A l'espera de l'aprovació definitiva de la llei d'amnistia, el president a l'exili, Carles Puigdemont (Amer, 1962), fa setmanes que s'ha traslladat de Waterloo al Vallespir. Des d'aquí protagonitzarà la campanya electoral de Junts per a les eleccions al Parlament del proper 12 de maig i també serà el punt del seu retorn de l'exili. En una entrevista amb ElNacional.cat a Perpinyà, de la qual oferim la primera part, un Puigdemont que no amaga el convenciment amb les possibilitats de la seva candidatura, fa repàs del que han representat aquests sis anys i mig d'exili i explica com considera que haurà de ser el seu retorn, que situa en el marc del proper debat d'investidura.

🗣️ Recupera aquí l'entrevista íntegra a Carles Puigdemont | VÍDEO
 

💬 Carles Puigdemont: "Si Illa fa un Collboni ja sap quines són les conseqüències per Pedro Sánchez"
 

🟡 Puigdemont: "Amb Junqueras no hi ha relació; a partir del 12-M em tocarà a mi liderar la represa"
 

El viatge del retorn ja ha començat

Ha tancat ja la Casa de la República a Waterloo?
Tancar-la no, òbviament, perquè no he tingut temps. Però és evident que el viatge del retorn ja ha començat i que fins a les eleccions, la meva vida es farà aquí. Després de les eleccions hem de fer un tancament adequat al rol que ha jugat aquella casa, que és una casa icònica també des de l'exili. Però és que es tanca l'exili, no és que es tanqui la casa, és que es tanca l'exili amb la llei d'amnistia.

Per tant, ja veu el final de l'etapa de l'exili o encara té algun dubte?
Dubtes sempre n'hi ha, però que som al final d'aquesta etapa, això és evident d’ençà que es va aprovar la llei d'amnistia, primer al Congrés, ara està passant el tràmit del Senat. A la conferència d'Elna vaig dir que allà començava ja la primera fase del retorn i és bastant evident que això és així. Pot semblar que ha sigut sobtat tot. I potser és veritat que ha estat una mica precipitat perquè en els meus càlculs de calendari això no havia de passar ara, però està passant i estem començant a assumir i jo particularment assumeixo una nova perspectiva de la situació.

El Carles Puigdemont que tornarà de l'exili no és el mateix que va marxar l'octubre del 2017...
No. No ho és tampoc el país, no ho és la gent. És normal, les coses canvien. No em trobaré a la Catalunya del 2017. És imprescindible l'evolució en la condició humana, l'aprenentatge al llarg de la vida, els coneixements, les experiències que vas adquirint. I el país ha canviat. Primer perquè ens va canviar tota la vida amb la pandèmia. Això té uns impactes dels quals avui encara no n’hem sortit. I després, perquè, evidentment, hi ha hagut una situació a Europa i al món molt conflictiva, la guerra d'Ucraïna, la guerra de l'Orient Mitjà, el canvi climàtic... Però és veritat que tots aquests processos jo els he viscut en primera línia. Puc no haver-hi estat físicament, però el monitoratge de la realitat del país l'hem mantingut el dia, cada dia, des del primer dia de l'exili.

I com veu el seu retorn?
Hi ha una part que he intentat preservar tots aquests anys, és la part del valor simbòlic de la institució de la presidència de la Generalitat. La Generalitat fa segles que existeix, no és una presidència d'una comunitat autònoma ni d'una regió europea. I jo he volgut honorar aquesta condició preservant-la al màxim de l'intent d'humiliació i de repressió de les institucions espanyoles. Una presidència que va ser foragitada de manera il·lícita i de manera, per mi, il·legal, pel 155 ha de ser restituïda allà on les presidències d'un país es posen i es treuen, que és al seu Parlament. Després hi ha una altra part que és, si vol, un pèl més metafòrica, que és també d'una autoestima, d'una voluntat de defensar el país i les seves institucions per damunt de les persones i dels partits; una moral de victòria, una moral també de lluitar contra el derrotisme. I tercer, és el retorn també d'una manera d'entendre les institucions i el govern d'aquest país. En el nostre moment ja vam demostrar del que érem capaços, però sis anys i mig després de resistir, d'aguantar, de saber dir que no i de saber dir que també quan toca, crec que hem demostrat un capteniment, una voluntat de defensa dels interessos de tots els catalans que l'hem de posar al servei del retorn del bon govern. Aquí hi ha molts retorns, no només simbòlics sinó metafòrics, per iniciar. I no és el final. És el final de l'exili, òbviament, però és el principi. L'objectiu de la legislatura no és el retorn, és l'inici de la legislatura.

