Una sala Bookeria plena a vessar. El professor i historiador Agustí Colomines i Companys (Barcelona, 1957) ha presentat aquest dimarts a la llibreria Ona de la capital catalana el seu nou llibre Amnistia i llibertat! Els 113 de l'Assemblea de Catalunya i el final del franquisme (Penguin-Rosa dels Vents, 2023), on recull en primera persona com va viure la detenció dels 113 membres (d'un total d'uns 150 que hi havia en aquella reunió) a la trobada clandestina de l'Assemblea de Catalunya el 28 d'octubre de 1973, feta a l'església barcelonina Santa Maria Mitjancera. Ell, que aleshores només tenia 15 anys, va aconseguir escapar, però els seus dos germans van ser empresonats. En aquesta obra, més enllà del que en el marc de la presentació s'ha anomenat com la 'caiguda' dels 113, Colomines desgrana el canvi polític, cultural i social que va fructificar a Catalunya a partir de la dècada de 1960 per bastir un clam unitari en forma d'oposició al franquisme i caminar cap a la transició. És el germen de l'Assemblea de Catalunya, constituïda el 7 de novembre de 1971. En aquest front hi aconsegueixen confluir sensibilitats molt diverses, però amb el denominador comú de plantar cara a la dictadura franquista i en defensa de Catalunya. I, malgrat que el que va passar aquell 28 d'octubre de 1973 suposa des d'un punt de vista convencional una derrota, s'entoma amb un esperit de victòria i es llegeix com un missatge clar al franquisme: "Us hem guanyat", ha exclamat el també articulista i col·laborador d'aquesta casa, ElNacional.cat.
D'aquell impacte de veure com s'enduien els seus germans, d'aquell "acolloniment", en surt "treure més força". És la força de veure que guanyarien el franquisme, que això estava arribant, en paraules d'Agustí Colomines. Entre els 113, hi ha noms de figures que han marcat la història política i cultural de Catalunya. Agustí Colomines ha presentat el seu llibre —pròleg que, per cert, fa el professor Agustí Alcoberro, qui ha moderat l'acte— acompanyat de dues persones que van ser empresonades aquell 28 d'octubre de 1973, el periodista i expolític de CDC Miquel Sellarès, i el ministre d'Universitats en funcions, Joan Subirats. Hi ha participat, també, la periodista Àngela Vinent, que va ser detinguda a Sabadell el setembre de 1974, juntament amb altres 66 companys de la Comissió Permanent de l'Assemblea de Catalunya que s'havien reunit a la ciutat del Vallès Occidental. I tots quatre han plasmat a la llibreria Ona —davant d'un públic amb noms propis com la consellera de Justícia, Gemma Ubasart; o el president d'Òmnium Cultural, Xavier Antich, entre molts altres— la clau de volta de l'èxit de l'Assemblea de Catalunya: ser capaços, des de corrents diversos, de llegir aquella caiguda com una "gran acceleració històrica" cap a un "canvi democràtic fet des de la base" —com ha manifestat l'autor—.
A parer de Joan Subirats, que ha compartit aquest diagnòstic, a partir d'aquell moment s'estava "a cavall de les acaballes" del franquisme. "En aquesta àmplia panoràmica de la resistència antifranquista, on hi confluïen associacions de veïns, sindicats, col·legis professionals; l'ambient que hi havia era de victòria", ha subratllat el titular en funcions del Ministeri d'Universitats. Àngela Vinent s'ha sumat a aquesta tesi i ha assenyalat que, des d'aquell moment, es van "envalentir més" a l'hora de fer oposició al règim franquista.
La contribució del pujolisme
Qui ha volgut fer una reivindicació de la contribució del pujolisme a l'Assemblea de Catalunya és un dels dirigents de l'extinta Convergència, Miquel Sellarès: "Va costar molt la implicació del món pujolista a l'Assemblea perquè hi havia un sector del partit que intentava fer una altra operació. La seva aportació no hagués estat possible sense Josep Benet o Antoni Gutiérrez Díaz", ha explicat. Sellarès ha expressat que "és hora" de reconèixer el paper de Pujol en aquest òrgan: "Des de la discreció, va ajudar i finançar moltes de les activitats de l'Assemblea, i convé dir-ho".
Els ingredients de l'Assemblea
En el llibre, l'historiador Agustí Colomines indaga en documentació inèdita de les autoritats dels Estats Units i la visió que tenien d'aquesta confluència antifranquista. Bona part de la documentació la recull en la seva etapa al país nord-americà, pas que va emprendre després de ser destituït com a director de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya per l'aplicació de l'article 155. Després de la investigació, Colomines es mostra segur del fet que "si hi hagués hagut una oposició liberal, d'esquerres, a Espanya l'any 1953, els Estats Units s'haurien desfet de Franco". Per això, fa bandera de l'Assemblea de Catalunya, com la llavor d'aquesta oposició en tant que "fusió dels dos grans corrents" que hi havia al país: "El d'esquerres i el nacionalista en totes les seves versions". Amb tot, el professor de la Universitat de Barcelona fa èmfasi en què es va crear el 1971: "Del 1939 al 1971 vam estar discutint per què havíem perdut la guerra, i això ens porta a inutilitats".
L'assaig de Colomines desenvolupa, també, l'evolució dels moviments polítics i socials del país en una dècada marcada per les històriques mobilitzacions de l'1 al 8 de febrer de 1976 per reclamar 'Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia' (punts nuclears de l'Assemblea de Catalunya), la primera Diada 'legal' a Sant Boi de Llobregat aquell mateix any o la restauració de la Generalitat i el retorn del president Josep Tarradellas. També s'hi destaca, naturalment, l'amnistia parcial promulgada en un reial decret de 1976, així com la llei d'amnistia del 15 d'octubre de 1977. 46 anys després, es podria aprovar una altra llei que faci 'tabula rasa'.
El títol forma part de la col·lecció 'Dies que han fet Catalunya', que dirigeix Agustí Alcoberro, qui ha explicat que va demanar a Colomines fer aquest llibre per la importància de fer el que es busca en aquesta col·lecció: "La història com a relat, la reconstrucció dels fets d'uns dies que marquen un abans i un després". Aquests capítols transcendentals en què el país avança només s'expliquen, sosté Agustí Colomines, quan hi ha un "cert esperit col·lectiu amb persones d'ideologies molt diverses". I la lliçó que n'extreu del 1973 i que aplica a l'actualitat és la següent: "No hi ha res pitjor en política que perdre el temps".