Després de sis anys a l'exili, Carles Puigdemont va decidir presentar-se de nou a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2024 amb l'objectiu de recuperar la presidència. "130è president de Catalunya, president del Consell de la República, membre del Parlament Europeu per Junts", diu la seva biografia a X. Però qui és Carles Puigdemont? Des d'ElNacional.cat repassem els seus inicis, la seva trajectòria periodística i política, així com la persecució judicial pel procés i la seva candidatura a les eleccions de Catalunya 2024.
Qui és Carles Puigdemont: biografia
Fill de Xavier Puigdemont i Núria Casamajó, el president Carles Puigdemont va néixer el 1962 a Amer, una petita localitat de la comarca de la Selva, que es troba al límit entre la Garrotxa i el Gironès. El municipi, de 2.423 habitants el 2023, segons l’INE, el va proclamar fill predilecte i li va concedir la Medalla d'Or el novembre 2016, quan exercia el càrrec de president de la Generalitat. Precisament, en aquest poble a 25 quilòmetres de Girona es troba la pastisseria familiar dels Puigdemont. I és que el president a l'exili ve d'una branca vinculada als dolços: els seus avis van fundar una pastisseria a Amer el 1928, coneguda pels capricis, un dolç similar als carquinyolis que els ha donat gran renom. L’establiment, que ara regenten germans del president, es manté al carrer de Sant Miquel d’Amer.
El nom del president amaga un record del seu avi matern, Carles Casamajó. Així ho explica en el seu llibre Em dic Carles, on detalla que els pares van decidir fer un homenatge al padrí, qui va desaparèixer el 1943 després d’exiliar-se a França per la guerra civil. Per no oblidar el llegat familiar i la història van decidir recuperar el nom de l’avi Carles.
El candidat de Junts, el segon de vuit germans, va ser educat a l’escola del seu poble. A banda, va estudiar cinc anys a l'internat del Col·legi Collell, del Bisbat de Girona, on va adquirir formació de mestres com l'escriptor Manel Costa-Pau i el cantautor Josep Tero. Una ensenyança envoltada d'espiritualisme, que va combinar amb estades al monestir de Poblet (Tarragona), convivint amb els monjos durant l’estiu. "La religiositat sempre ha estat present a casa meva d'una manera molt profunda", explicava Puigdemont en una entrevista a la revista l'Avenç.
Trajectòria periodística de Carles Puigdemont
Si bé va començar a cursar els estudis de Filologia Catalana al Col·legi Universitari de Girona, des de ben jove es va interessar pel món del periodisme. Amb 16 anys, Puigdemont va fer les primeres cròniques com a corresponsal del diari Los Sitios a Amer i més endavant va continuar la seva carrera a El Punt, on va desenvolupar gran part de la seva trajectòria, primer com a corrector lingüístic, i després com a periodista, fins a arribar a ser redactor en cap. El seu projecte més destacat en el camp del periodisme va ser la creació de l'Agència Catalana de Notícies (ACN), de la qual va ser director del 1999 al 2002. Dos anys més tard, i després de ser el director de la Casa Cultura de Girona (2002- 2004), va contribuir a impulsar el mitjà Catalonia Today, un diari en anglès que recull notícies de Catalunya, el qual també va dirigir durant dos anys.
En l'àmbit de les lletres, el president ha publicat diversos llibres, tots ells centrats en la història i política de Catalunya. La seva primera obra va ser Cata...què? (La Campana, 1994), un recull del ressò internacional del catalanisme des dels fets del Prat de Molló (1926) fins als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992. Entre totes, destaca M'explico: de la investidura a l’exili (La Campana, 2020), on Puigdemont comparteix amb el periodista Xevi Xirgo el relat dels convulsos anys de lluita política, des que va ser nomenat president de la Generalitat fins a la seva sortida cap a l'exili a Waterloo (Bélgica), on resideix des de finals del 2017.
Trajectòria política de Carles Puigdemont
La política va captar l’atenció de l’eurodiputat de Junts quan era jove. Malgrat que els seus pares no hi tenien cap vinculació, el seu tiet Josep Puigdemont va ser el primer alcalde d’Amer després del franquisme. El president recordava el 2011 en una entrevista al Diari de Girona el primer míting al qual va assistir amb 18 anys: el tancament de campanya de Jordi Pujol per a les eleccions catalanes de 1980. Una convenció que li va despertar l’interès en aquest àmbit. Posteriorment, Puigdemont va ser un dels fundadors de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) a Girona, agrupació juvenil política vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya, en la qual va militar abans de fer el salt al partit el 1983.
