No cal esperar al bloc electoral de la televisió pública per adonar-se que Catalunya està en campanya electoral. N’hi ha prou posant els titulars de qualsevol telenotícies català i també espanyol. El d’aquest dilluns al vespre, arrencava amb un comunicat de La Moncloa a les 20:56: despenalitzaran els delictes d’expressió que han acabat amb condemnes de presó com la del raper català Pablo Hasél. Tan sols dues hores abans havia sortit un manifest de 200 reconeguts artistes espanyols. I tan sols una hora abans el grup d’Unidas Podemos anunciava una roda de premsa per l’endemà al Congrés, justament per abordar aquesta carpeta calenta. El rap més polèmic no ha estat el d’Ada Colau i els comuns.
I l’endemà, com era previsible, es va desencadenar una nova batalla campal entre els socis a La Moncloa. El matí va començar amb la formació de Pablo Iglesias presentant la seva pròpia proposició de llei, clara davant la inconcreció dels socialistes, assenyalant els delictes que s’havien de suprimir del Codi Penal (entre ells el d’injúries a la Corona). La resposta del PSOE arribava des de la sala de premsa de La Moncloa. La portaveu María Jesús Montero avisava que es gestionaria tot des del govern, no des del parlament, i que ho faran dos ministeris en mans socialistes: Justícia i Interior. També refredava la imminència, emmarcant-ho en la reforma global del Codi Penal (on també hi ha la sedició i la rebel·lió). I acusava Podemos de “voler capitalitzar algunes qüestions perquè diumenge tenim eleccions”.
En tan sols un any de govern de coalició els espanyols han vist tota mena de friccions, maniobres, discursos paral·lels i travetes. Aquesta campanya electoral, que té una ona expansiva a Madrid, no ha fet més que amplificar tot això. És molt el que hi tenen en joc les dues formacions. Pedro Sánchez ha fet un ‘tot o res’ apartant Salvador Illa del Ministeri de Sanitat per a situar-lo al capdavant de la candidatura socialista catalana. Pablo Iglesias hi va a salvar els mobles, després de les eleccions basques i gallegues, i s’arrisca el seu ja limitat poder d’influència a la taula del Consell de Ministres. I els enfocaments sobre Catalunya, sobre el conflicte polític i sobre els presos polítics, són substancialment diferents.
Ja en precampanya, Pablo Iglesias va destapar la caixa de Pandora en una entrevista al programa Salvados, on va comparar la situació del president Carles Puigdemont amb la dels exiliats republicans. En els dies posteriors no només no es va fer enrere, sinó que va avisar que ell no participaria d’una campanya de “criminalització” de l’independentisme com altres. Va ser el mateix president Pedro Sánchez qui va desautoritzar el seu vicepresident segon, des de Barcelona, on inèditament va traslladar el Consell Federal del PSOE. “El PSOE ha sobreviscut al vertader exili”, li va respondre. La portaveu Montero reblava el clau: Puigdemont “va trencar la legalitat”.
Allò només va ser un preludi, que s’ha repetit en els últims dies, després que el líder de Podemos denunciés en una entrevista al diari Ara que no hi ha “una situació de plena normalitat democràtica” a l’Estat espanyol com a conseqüència de l’existència de presos polítics i exiliats. Lamentava la “situació d’excepcionalitat” en el moment que “els líders dels dos partits que governen Catalunya, un és a la presó i l’altre a l’exili”. Com en anteriors ocasions, l’encarregada d’esmenar-li la plana va ser la vicepresidenta primera Carmen Calvo, que li responia que “tothom qui pot i vol” està participant de la campanya del 14-F amb plena normalitat democràtica. Qui no ho fa, rebatia la dirigent socialista en referència a Puigdemont, “és perquè va fugir del seu país”.
Para PODEMOS esto NO ES NORMAL.
— PODEMOS (@PODEMOS) February 10, 2021
Para otros es la normalidad.
Nosotros no nos conformamos.
¿Y tú? pic.twitter.com/vhaDN1t5lm
Enmig, altres qüestions han acabat de crispar les relacions entre els dos socis a La Moncloa, com la llei trans que enfronta diferents visions del feminisme, com la d’Irene Montero i la de la mateixa Carmen Calvo. Després de les eleccions catalanes, les profundes diferències continuaran allà. La campanya del 14-F les ha amplificat i els resultats de les urnes les poden acabar d’aprofundir. Sense tenir en compte les correlacions de forces que en surtin i les possibles aliances de govern que es dibuixin per al Palau de la Generalitat. Pedro Sánchez ho ha apostat tot a desbancar ERC; Pablo Iglesias, a teixir aliances amb el sobiranisme. Els comicis catalans tenen i tindran el seu eco a La Moncloa.