El retorn de l'exili ha de ser un acte d'orgull de país, per restituir l'autoestima, d'unitat independentista, i fora dels focus electorals

 

I ja té pensat com ho farà? Perquè vostè parla d'un retorn amb una càrrega simbòlica molt potent. De quina manera ho farà això? Ja ha dit que serà en el debat d'investidura, però com?
Hi ha gent del meu equip que hi està treballant des de fa temps. Vaig encarregar a un seguit de gent que pensessin l'acte del retorn com un acte de país, també d'unitat independentista. Per tant, queda descartat que sigui un acte al servei de la meva campanya electoral. Encara que pogués tornar per al míting final, jo no tornaria. Perquè em sembla que seria desaprofitar tot un capital acumulat. A mi m'agradaria que servís també per restituir autoestima a les institucions, unitat independentista i orgull de país. I treballarem en aquest escenari. Hi ha incògnites, per exemple, relatives a la seguretat. Aquesta és una incògnita gran, creixent cada dia que passa. Però crec que tinc clar que el dia que deixi l'exili ha de ser el mateix dia per anar al Parlament, perquè ha d'haver-hi una continuïtat amb el lloc d'on vam sortir. Això no pot ser un acte de Junts per Catalunya o de la candidatura que ara presentem. Això ha de ser un acte de país, en què tothom és convidat i s'ha de fer fora dels focus electorals en què no hi hagi la temptació de fer-ne una utilització electoralista.

En qualsevol cas, el que vostè voldria és que això fos en un debat d'investidura on vostè fos el candidat.
Evidentment, i treballo per això. I estic convençut que hi haurà les condicions perquè això sigui així. Però és evident, això dependrà dels ciutadans, no depèn de mi. I el que decideixin els ciutadans és el que haurem de respectar. Jo he de tenir les previsions fetes, totes, per assumir un debat d'investidura que tinc moltes ganes d'assumir.

 

Estic treballant per la victòria i elaborant com ha de ser el missatge que he d'adreçar als ciutadans si soc investit president

I ha deixat clar que en cas que no sigui investit president es retirarà de la política.
Jo, quan he dit que vaig a totes, que no tinc pla B, és perquè és veritat. Jo, per dignitat institucional, no puc ser el cap de l'oposició. I ho vull dir amb tota claredat als ciutadans de Catalunya, perquè crec que també ho volen dels seus polítics. És clar que estic treballant per la meva victòria i estic en aquests moments elaborant com ha de ser el missatge que he d'adreçar als ciutadans si soc investit president. Però jo sé també què he de fer si això no és així. No sé què faran els altres candidats, no sé què farà el senyor Illa, no sé què farà el president Aragonès, però és que no estan en les mateixes condicions que jo. Jo sí que sé el que faré i crec que tothom pot entendre que el rol del 130è president de la Generalitat no és fer de cap de l'oposició.