El primer pas de Puigdemont en la política activa va ser el 2006, quan va entrar com a diputat de CiU al Parlament. El 2007 també va encapçalar la llista dels convergents a l’Ajuntament de Girona, amb l’objectiu de desbancar el PSC. Un repte que no va assolir i que el va portar a l’oposició. Quatre anys més tard, en les eleccions 2011, sí que va trencar l’hegemonia municipal del PSC, fent-los caure després de tres dècades de governança. D’aquesta manera, Carles Puigdemont va convertir-se en l’alcalde de Girona l’1 de juliol de 2011. Si bé va suposar un canvi de rumb polític per a la ciutat, la seva gestió va rebre crítiques d’altres grups municipals. És el cas de la CUP, que va carregar contra el model turístic impulsat per CiU.
Una de les decisions més polèmiques de Puigdemont va ser contractar trens especials a Renfe per facilitar l’arribada de manifestants a la mobilització de la Diada del 2012, acció que la delegació del govern espanyol a Catalunya va denunciar. El 2015 va ser reelegit al càrrec, però va haver d’abandonar-lo pocs mesos després per ser nomenat president de la Generalitat.
Les eleccions del 2015 van marcar un abans i després en la trajectòria política de Carles Puigdemont. Després de la consulta del 9-N, l’independentisme arribava als comicis amb un objectiu conjunt a assolir i, per això, ERC i Junts es van presentar en coalició sota la marca ‘Junts pel Sí’. Juntament amb la CUP, sumaven majoria absoluta a la Cambra i podien governar amb comoditat. Però els anticapitalistes es van oposar a reinvestir Artur Mas per les retallades pressupostàries fetes en el seu mandat arran de la crisi econòmica global, fet que va generar tensió fins al darrer minut, quan el llavors president va fer un pas al costat i va proposar el nom de Carles Puigdemont com a alternativa per a la presidència de la Generalitat. La CUP va acceptar-ho i el que era alcalde de Girona, i també diputat al Parlament per Junts pel Sí, passaria a ser el president de Catalunya, en una investidura que es va celebrar el diumenge 10 de gener de 2016, gairebé en temps de descompte.
“Els prometo que m’hi deixaré la pell”, va assegurar Puigdemont durant el seu discurs. El 12 de gener va entrar en vigor el seu nomenament com a president i va prendre possessió del càrrec en una cerimònia al Palau de la Generalitat, en la qual no va jurar fidelitat ni al Rei ni a la Constitució.
Durant els primers mesos de mandat, l’Executiu va desplegar les conegudes com a “estructures d’Estat”, amb l’objectiu de garantir “el bon fer, rigor i seguretat” de la feina de les institucions per completar “l’inoblidable, indefugible i irrenunciable encàrrec” de celebrar un referèndum de independència.
Si bé la figura de Puigdemont va deixar enrere el veto de la CUP, la legislatura no seria fàcil. I així es va constatar quan els anticapitalistes van rebutjar donar suport als pressupostos el juny del 2016, una negativa que va portar Puigdemont a una moció de confiança. Celebrada els dies 28 i 29 de setembre, va ser el moment en què el president va anunciar la convocatòria d’un referèndum, acordat o no amb l’Estat, amb el setembre de 2017 com a data límit. Això va permetre a la CUP i Junts pel Sí sumar forces i que Puigdemont superés la moció reforçat, a la vegada que s’iniciava el procés per fer la consulta. Una setmana més tard, es va aprovar una resolució per instar el Govern a fer un referèndum i el desembre del 2016 Puigdemont va convocar el Pacte Nacional pel Referèndum.
