Al límit entre el barri de Triana i el de Los Remedios, acaba d’instal·lar-se en un nou local el Casal Català de Sevilla. És l’únic espai d’aquest tipus en tota Andalusia i treballa per mantenir des d’aquí la cultura i les tradicions catalanes. L’acte que més èxit té cada any és la calçotada, a la que participen prop de 150 persones, però també celebren Sant Jordi, la Castanyada o Sant Joan.

La seva presidenta, Marta Strohecker, d’avi alemany,  viu a Sevilla des de 1980 quan va traslladar-s’hi amb el seu marit després d’haver viscut una temporada a Catalunya. Quan el seu marit va morir, l’any 2001, va decidir impulsar el casal, animada per una amiga que s’encarregava del Lugar Canario a la capital andalusa.

Durant molts anys, la Marta havia portat una floristeria al carrer San Marcos -un dels principals i més cèntrics de Sevilla-. “Cada vegada que sentia gent parlar amb català, de seguida sortia de la parada a preguntar si podia ajudar-los i així parlar una mica [el català] perquè ho trobava a faltar”, explica, recordant un dels motius que la van dur a obrir el casal.

Ara, als baixos assolellats del carrer Niebla, on s’estan instal·lant, s’hi parla català però també s’hi ensenya. L’encarregada n’és l’Adela, que fa de professora a la vegada que ho combina amb la feina a una botiga. A Andalusia és difícil trobar llocs on estudiar el català, però asseguren que la demanda no és baixa. “Als cursos que organitzem, ve gent de tota Andalusia”, destaca l’Adela.

Els principals motius pels que andalusos volen aprendre català són per traslladar-se a Catalunya a viure, per poder presentar-se a oposicions públiques allà -en molts casos és necessari el nivell B1 o B2- o per motius sentimentals (tenen parelles o familiars catalans). Tot i això, també hi ha fills de catalans que han nascut a Andausia i han parlat sempre el català a casa però no l’han escrit mai.

"El 155 ho va parar tot"

Si parlem de política es declaren “apolítics” i senten un cert cansament cap a aquest tema. “Sempre s’enfaden uns o s’enfaden els altres”, es queixen. Tot i això, en Raül, el tresorer, aprofita per apuntar que el casal “tindria més possibilitats si fóssim independents”, diu emmirallant-se amb els casals catalans a l’estranger com el de Brussel·les o Ginebra. “Els casals a Europa tenen molt ‘poderío’”, assegura.

Mentrestant, el Casal Català de Sevilla viu de les quotes (5€ al mes) del centenar de socis que tenen i rep una subvenció anual del Govern, juntament amb el casal català de Bilbao, el de Madrid i el de Saragossa. Fa uns mesos, amb l’aplicació de l’article 155 i la suspensió de l’autonomia de Catalunya, aquest finançament va quedar bloquejat, amenaçant la supervivència del casal. "El 155 ho va parar tot", recorda la Marta.

A dia d’avui, poc a poc, s’ha anat recuperant la normalitat, tot i que expliquen que la seva presència no està ben vista per tothom. “A veure, no fem gràcia”, assegura l’Adela, que diu que es nota “certa mania”. Aquesta sensació es va disparar durant les setmanes prèvies al referèndum de l’1-O, quan els balcons de la capital andalusa es van emplenar de banderes espanyoles, moltes de les quals encara continuen sent-hi més d’un any després.

Per tot això, asseguren que prefereixen desvincular-se de la política: “Més val fer feina i treballar per Catalunya, que per això som aquí”, conclou la Marta.