Prèviament s’haurà d’aplicar la llei d’amnistia. Tem que no s'aixequi l'ordre de detenció contra vostè, que el jutge no apliqui la llei o que s'agafi a la investigació per terrorisme, en el cas Tsunami?
Tinc clar que això pot passar també, però no tinc por d’això, ni ho temo. És una possibilitat. Tractant-se de la judicatura espanyola totes les precaucions són poques, tot és possible. És evident que quan hi ha una campanya electoral ells tenen ganes d'intervenir, ja ho han fet també en aquesta. Però és veritat, tanmateix, que les coses han canviat molt. Hi ha una llei d'amnistia, que estarà en vigor i és d'obligat compliment. Pot ser que els jutges subverteixin o es declarin en rebel·lia? Sí, però això té conseqüències, per ells. Pot ser que vulnerant tota la llei m'arrestin? Podria ser, però estaran obligats a deixar-me anar. Crec que no tindran més remei que aplicar la llei. No els agrada, és evident. Intentaran, si hi ha alguna ansa que ens hem deixat, agafar-s'hi a ella per torpedinar al màxim. Creiem que no podrà ser això. Fins i tot en el cas que quedi suspesa perquè es presenti un recurs davant del TJUE o davant del Constitucional, la llei s'ha d'aplicar en relació a les mesures cautelars. Què faran, no ho sé. Hem arrencat una llei d'amnistia a l'estat espanyol que no volien de cap manera, hem de perseverar en aquesta estratègia perquè ells també saben que estan rascant el fons de la cassola, estan al final, i no han aconseguit el principal objectiu, que és la meva extradició. Voldran la fotografia de la meva detenció? No ho sé, però això no em dissuadirà d'anar al Parlament el dia que hi hagi el ple d'investidura.

Tenim tota la raó jurídica perquè no em detinguin. Però la incertesa i el risc hi és. Jo no el defugiré

És a dir, que vostè hi serà el dia del debat d'investidura encara que hi hagués el risc d'una detenció...
Sí, això ho vull deixar clar. Crec que, a més, tenim tota la raó jurídica perquè no passi això. El risc hi és, però jo no el defugiré, perquè crec que quedarà clar, a la vista de tothom, que efectivament la judicatura espanyola és més un obstacle a l'estat de dret que l'aliat necessari que la Unió Europea espera. A més, el retorn és un fet de gran transcendència i de gran rellevància, més enllà de Catalunya i d'Espanya. Ha despertat molta expectació, una detenció en directe es pot produir, i algú se'n mor de ganes que això passi, però serà foc d'encenalls, perquè és evident no només que no soc un terrorista, sinó que no està justificada cap detenció relacionada amb cap causa.

De moment, la jutgessa, l’ha citat a declarar voluntàriament pel cas Tsunami. Té intenció de declarar?
És molt divertida aquesta situació, perquè ja és tan diferent de com ens han tractat fins ara. Fixi's que ja situa una declaració de manera clarament conscient després que la llei d'amnistia hagi estat publicada al BOE, per un cas que entra en el supòsit d'amnistia. Segona, demana una declaració voluntària. Tercera, proposa fins i tot fer-la per videoconferència. És molt curiós perquè el mateix Tribunal Suprem em va negar la declaració per videoconferència en la primera ordre de detenció que em van emetre, l'any 2017, i totes les vegades que ho he intentat. És més, tampoc va acompanyat d'una ordre de detenció. Crec que és el senyal més clar que això és foc d'encenalls, que han de cobrir un expedient. Tampoc puc dir que m'hagi sorprès. M'esperava que el Suprem irrompés en la campanya electoral, però al final crec que tot és bastant descriptiu.

Li preocupa la presó? Vostè ja va estar a la presó alemanya de Neumünster...
I a Sàsser. Conec, una mica. Evidentment, no em puc comparar amb els meus companys que s'han passat tres anys i mig a la presó. I tampoc puc dir que se m'hagi vexat en cap de les dues presons que he estat. El tracte ha sigut sempre correcte. Aquest impacte sobtat que tota persona normal, que mai a la vida s'ha pensat que hauria de tractar no ja amb presons sinó fins i tot amb jutges, aquest impacte està superat. Molt humà, per altra banda. L'impacte emocional d'entrar en una presó és inevitable. Això passa a tothom, però això ja està superat. Quan et detenen a Alemanya, la incertesa que t'enviïn en un avió i que t'extradeixin hi és, però no només no em va doblegar, sinó que em va enfortir. I l'experiència a Itàlia va ser diferent. Jo sabia perfectament que allò no tindria cap recorregut. Com passaria també si hi hagués una detenció a Espanya. No té recorregut. Si la voluntat del poble de Catalunya, la del Parlament de Catalunya és clara i rotunda, s’ha acabat el ficar la mà en les urnes dels catalans per part de la justícia espanyola.

