El vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola i arquebisbe de València, Antonio Cañizares, va assegurar a una entrevista a La Razón que no es pot ser independentista i bon catòlic. Però hi ha gent que ha volgut independitzar-se d'Espanya i ha estat bon catòlic, o com a mínim ha cregut ser-ho (i no parlem només de Carrasco i Formiguera). Com Acacio Mañé, un catequista guineà que va participar en la fundació d'un dels primers grups nacionalistes guineans, la Cruzada Nacional de Liberación de Guinea Ecuatorial (CNLGE). Mañé era molt de missa i un devot catòlic (de fet, va treure bons rendiments de la seva excel·lent relació amb la missió catòlica i va aconseguir ser un dels homes més rics de la zona d'Ayamikén, on vivia). Però malgrat tot, el 1959 va voler portar la qüestió de la colonització de la Guinea Espanyola a l'ONU (una estratègia que irritava molt el govern espanyol, que tot just acabava d'ingressar a l'organitzaicó). Abans de sortir del país clandestinament, Mañé va anar a confessar-se amb el pare Nicolás Preboste. En sortir de la missió de Bata va ser arrestat, dut a la caserna de la Guàrdia Civil, torturat i mort. El seu cadàver va desaparèixer per sempre (probablement, llançat al mar). A la Guinea sempre s'ha cregut que va ser denunciat pel claretià Preboste.
Nacional-catolicisme
Probablement mai no se sabrà del cert si Mañé va ser denunciat per Preboste o no, però la sospita generalitzada ens pot donar una idea de fins a quin punt per als guineans el catolicisme i la colonització eren indestriables. De fet, no hi ha cap dubte que Nicolás Preboste, amb el pare Antonio Gil Guedán, van reprimir durament una queixa dels alumnes del seminari de Banapá. En aquells moments el seminari era l'únic centre d'ensenyament superior del país i s'hi concentraven alguns dels principals intel·lectuals guineans. El 1951 els alumnes van organitzar una protesta contra la mala alimentació i contra l'autoritarisme dels caps del seminari. Preboste i Gil, amb l'acord del bisbe Leoncio Fernández Galilea, van demanar ajut al governador Faustino Ruiz González, qui va enviar a la Guàrdia Colonial a reprimir els seminaristes. Onze d'ells van ser detinguts i duts al calabós, amb les seves sotanes. Més tard alguns serien expulsats del seminari. Entre els expulsats hi havia alguns dels futurs líders del moviment nacionalista guineà, com Atanasio Ndong Miyone o Enrique Gori Molubela.
L'espasa i la creu
A Guinea Equatorial l'Església catòlica va comptar amb grans privilegis. Va tenir el monopoli de l'evangelització durant molt de temps i va aconseguir que només els catòlics poguessin accedir a determinats càrrecs. Per accedir a l'ensenyament mitjà, per tenir una botiga o per ser funcionari calia ser catòlic (i monògam). Els protestants, tot i ser cristians, van ser marginats, fins al punt que molts joves van canviar de religió per poder tenir algun futur. I els animistes van ser perseguits durament. Els qui guardaven relíquies dels seus avantpassats (imprescindibles per a la religió tradicional del melan) van ser torturats perquè les lliuressin als sacerdots. La gent que va afegir-se a la religió sincrètica del bwiti (que combina consum d'al·lucinògens amb el cristianisme) era sistemàticament empresonada perquè renunciés a les seves creences. L'Església catòlica no va condemnar la desaparició d'Acacio Mañé, i va estar estretament associada a les idees colonials fins a la independència. No és estrany que Guinea Equatorial fos un dels pocs països africans on s'han viscut explosions de sentiments anticlericals. Quan el periodista Xavier Montanyà li va preguntar sobre aquesta qüestió al pare Eduard Canals, un dels evangelitzadors de la Guinea, aquest li va respondre: "Nosaltres vam fer el possible per plantar entre els guineans la bona llavor. Però també hi ha el maligne". I és que, sembla ser, el maligne és arreu.