Després de la irrupció esclatant de Roger Torrent a l’univers centennial del TikTok, els genis comunicadors d’Esquerra han desembarcat fa pocs dies a Instagram amb el vídeo Aragonès sense filtres, un interessantíssim minidocumental en què l’actual interí del Palau de la Generalitat i presidenciable republicà mostra allò que els cursis anomenen “el seu cantó més humà” mentre passeja per la natal Pineda de Mar. Abans de la irrupció de la Covid-19 a les nostres vides, Pere Aragonès (Pineda de Mar, 16/11/1982) s’havia fet fort adaptant-se a la imatge de gestor eficient i encorbatat de l’independentisme tranquil que Oriol Junqueras li exigí per poder calmar les aigües del procés i pactar un indult dels presos amb Pedro Sánchez a canvi de renunciar a la secessió. Tot anava prou bé fins que, esquitxat per la ineptitud administrativa dels consellers republicans Alba Vergés i Chakir el Homrani, Aragonès i els seus han hagut de variar sobtadament de rumb per oblidar la gestió i humanitzar cagant llets el presidenciable en una campanya que a Esquerra se li està fent llarguíssima.

El vídeo en qüestió, cal reconèixer-ho, retrata el personatge d’una faisó artificial però fidedigna. Aragonès és un polític d’ERC que podria passar molt bé per convergent, que camina amb aquella cadència torta de pingüí dels nois amb qui les marasses catalanes casarien la filla i que evoca la història de la confraria de pescadors del seu poble com si les seves barquetes fossin l’Armada Invencible; admireu-hi el candidat trescant amb dona i filla mentre les padrines del poble li exigeixen que augmenti la família amb un germanet, vigilant de reüll la descendència mentre la pubilla puja als “caballitus del Paco” i doblegant afablement el coll de camisa a Junqueras abans que l’Esperit Sant de Lledoners aparegui en un míting a Badalona. Quan va pel poble, recorda Aragonès amb un somriure de satisfacció, la gent no li diu vicepresident, ni candidat; allí només és “en Pere”. Això és el que Aragonès ens demana com un foll; que el 14-F no votem el senyor que gestiona això tan avorrit de l’autonomia, sinó simplement “en Pere”.

Fins i tot en els moments de positura en què la càmera persegueix un candidat, hi ha instants en què l’artifici es desfà com per art de màgia. Això s’esdevé quan Aragonès visita la seva peixateria habitual, esguarda totes les bestioles a disposició del consumidor abans de demanar, i amb un cert aire de resignació de qui no vol o pot afartar-se de gambes, cocotxes o garotes, acaba dient a la mestressa: “Doncs va, fem un llenguado, sí”. Cal fixar-se especialment en la cara del candidat quan escull aquest peix de l’ordre dels pleuronectiformes que, deia Pla, és especialment estimat per anglesos i francesos però molt més mediocre que el corball o l’escórpora roja. “Farem llenguado, sí”, diu Aragonès, amb la mateixa cadència sonora i faç derrotada amb què el líder vicari d’Esquerra podria dir “demanarem una nova edició de la taula del diàleg, sí” o “a veure si després de l’amnistia ens donen un pacte fiscal, sí”. Aquest és el to natural del seu possibilisme polític: “fem llenguado, sí”, no fos cas que per voler nero a la planxa ens quedem sense peix. 

Aquest és el to natural del possibilisme polític d'Aragonès: “fem llenguado, sí”, no fos cas que per voler nero a la planxa ens quedem sense peix

Al candidat d’Esquerra ningú no li pot negar sacrifici, treball i capacitat d’obediència. Quan Junqueras li va ordenar convertir Esquerra en un partit convergent sense el 3% (i perdoneu la rima), Aragonès va esprintar a fotografiar-se amb l'establishment per convertir-se en una figura respectada entre les elits catalanes, amb aquella poca traça de qui assisteix a una festa d’americanes fetes a mida lluint costura de nou-ric. De sobreviure i propulsar-se sense fer gaire soroll, Aragonès n’havia après al seu propi partit, primer a les JERC (hi ha fotos que l’actual vicepresident deu guardar al calaix dels poemes dolents, de quan defensava el no a l’Estatut i sostenia cartellets on deia: “Cada segon Espanya ens roba 450 euros”) i després al Parlament, on ha vegetat des de l’any 2006 després d’una vida laboral minsa que, com la majoria dels polítics catalans actuals, es caracteritza per no saber què coi vol dir això de fer una factura, no arribar a fi de mes o repartir nòmines.

