que ella ve de l’univers Puigdemont, quan, en el fons, sabem que encarna la santa continuïtat convergent amb més determinació i rigor que el monyo de Marta Ferrusola. De fet, la Borràs compleix al mil·límetre la primera condició del convergent; a saber, negar de totes totes que en sigui.

En unes eleccions on tothom juga a empatar, avorrides i mediocres fins a l’exasperació, Borràs és l’única candidata que ha fet quelcom tan senzill com voler guanyar i fer cara de voler imposar-se

En un país amb polítics que fan pinta d’eunuc i en el qual Salvador Illa pot aspirar a alguna cosa semblant a guanyar unes eleccions, la figura geganta de la Laura, acompanyada per la seva cort de noiets-patges, és una alenada de carisma que fa venir molta trempera. Als reservats dels millors restaurants barcelonins, els empresaris ja somien amb un entorn polític en què això de la independència sigui només un desig que hom té, de la mateixa manera amb què hom aspira a tenir una casa a l’Empordà o fornicar amb la veïna, i que la Laura entretingui els derrotats del camp de concentració amb els seus valsos i sardanes. En unes eleccions on tothom juga a empatar, avorrides i mediocres fins a l’exasperació, Borràs és l’única candidata que ha fet quelcom tan senzill com voler guanyar i fer cara de voler imposar-se. Fixeu-vos que, al seu costat, Puigdemont ja sembla un ésser vetust, del passat. En Carles, ai las, és prou llest com per saber que ja li estan fent el llit.

Ara per ara, l’independentisme és només una pura retòrica, i fins i tot l’elector més abrandat veu perfectament que mentre els màrtirs comandin el postprocés i es negociï l’indult amb Espanya, la secessió és tan improbable com que Pere Aragonès faci mullar alguna calça. En aquest sentit, la cultura de cita de la candidata juntista, feta a mida dels tuits i de les frases d’impacte, resulta magnífica per impostar seguretat i fermesa. No tindrem la independència, això ja ho tenim clar, però la Laura ens regalarà uns discursos curulls de fragments de Sagarra i Rosselló-Pòrcel que t’hi cagues i el català prototípic podrà fer allò tan nostre de creure’s més llest que l’enemic. En això, també ho sabem, Junqueras s’erra del tot: els catalans no volem ésser més bones persones que els altres, sinó que, bo i amb esperit derrotista, l’únic que demanem al fat és que se’ns tingui per més cultes, desvetllats i etcètera. Els espanyols s’erren; no som racistes ni excloents, només culturetes.

La Laura és la presidenta que mereixem i el proper 14-F s’alçarà victoriosa perquè a Catalunya tornin a guanyar els homes de negre i després de deu anys assajant la revolució, com diu un clàssic que coneix de sobres, tot hagi canviat per restar ben igual

Que Borràs tingui vanitat i esperit de victòria, com Ada Colau, no resulta cap problema. La qüestió important és veure com, en el fons, el rerefons que la sustenta no guarda cap veritat, és un planeta de fum condensat que, de moment, encara resisteix a fer explotar el sistema de cinisme i mentides de convergents i republicans. Per això, la Laura, que coneix perfectament la falsia de tot plegat, ha viatjat a correcuita fins al punt més alt de la llista de Junts pel Sou: sap que la poca credibilitat dels partits independentistes està a punt d’esgotar-se, i és al darrer minut del partit on el seductor pot fer l’últim truc i salvar-se de la crema o dels marits cornuts que el persegueixen. Així és el llibertinatge, una art que funciona només per omplir el buit, que brilla però no té essència, que navega de victòria en victòria, però només deixa cadàvers i cors trencats. Així és la Laura, que esprinta la seva remuntada electoral per traficar amb la poca fe que resta als electors indepes.

Que un procés escumós i mentider acabi en un simulacre tan entretingut, en la presència de la vanitat sense veritat a la més alta instància del país, guanya tot el sentit del món. La Laura és la presidenta que mereixem i el proper 14-F (o més tard, quan Illa o Aragonès tornin a degradar l’autonomia fins a límits d’escàs glamur i total parsimònia) s’alçarà victoriosa perquè a Catalunya tornin a guanyar els homes de negre i després de deu anys assajant la revolució, com diu un clàssic que coneix de sobres, tot hagi canviat per restar ben igual. Ho farà molt bé, n’estic segur. Esperem que en major Trapero no la detingui quan es decideixi a regalar-nos la DUI en què Puigdemont es va pixar i que el seu antecessor va intentar muscular posant pancartetes al balcó de Palau. Vanitat sense veritat, això és el que mereixem després d’haver-nos cregut dignes d’alguna cosa semblant a la llibertat. Vanitat sense veritat, això és el que vol una Catalunya on fins i tot l’aire és mentida.