Em puc haver sentit sol políticament, o a vegades abandonat per algú del meu entorn polític, però mai per la gent

 

Ara ja té una experiència d'anys, però en un primer moment, quan el detenen a Alemanya, per exemple, o en les primeres setmanes de l'exili, pensa en engegar-ho a rodar? Que no pot seguir per aquest camí?
Honestament, no. He de dir que mai m'he sentit sol. Em puc haver sentit sol políticament, o a vegades abandonat per algú del meu entorn polític. Però a nivell de ciutadania, no només no m'he sentit sol, sinó que gràcies a l'acompanyament de tanta gent, moltíssima gent anònima, en el dia a dia, de qualsevol manera, simplement enviant-te un imant de nevera, o enviant un fuet, o venint a fer-se una foto a la Casa de la República, o enviant un llibre, un ram de flors, el que sigui, ha fet saber que estava aquí. En cap moment m'ha passat la idea de deixar-ho estar. Mai.

Parla d'abandonament per part d'algú. De qui?
És evident que el món independentista s'ha mogut molt aquests últims anys. Hi ha molta gent que ha qüestionat fins i tot el propi exili, que, a més a més, ens ha dit bastant de tot, o a mi m'han dit bastant de tot. Ni en aquests moments, que a vegades són de tristor, perquè ho ha dit gent que coneixes, o gent que ha estat amb tu colze a colze, ni en aquests moments... M'ha decebut, però no m'ha tret les ganes d’acabar el que em va portar a l'exili. Jo vaig anar-hi per unes raons molt concretes. I les he defensades, sempre. Quan les coses han anat malament, quan ens hem sentit molt aïllats, quan ningú ens feia cas, quan ningú ens visitava de tots aquests que ara venen i negocien... Mai no he pensat de deixar res. He vingut a acabar una feina. Passar per l'exili ha estat una molèstia, ens ha fet perdre molts anys, ens ha portat a una divisió i a una desmobilització, ens hem hagut de dedicar sobretot a la lluita antirepressiva, més que no pas a com construïm república, com construïm el projecte per acabar el procés d'independència. Ens ha fet perdre molt de temps. Ens hem deixat de relacionar massa, políticament, ens hem distanciat massa. Però l'objectiu, per mi, és intacte.

Hi ha qui només li interessa el poder pel poder. N'he pres bona nota. S'ha de saber estar quan les coses van bé i quan no

D'aquestes absències que parlava, quina li ha dolgut més? Qui esperava veure que no s'hi ha presentat?
No. Jo no vull fer un retret a ningú. Però és veritat que a l'octubre del 2017 venia molta gent que irrompia fins i tot al despatx per pressionar, legítimament. Semblava que tenien molt d'interès de reconduir situacions. Hi ha alguns d'aquests que han desaparegut, han desaparegut completament. I ara que poden olorar tall, veus que envien missatges... Hi ha gent que no, eh? Hi ha gent que des del primer dia hi ha estat. Hi ha gent amb la qual jo tinc un agraïment absolut, perquè van assumir uns riscos. Hi ha gent que no és independentista. Com en Joan Gaspart, per exemple. És una persona a qui jo estaré sempre agraït, en absolut no comparteix les meves idees, però es va portar a nivell humà, extraordinàriament bé, assumint un risc. N'hi ha altres que només els interessa el poder pel poder. Jo també n'he pres bona nota d'això. Crec que s'ha de saber estar quan les coses van bé i quan les coses no van tan bé. Però no ho dic en un sentit de retret. Ho dic com un aprenentatge, també. La llista podria ser llarga o no. Hi ha gent que hi ha sigut sempre. El president Mas hi ha sigut sempre, per exemple. El president Pujol mai no ha fallat, sempre hi és. El president Torra, d'una manera o d'una altra. Podem tenir discrepàncies, però sempre hi han sigut. La presidenta Borràs... molta gent. Però d'altres, que han sigut companys de viatge en un moment determinat, han considerat que era massa arriscat posar-se al meu costat o significar-se en un moment, insisteixo, que la diana era molt gran. Continua havent-hi diana, però ara potser no és tan gran.