Això d’haver-se guanyat la vida mínimament no deu tenir gaire relació amb la construcció d’una nova República, un afer que, segons la filosofia d’amor junquerista, connecta més amb ser bona persona o, resa el lema electoral d’ERC, estar “al costat de la gent”. És aquí on ara s’ubica Aragonès, que havia començat la seva carrera al costat de joves contestataris com ara Uriel Bertran i Elisenda Paluzie i ara passa els dies previs al 14-F resant perquè la fragmentació del vot convergent entre Junts i el PDeCAT li asseguri “gent” que guanyi per la mínima el tron de la Gene. En Pere se’n va a dormir cada dia amb aquest regust aigualit de llenguado que no té la nutrícia dolcesa del turbot ni l’agressivitat enfervorida dels molls, anhelant una victòria, encara que sigui per la mínima, per poder erigir-se gallard i dir-li a l’esperit del seu avi, alcalde de Pineda durant el franquisme, i al seu pare, regidor independent de Convergència al mateix indret, que ara sí de debò que s’ha fet gran, que mireu, avi, papà, que ara en Pere ja és tot un Molt Honorable.

A mesura que avança la campanya, Aragonès perd l’escassíssim glamur que havia guanyat fent de contrast seriós a les mandangues i pancartes de Quim Torra i torna a mostrar-se com el polític que vendria tota la seva carcassa moral per pactar amb Espanya

És curiós com l’àmbit de l’autonomisme fa relluir les costures personals de tots els polítics. A mesura que avança la campanya, Aragonès perd l’escassíssim glamur que havia guanyat fent de contrast seriós a les mandangues i pancartes de Quim Torra i torna a mostrar-se com el polític que vendria tota la seva carcassa moral per pactar amb Espanya. De fet, quan els homes de negre de Rajoy van aterrar a la Generalitat per aplicar el 155 (perquè Espanya sí que compleix les seves promeses, no com els nostres referèndums) el seu cap Roberto Bermúdez de Castro va sorprendre’s de la diligència administrativa del republicà. Ho contà ell mateix a Salvador Sostres en un interviu divertidíssim a l’ABC, i permeteu-me la cita textual: “Artadi y Aragonès fueron dos colaboradores admirables. Cumplieron con prontitud y diligencia con todos sus cometidos. Fue un placer trabajar con ellos, por su disponibilidad y su eficacia”. A casa ja ho sabem, estimats lectors: quan un polític català imposta ser un gestor eficient, sempre acaba al servei del Rei.

Entenc l’angoixa que deu sentir el candidat, car, realment, si Esquerra no guanya unes eleccions amb el vot del seu rival immediat fragmentat i amb l’única oposició unionista d’un candidat com Salvador Illa és que no triomfarà en unes eleccions al Parlament jamai dels jamais. El pitjor de tot és que a Esquerra pensen que la clau es troba en l’escàs carisma de la seva aposta, en aquest llenguado de la resignació que defineix el seu número u. Potser hi ajuda, no ho negaré, tot i que a molts independentistes també els pot haver dolgut veure com l’actual vicepresident escarneix l’unilateralisme ardit del qual ell mateix es vantava contra la tebior convergent poc abans de l’1-O. Perquè a ERC tampoc han entès que això de la puta i la Ramoneta no s’aprèn en dues tardes i que el cinisme té una escola i exigeix un treball que no es pot aprendre com qui juga a fer match a Tinder. Tot això Aragonès ho sap perfectament, per això prega que Borràs ensopegui i que Illa es refredi, car sap que amb l’autonomisme només pots tenir anhels de mínims.

Noteu els nervis del candidat, estimats lectors. Farem llenguado, sí. I compte que no et quedis només amb el llucet, Pere. O sense peix.