Malgrat els constants intents de negociació de l’executiu català amb el govern espanyol, liderat en aquell moment per Mariano Rajoy, els líders independentistes no van aconseguir trobar cap via conjunta i el 9 de juny de 2017 van donar més detalls del referèndum, que seria unilateral. Els encarregats de comunicar-ho van ser el president, Carles Puigdemont, i el vicepresident, Oriol Junqueras, en un acte al Pati dels Tarongers que va servir per marcar l’1 d’octubre al calendari polític de Catalunya. També van exposar la pregunta que es faria en la consulta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”
L’1 d’octubre es va celebrar el referèndum, amb una forta repressió policial. Malgrat les càrregues i els cops, més d’un 90% dels electors van votar a favor del sí, amb una participació del 43%. "El Govern traslladarà al Parlament de Catalunya, seu i expressió de la sobirania del nostre poble, els resultats de la jornada d'avui, perquè actuï d'acord amb allò previst a la llei del Referèndum", va afirmar Puigdemont aquell mateix vespre. El 10 d’octubre de 2016 la majoria independentista del Parlament va signar la Declaració unilateral d’independència, que va significar l'entrada en vigor de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República. A la vegada, el document també apel·lava a la comunitat internacional a intervenir per aturar “la violació dels drets civils i polítics en curs”.
Immediatament, però, Puigdemont va anunciar la suspensió temporal d’aquest escrit per intentar negociar amb el govern espanyol. El 27 d’octubre el Parlament de Catalunya va declarar formalment la independència, amb 70 vots a favor i l’absència de 52 diputats com a protesta.
Per la seva part, el govern de Mariano Rajoy va complir amb les seves amenaces i va aplicar l’article 155 de la Constitució, que preveu la suspensió de l'autonomia, el qual es va aprovar al Senat el mateix dia que es va declarar la independència. A conseqüència, Puigdemont va ser destituït del càrrec de president el 28 d’octubre, juntament amb consellers del Govern, i es va dissoldre el Parlament, fixant una data per a celebrar nous comicis el 21 de desembre. Dos dies més tard, va marxar a Brussel·les amb una causa judicial oberta.
Malgrat l’exili, el president va tornar-se a presentar a les eleccions catalanes del 21-D com a candidat de Junts. Els partits independentistes, Junts, ERC i la CUP, van aconseguir sumar majoria absoluta, però Puigdemont no va poder ser investit per la situació judicial. Després de diverses investidures fallides, Quim Torra va ser nomenat president de la Generalitat.
Durant l'etapa a l'exterior, Puigdemont va fer servir el seu altaveu mediàtic per explicar el conflicte català a Europa. Entre altres, va crear la Casa de la República a Waterloo, que serviria de punt de trobada amb líders d'arreu del món i de seu del Consell de la República, organisme que des del 2018 presideix. El 2019 va tornar a la política institucional com a diputat al Parlament Europeu, a la candidatura de Lliures per Europa. En un principi, la Junta electoral Central va excloure Puigdemont, així com Toni Comín i Clara Ponsatí de les llistes argumentant que havien “fugit” de la justícia i que no constaven al cens de residents a l’estranger. Una decisió que tots tres van recórrer i, finalment, van poder presentar-se, sent escollits eurodiputats el maig de 2019. Als comicis catalans de 2021 també es va situar al capdavant de la llista de Junts, encara que la presidenciable va ser Laura Borràs. En aquesta ocasió, Junts i la CUP van donar suport a la investidura de l'actual president, Pere Aragonès, d'ERC.
Durant l'exilio, Puigdemont ha mantingut una dura batalla judicial contra la justícia i les autoritats espanyoles davant els tribunals europeus. Després de les eleccions generals del 23-J, Puigdemont va convertir-se en un actor determinant per al futur del govern espanyol. I és que el president a l'exili va tenir un paper clau en la investidura del socialista Pedro Sánchez, el qual necessitava els vots de Junts per mantenir-se al capdavant de l'Executiu espanyol. Després d'unes llargues negociacions entre PSOE i Junts, tots dos partits van aconseguir signar un acord històric, que inclou la llei d'amnistia, que finalment seria aprovada pel Congrés dels Diputats, i el reconeixement del concepte 'lawfare' o ús dels tribunals per motius polítics.
Persecució judicial de Carles Puigdemont
Carles Piugdemont, juntament amb altres consellers del Govern, van desplaçar-se a Brussel·les l'octubre de 2017, al mateix temps que la Fiscalia va anunciar dues querelles contra el president, els membres de l'executiu i la Mesa del Parlament pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació. L'1 de novembre, el Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional van admetre les querelles i només un dia després la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela va dictar una euroordre de detenció per Puigdemont, Comín, Puig, Serret i Ponsatí, que no s'havien presentat a la citació judicial. La mateixa setmana, el president i la resta de consellers van personar-se davant la policia a Brussel·les i se'ls va prohibir sortir del territori sense el permís del jutge. Més endavant, el 24 de novembre, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va assumir la investigació contra el Govern per rebel·lió i el 5 de desembre va decidir retirar l'euroordre dictada per Lamela contra Puigdemont per evitar que fos entregat per només un presumpte delicte.