Hi ha persones que han corregut un risc venint-me a veure

I qui l'ha sorprès? Qui no s'esperava que anés a vostè en un moment com aquest i s'ha presentat?
No, tampoc no els vull comprometre. Jo sé que si ara jo digués noms, a part d'en Joan Gaspart, que ja li he dit que em va demostrar una qualitat humana que jo i la meva família agrairem sempre, hi ha altres persones que han corregut un risc venint-me a veure, que s'ha quedat en la discreció i que no les vull perjudicar, perquè per desgràcia encara penalitza venir-se a fer una foto amb mi o venir-se a relacionar amb mi.

M'ha decebut quan ens hem anat debilitant nosaltres mateixos

 

De tot aquests anys, quin ha estat el moment que recorda més complicat?
N’hi ha molts. N’hi ha de tipus personal. Òbviament, la mort del meu pare. Acomiadar-me del meu pare per Skype és un moment dur, difícil. Les coses personals. La meva filla gran tenia 10 anys quan jo vaig marxar, ara en té 16 a punt de 17. Imagina't el que és el procés de creixement de les persones que estimes més, el que ha hagut de suportar la meva dona. Tot això és difícil. Però la carpeta personal jo sempre l'he tinguda de banda. A nivell polític, el que més m'ha afectat no ha estat el lluitar davant d'Espanya o confrontar-me a Espanya, això a mi m'ha motivat. Cada vegada que Espanya posa una dificultat, un problema, una persecució, un espionatge, a mi això em motiva, perquè he anat a defensar; i crec poder presentar ja un full de serveis de resiliència i de resistència davant dels atacs d'Espanya molt contundent. A mi m'ha decebut quan des de les nostres pròpies files ens hem anat debilitant a nosaltres mateixos. I veure la regressió en alguns camps, regressió important com a país, la pèrdua d'autoestima, la pèrdua d'orgull, la pèrdua d'esperança i d'il·lusió, la desmobilització, els retrocés de la llengua catalana,... Tot això m'esparvera, la mala qualitat de l'administració del Govern, tot això que eren coses que donàvem per suposades que les podíem tenir, a mi això m'afecta i crec que la part més difícil de tots aquests anys és no poder haver fet més per prevenir aquestes situacions, algunes de les quals segur que tenen part de la meva responsabilitat també.

Ara em parlava, per exemple, de les filles, que eren petites quan va marxar, de la mort del pare... Des del punt de vista personal... Com ho ha viscut, això?
Aquesta és una decisió que vam parlar amb la meva dona i crec que l'hem complerta escrupolosament. Vam decidir que no faríem de la nostra situació personal un espectacle públic, que no en parlaríem, que no aniríem a plorar pels platós de les teles, explicant les penes que tenim. Perquè és evident que a nivell familiar, a nivell personal, la situació és molt dura. Vam dir que això no ho faríem, no n'hem parlat, hem aguantat, hem sortit plorats de casa i ja està. A vegades n'hem parlat amb les meves filles que no tenim dret a plorar. No ens podem queixar. A part que tenim salut, ens podem visitar cada setmana, podem fer videoconferències cada dia, ens podem moure. Hi ha molta gent a Europa en aquests moments que està en condicions absolutament límit, que tenen tot el dret al món a queixar-se. Nosaltres no podem victimitzar-nos quan a Europa mateix hi ha milers de persones que estan en camps de refugiats i no tenen cap esperança. I això crec que a nivell familiar ho hem treballat molt bé. Són felices les meves filles, i estic molt content d'elles. Però han pres una consciència social també molt gran de la qual estic molt orgullós.

