“No, Josep Dencàs no va ser mai un feixista, i ni tan sols serveix com a prova la suposada política antiobrera que desenvolupà des de Governació.” És una de les afirmacions de l’historiador Joan B. Culla, en un dels seus darrers escrits abans del seu decés, el novembre passat, i que es recull en el pròleg de la biografia Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït (1900-1966) (Editorial Base), que es presenta al Museu d’Història de Catalunya (MHC) aquest dimecres, 3 d’abril, a les 7 de la tarda. A l’acte, hi seran els seus autors Frederic J. Porta, Fermí Rubiralta i Fèlix Villagrassa, als quals Culla lloa i sosté que han escrit aquesta biografia “amb esperit crític, no pas hagiogràfic; es caracteritza -hi afegeix- per una excel·lent contextualització i per una remarcable minuciositat a l’hora de reconstruir tant la vida personal com la tasca política i institucional de Josep Dencàs”.
A l’acte, hi intervindran també Josep M. Solé i Sabaté, catedràtic en Història contemporània per la Universitat de Barcelona; Jaume Sobrequés, en representació de l’Editorial Base, i Oriol Falguera, president de la Fundació Reeixida, la qual amb la biografia de l’exconseller de Governació, Josep Dencàs, vol iniciar diferents actes, oberts a tothom, en motiu dels 90 anys dels fets del Sis d’Octubre de 1934. "Serà un record dels seus protagonistes, públics i anònims, que expliquin amb profunditat què fou aquell aixecament nacional i popular frustrat, d’enormes conseqüències, sens dubte, pel nostre esdevenidor històric”, en paraules de Falguera.
L’entitat ha creat un logotip i tot.
El "boc expiatori"
Amb la seva ploma afilada, Joan B. Culla, manifesta en el pròleg del llibre que Josep Dencàs “va ser el gran boc expiatori de la política catalana entre 1931 i 1936”. L’historiador defineix Dencàs com un bon metge “entre saltataulells i pixatinters”, però que tenia poca formació de cultura política. Culla deixa clar que “el suposat feixisme” atribuït a Dencàs no era tal, “sinó més aviat un problema de poca consistència de les pròpies idees, de gran permeabilitat a les modes, les influències i els interlocutors de cada moment”.
Això sí, Culla assegura que Josep Dencàs “va ser víctima de la seva imatge, de la imatge que ell mateix s’havia construït i que el perseguiria fins al seu darrer exili a Tànger. Comparèixer a la jornada del Sis d’Octubre uniformat com a general dels escamots, evidenciar durant aquelles hores crítiques la pèssima preparació de l’aixecament independentista així com la feblesa del seu propi lideratge i acabar fugint, va permetre al president Companys i a la resta de la cúpula d’Esquerra Repúblicana carregar sobre les espatlles de Dencàs tot el pes del fracàs, obviar les mateixes errades i contradiccions i convertir el conseller de Governació en un empestat, en el dolent de la pel·lícula, en el boc expiatori ideal ".
A més, Culla sosté que Dencàs va esdevenir per “l’espanyolisme d’abans i després de 1936 el dimoni gros del separatismo; algú a qui els serveis d’espionatge franquistes a la Zona Internacional de Tànger encara consideraven als anys 1950 un perillosíssim conspirador i enemic d’Espanya a qui calia vigilar de prop”. De fet, el metge i exconseller ja no era ni tan sols independentista”, clou l’historiador. És un tast d’aquest personatge “maleït” i etiquetat de feixista, que es podrà aprofundir en la presentació d'aquest dimecres al MHC.
Què va passar el 6 d’octubre de 1934?
Aquell 6 d’octubre de 1934, el president Lluís Companys proclama, des del balcó del Palau de la Generalitat, “l’Estat Català de la República Federal espanyola”, i confluïren un mínim de tres estratègies diferenciades darrere un mateix acte insurreccional, segons la Fundació Reeixida. L’estratègia del president i la pràctica totalitat del seu govern per defensar les institucions autonòmiques i recuperar el tarannà progressista del període republicà inicial; un aixecament nacional armat per part de les forces separatistes, sota el lideratge del conseller de Governació, Josep Dencàs, per a fer realitat la República Catalana independent, rebaixada a simple govern estatutari el 17 d’abril de 1931. I una revolta dels rabassaires i el moviment obrer industrial per defensar els guanys aconseguits durant el període republicà anterior, i, fins i tot, anar més enllà en el terreny de la revolució social.
L’aixafament militar d’aquesta triple revolta –republicana, nacional i social–va provocar 74 morts. Entre ells, es recorda als dirigents del Partit Català Proletari Jaume Compte, Manuel Gonzalez Alba i Amadeu Bardina, caiguts aquella nit en la defensa del CADCI, a la rambla de Santa Mònica.
Els historiadors de la fundació Reeixida recorden que "la descoordinació" va impossibilitar que els 3.200 guàrdies d'Assalt, més els 400 Mossos d'Esquadra, i els 3.400 militants d'organitzacions polítiques i sindicals, (Estat Català, Palestra, Nosaltres Sols!, Aliança Obrera, Esquerra Republicana de Catalunya, Aliança Obrera, Unió de Rabassaires, Partit Nacionalista Català), poguessin fer front amb èxit a les forces de l'exèrcit espanyol, per tal d’implantar i consolidar l’Estat Català.
Prop de 4.000 presos polítics
La repressió posterior a aquests fets es va estendre durant les setmanes següents a tots els municipis del país, comptabilitzant-se dos mesos després 3.400 presos polítics, empresonats molts d’ells al port de Barcelona, a vaixells com l’Uruguai i l’Argentina, i al de Tarragona, mentre que els oficials que hi participaren eren reclosos al castell de Montjuïc. El govern de la Generalitat va quedar intervingut per l'autoritat militar, es va suspendre el règim autonòmic català indefinidament, sostraient-li les competències d'ordre públic, justícia i ensenyament.
La purga va ser a tots els nivells. Segons Reeixida, uns 129 ajuntaments governats majoritàriament per ERC foren dissolts, nomenant interinament per substituir-los diversos regidors locals de dretes; 150 persones, entre professorat i personal administratiu, són destituïdes de la universitat.
El president de la Generalitat, Lluís Companys, i els membres del seu govern -a excepció de Josep Dencàs, que marxà a l’exili- foren jutjats pel Tribunal de Garanties Constitucionals, que els va condemnar a 30 anys de presó. Es va imposar el castellà com a llengua de la Generalitat; l'edifici que ocupava el Parlament va esdevenir caserna militar; es prohibiren les activitats de partits, sindicats i associacions catalanistes i d'esquerres; i es tancaren els seus locals i les seves publicacions foren interdites.
La Llei de Contractes de Conreu, un dels punts principals de fricció amb el govern espanyol que provocà l’aixecament, fou derogada i es van produir fins a 1.400 judicis contra rabassers i parcers per desnonar-los de les terres.
Tot i la ferotge repressió, es recorda que l’esclafament del 6 d'octubre del 1934, es va convertir any i mig després en una victòria política a les eleccions del mes de febrer del 1936, amb el triomf del Front d'Esquerres. Finalment, però, el procés de canvis socials i polítics iniciats amb l’adveniment del període republicà seria estroncat amb la derrota i l'ocupació del 1939.
La Fundació Reeixida, defensora de la cultrua catalana, anima tothom a participar en els actes que organitzarà per recordar aquesta efemèride i als protagonistes del #90anys6octubre1934 amb l’objectiu “d'analitzar i aprofundir en el coneixement d’aquells fets i les seves repercussions”.