El 23 de març de 2018 es va obrir un nou capítol en la persecució judicial de Carles Puigdemont quan Llarena va anunciar que el processava per rebel·lió i malversació, reactivant d'aquesta manera una euroordre contra ell, que va provocar la detenció del president a l'exili el 25 de març, quan tornava de fer una conferència a Dinamarca. En concret, el van aturar a Alemanya i va ingressar en presó preventiva fins al 5 d’abril, quan el tribunal d'Schleswig-Holstein el va deixar en llibertat, després de desestimar el delicte de rebel·lió i només acceptar estudiar el de malversació. El 27 de juny el Suprem confirma el processament de Puigdemont i la resta de líders independentistes acusats de rebel·lió, malversació i desobediència i el 10 de juliol del mateix any Llarena tanca la instrucció.
El tribunal alemany, l'Audiència territorial de Schleswig-Holstein, va acceptar l'extradició de Puigdemont només per malversació de fons públics, decisió que Llarena va rebutjar i, a conseqüència, va retirar les euroordres. El 12 de febrer de 2019 va començar el judici del procés a 12 dels encausats per impulsar el referèndum, mentre el president es mantenia a l'exili. Nou dels líders jutjats, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Joaquim Forn, Raül Romeva, Dolors Bassa, Josep Rull Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i Carme Forcadell, feia més d'un any que es trobaven en presó preventiva i tots ells van ser condemnats pel Tribunal Suprem amb penes de 9 a 13 anys. Tanmateix, després de tres anys i mig empresonats, el govern espanyol, liderat pel socialista Pedro Sánchez, van aprovar indultar-los el 22 de juny de 2021, decisió que els va permetre sortir de presó.
Tres mesos després de l'aprovació dels indults als nou independentistes, el 23 de setembre, Puigdemont va tornar a ser detingut, en aquest cas per la policia italiana a l’aeroport de l’Alguer per una euroordre del Tribunal Suprem emesa el 2019. De nou, la jutgessa va deixar-lo en llibertat sense cap mesura cautelar.
A banda d'aquesta causa, el febrer de 2024 el Tribunal Suprem va obrir-ne una altra per investigar Puigdemont per un presumpte delicte terrorisme en la causa de Tsunami Democràtic, que investiga les protestes que es van produir després de la condemna pel Tribunal Suprem dels líders independentistes.
Carles Puigdemont, a les eleccions de Catalunya 2024
A l'espera de l'aprovació definitiva de la llei d'amnistia, el 21 de març de 2024, Carles Puigdemont va anunciar des d’Elna que seria el candidat de Junts a la presidència de la Generalitat. "Avui començo el compte enrere de la retornada, que només té sentit si es posa al servei del país", va afirmar el president a l’exili. Així mateix, va posar sobre la taula el seu possible retorn, condicionat a aconseguir una majoria parlamentària que li permeti ser president, si bé, després va aclarir que tornaria en tot cas a Catalunya si era elegit diputat. Per poder desenvolupar la campanya electoral, Puigdemont es va traslladar a viure a la comarca del Vallespir, a la Catalunya Nord, a pocs quilòmetres de la frontera entre França i Espanya, i on va desenvolupar tots els actes polítics de Junts de cara al 12-M.
Pel que fa a la llista de Junts per a les eleccions catalanes, Puigdemont va fer tàndem amb l'empresària Anna Navarro, número 2 a la candidatura. L’exconseller va Josep Rull ocupar la tercera posició, seguit de la presidenta del Parlament, Anna Erra. Albert Batet, Josep Rius, Jaume Giró, Lluís Puig -conseller també exiliat-, Toni Castellà, Joan Canadell, Francesc de Dalmases o Agustí Colomines són altres noms que van acompanyar al president en aquest nou repte polític. El 12-M, Puigdemont va aconseguir trencar l'empat amb ERC, fent-se amb 35 escons, però es va quedar lluny del PSC, primera força amb 42 diputats.