El mateix dia que el president Puigdemont avisa que està disposat a mantenir el suport dels diputats del PDeCAT al govern de Pedro Sánchez sempre i quan “qui rep els vots correspongui”, els diputats del seu partit al Congrés han escenificat voluntàriament la seva divisió en una votació intranscendent però molt significativa que fa pensar que la batalla política dels exconvergents continuarà.

S’havia d’elegir Rosa María Mateo com a administradora única de Radiotelevisió Espanyola. Era impossible que la proposta prosperés en aquesta primera votació perquè calia una majoria qualificada de dos terços. El criteri de Puigdemont es basa a donar suport al govern espanyol només quan sigui estrictament necessari i amb contrapartides i evitar els suports gratuïts sobretot quan el vot del PDeCat no sigui determinant.

En aquest cas, com que el govern Sánchez tenia perduda la votació, la qüestió era si al PDeCAT l’interessava més votar a favor de la iniciativa del govern per fer-se el bon minyó amb el PSOE o deixar constància de cara a la segona votació que sense els vots del PDeCat la iniciativa no prosperaria. El portaveu del grup, Carles Campuzano, ha liderat el grup del “quatre bons minyons”, i la diputada Míriam Nogueras i tres diputats més, han preferit absentar-se de l’hemicicle amb diverses excuses per deixar constància que aritmèticament seran decisius quan les iniciatives governamentals requereixin majoria absoluta.

Que el portaveu Campuzano i la diputada Nogueras, que acaba de ser catapultada a la vicepresidència del PDeCat, actuïn de manera oposada a les primeres de canvi sembla informar que la batalla Puigdemont-Pascal no s’ha acabat. Campuzano i Jordi Xuclà eren els lloctinents de Marta Pascal al Congrés i Nogueras la diputada de confiança del president exiliat. Des d’avui, el PSOE ja no sap qui és l’interlocutor vàlid d’entre els diputats, si Campuzano o Nogueras. No és un assumpte banal, quan la prioritat de Puigdemont és fer valdre la capacitat que té de retirar el suport al govern Sánchez i provocar eleccions anticipades a Espanya. S’acosten temps convulsos amb la qualificació dels delictes als presos polítics per part de la fiscalia general i la pròpia celebració dels judicis, i tot és possible. Quatre diputats en un moment tan crític com va ser per exemple la moció de censura decantarien la majoria. Sánchez va ser elegit president amb 180 vots, així que li'n sobren quatre i els diputats més veterans del PDeCat potser tinguin poc incentiu a la disciplina i mirin cap a una altra banda si donen per fet que no repetiran com a candidats.

Al capdavall, l’opció republicana de Puigdemont ha deixat espai perquè els sobiranistes i no sobiranistes que enyoren els bons temps del pujolisme vegin ara una nova oportunitat de reconstruir alguna cosa semblant al que era Convergència i Unió, convençuts que segueix tenint mercat electoral i, sobretot, suport de l’establishment editorial i financer. Des del cap de setmana han augmentant considerablement les trucades creuades entre els partidaris del catalanisme més pactista i menys independentista. Exconsellers com Germà Gordó (Nova Convergència), Santi Vila, Antoni Fernández Teixidó (Lliures) i fins i tot Ramon Espadaler (ex-Unió, Units per Avançar) comenten sovint les possibilitats de tornar a convergir i a poder ser a temps de presentar una candidatura a l’alcaldia de Barcelona -Vila ho considera seriosament. Fins i tot està previst que sorgeixi a la tardor una iniciativa editorial de suport a les idees i estratègies de caire regionalista. És veritat que tot es mou.