Hem aconseguit impedir el principal objectiu de la repressió espanyola, que és que el president de la Generalitat fos emmanillat i enviat a una presó espanyola

Diu que es van preparar. Ha anat tot com esperaven que anés?
No hi ha un manual d'instruccions de què passa quan vas a l'exili. De fet, quan vam arribar a l'exili estàvem a l'intempèrie, no sabíem què passaria amb nosaltres, no ho sabíem. El primer que ens va dir l’advocat és mínim dos mesos segur que els teniu. I després tot ha anat fins al punt que ja portem sis anys i mig, i hem aconseguit impedir el principal objectiu que tenia la repressió espanyola, que és que el president de la Generalitat sigui emmanillat i sigui enviat, si pot ser de males maneres, a una presó espanyola. Per tant, no hi ha un manual d'instruccions, però ens hem anat adaptant a la situació. I tots hi hem posat esforços. I al final, no diré que ens hem normalitzat, perquè mai ens hem normalitzat, però hem adoptat una forma de viure aquesta experiència que ens ha fet més forts, que no ens ha tombat ni emocionalment ni políticament. I això ens ha donat molta tranquil·litat. Hem fet amics, també, lògicament. Hem fet una gran coneixença. Hem pogut adquirir també molta experiència i molt de coneixement. I això ens ha enriquit, també, a nivell personal.

El que no hauria fet mai és negociar per obtenir avantatges tipus indult a canvi de rendir la institució de la Generalitat

 

I pensava que fos tan llarg?
Pensava que seria encara més llarg. Jo ho tenia assumit, i ho teníem parlat, i així ho vaig dir a les persones del PSOE que em van venir a visitar primer de tot per veure si jo m'acolliria als indults quan encara la gent era a la presó, que jo estava disposat sí calia a quedar-me tota la vida a l'exili. Jo no busco dreceres personals. Sé el risc que representa: un, morir a l'exili; dos, que un dia t'extradeixin. Jo aquest risc l'assumia. Però el que no faria mai seria negociar per jo obtenir avantatges tipus indult, per poder tornar abans a Girona, a canvi de rendir la institució de la Generalitat. Això no ho hauria fet mai jo.

Se’n farien creus de la gent anònima que han contribuït amb el seu granet de sorra a mantenir la posició, la dignitat de l'exili

Al seu costat ha aparegut sempre el conseller Toni Comín, amb qui ha compartit escó al Parlament Europeu, però també rostres menys coneguts com Jami Matamala o Josep Alay, què han representat?
Ho han representat tot. Han donat el que poques persones donarien. S'han posat una diana a sobre molt gran. En el cas d'en Josep Alay amb uns costos molt grans. En Jami hi és des del primer dia. Anava al cotxe amb ell quan vaig marxar a l'exili, juntament amb en Lluís Escolà, i no precisament en un maleter. I vull tornar amb ell. Hi ha el simbolisme de la lleialtat i de la gent que s'ho juga tot, sense esperar res a canvi. Això és un valor també, un actiu de país. Això és el que ens dona orgull. Són els casos més visibles, però no només. Hi ha hagut moltíssima gent, però moltíssima. Se’n farien creus de la gent anònima que han contribuït amb el seu granet de sorra al manteniment de la posició, de la dignitat d'estar a l'exili, de la seguretat, de poder ajudar fins i tot a pagar les factures dels advocats, quan vaig ser detingut a Alemanya. S'ha mobilitzat tanta i tanta gent que també el retorn és un homenatge a aquesta capacitat del poble català de resistir a una repressió que espanta. I fer-ho amb èxit. D’aquests vímets en podem fer molts cistells els catalans. Hi ha molta gent així. És amb aquesta gent que hem de fer la independència. I no mirem tant si aquell dia tu vas dir o aquell dia no va estar prou a l'alçada. Ja n'hem parlat molt i crec que ja ens hem autoflagel·lat massa. Ara toca passar a l'acció, toca passar a la iniciativa.

A nivell personal m'he sentit decebut amb Clara Ponsatí. Ha dit coses que no són justes

Hi ha però també trencaments, un de molt evident, amb Clara Ponsatí, que concorrerà a aquestes eleccions en una altra llista. Li ha dolgut?
M'ha dolgut en temes personals, perquè crec que ha dit coses que no són justes. Jo respecto les opcions polítiques de cadascú. Fins i tot respecto que es presenti per un partit nou i continuï a l'escó de Junts per Catalunya. No seré jo qui furgui en aquesta ferida. Sí que puc dir que a nivell personal jo m'he sentit decebut, però políticament, té tot el dret del món a fer el que consideri millor per al país.

Creu que hauria de renunciar a l'escó al Parlament Europeu?
És una decisió que li pertany a ella. Jo sé amb quin missatge vaig encapçalar la llista, jo sé quants vots vam tenir. Jo sé el que faria en la seva situació. Però insisteixo, és una decisió molt personal. Jo no m'hi ficaré perquè tampoc tinc ganes de polemitzar innecessàriament. Sí que puc dir, crec que la gent ho entendrà perfectament, que tinc raons personals per estar decebut personalment.

No estaria jo aquí si no fos per en Boye. Fins i tot els adversaris li han de reconèixer la brillantor en l'estratègia

Una altra persona molt important durant tots aquests anys ha estat l'advocat Gonzalo Boye. La seva estratègia de defensa ha marcat tota l'evolució del que ha estat l'exili.
Ha estat decisiva i ha pagat un alt preu per això. Encara recordo la primera vegada que ens vam conèixer a l'hotel President de Brussel·les, que em va preguntar "vostès quin tipus de defensa volen? Volen passar pocs anys a la presó o volen continuar lluitant? Perquè jo puc fer les dues." "Jo vull continuar lluitant"vaig respondre. "Perfecte, va dir, també és la meva." I aquesta és l'estratègia que li vaig encarregar i és el que ha seguit amb una gran professionalitat, a un cost molt alt. Crec que fins i tot els seus adversaris li han de reconèixer la seva brillantor en l'estratègia. No estaria jo aquí avui parlant amb vostè si no fos per Gonzalo Boye.

Foto: Carlos Baglietto

 

Què farà quan torni a Girona?
Anar a casa meva, amb la meva família, amb la meva dona, amb les meves filles i olorar aquelles olors tan boniques, i després anar a Amer, evidentment, a veure la tomba del meu pare i a veure la meva mare.

Ho tornaria a fer?
Sí. Hi ha coses que no. Ja he dit que hi ha coses que no les faria, però la responsabilitat d'assumir la presidència de la Generalitat comporta també aquests sacrificis. Jo tornaria a defensar la institució de la Generalitat. Crec, fins i tot, que els presidents que m'han precedit abans d'aquestes eleccions, en la mateixa situació que jo, haurien preservat també la institució. Crec que haurien evitat de totes totes que els emmanillessin, que els exposessin en una furgoneta de la Policia Nacional i els humiliessin davant d'un jutge espanyol i amb una presó espanyola. Crec que haurien fet tot per intentar salvar la institució. I això ho tornaria a fer, sí.

L'amnistia era tabú. Li hem arrencat a Espanya una cosa que no volien de cap manera. És una victòria política

I la forma com tornarà? Tancarà la ferida que ha representat l'exili o aquesta ferida no es tanca mai?
Les conseqüències personals ens les quedem per nosaltres. I n'hi ha. Però políticament, per mi, és un dia de gran alegria, l'amnistia. És un dia de gran alegria que tenim dret a celebrar-lo, a somriure. Ja n'hi ha prou que ens puguin treure fins al dret a celebrar una victòria que Espanya no volia. L'amnistia era tabú, era el dimoni. El mateix Salvador Illa ho ha dit mil vegades. Li hem arrencat a Espanya una cosa que no volien de cap manera. No creiem que això és una victòria? És clar que no és suficient. És clar que amb això no s'acaba la pulsió repressora de l'Estat. Només faltaria. Però caram, si és una victòria política, i és una victòria que l'hem suat, i que l'hi hem arrencat de les mans de l'Estat espanyol, que no volia. El que em va proposar l'Estat espanyol era un indult. I jo el vaig rebutjar, no sé quantes persones haurien rebutjat un indult en la meva situació després d'uns quants anys a l'exili. De debò que no ho sé, però jo el vaig rebutjar. Els vaig dir, "no el que toca és fer una amnistia", em van dir que ni parlar-ne. "Doncs, ja ens trobarem." I ara ens hem trobat i hem guanyat això, per tant, això per mi és motiu d'alegria.