La vicepresidenta Carmen Calvo ha polsat el botó equivocat en el moment més inoportú. “Necessitem seguretat”, ha dit aquest dijous al·ludint a la regulació de la llibertat d'expressió i del dret a la informació. “Estan prenent decisions sobre regulació, és a dir, d'intervenir, […] França, Alemanya, el Regne Unit i Itàlia, que deixen de banda el famós pretext que la millor llei que regula la llibertat d'expressió i el dret a la informació és la que no existeix. Cal prendre decisions que ens protegeixin”.
¡Huy lo que ha dicho! La trituradora mediàtica de ministres a ple rendiment i la factòtum política del govern Sánchez parla de substituir l’autoregulació de la premsa per alguna mena d’intervenció administrativa (no ha quedat clar)? El moment no podria ser pitjor. La proposta es simultània a les informacions que han fet saltar dos ministres (potser seran quatre, que això va ràpid) i, clar, els diaris madrilenys han saltat com una molla, tot interpretant que Calvo ("el govern", etcètera) els enviava un avís. Li han disparat unes portades nuclears:
Mala idea en mal moment
Calvo parlava, a més, a la Jornada de Periodisme de l'Associació de Periodistes Europeus, a Madrid (que patrocina Coca-Cola, ehem). Ha posat els dits a l’endoll i s’ha enrampat. És segur que no té pel cap imposar la censura prèvia o així, perquè al·ludia vagament a les fake news i altres tòxics, etcètera. Però en no especificar res, els col·legues s’han espantat i li han deixat anar una guitza.
El drama de la vicepresidenta és ignorar que els països que cita no pretenen regular l’activitat de la premsa, ni dels periodistes ni el dret a la informació.
Al 2014, Pablo Iglesias, el líder de Podemos, ja es va enganxar els dits en proposar “mecanismes de control públic” per a regular els mèdia i garantir “la llibertat de premsa, sense condicionants de les empreses privades o la voluntat dels partits polítics”.
Iglesias prenia calendari de les lleis aprovades en diversos països llatinoamericans (Veneçuela, sí, i també l’Uruguai) que, de fet, han aconseguit tot el contrari. Una, subjectar els mèdia a la disciplina de l'aparell governamental de comunicació i propaganda i/o tancar els que s'hi han resistit. D’altra, promoure periodistes submisos al poder. També passa a Rússia i a Turquia, amb conseqüències més greus: detencions arbitràries, tortures, presó, exili, morts.
Pensar un minut més
Certament, les empreses informatives no són (no som) el gendre perfecte. A la vista dels efectes de les regulacions conegudes, però, és millor que els amos dels mèdia siguin els que són, abans que un govern o un Consell de la Informació “independent” o digui-li B. La regulació que afavoria Iglesias –i amb la que ara Calvo finta– ja sabem com acaba. Està provat. El problema al que apunta Calvo és real, però seria bo pensar-hi una mica més i, sobretot, no llançar propostes enmig de la mala maror que sacseja el govern del que n’és vicepresidenta.
“Només una premsa lliure i sense restriccions pot exposar efectivament els enganys del govern”, es llegeix en un passatge de la sentència del Tribunal Suprem dels EUA que aixeca la prohibició de publicar els famosos “Papers del Pentàgon” a The New York Times i a The Washington Post. No és la frase que destaca Spielberg en la dramàtica penúltima escena de The Post (2017), la seva pel·lícula sobre la cosa –però és el moll de l’os de la sentència.
Esclar que, de moment, els diaris impresos madrilenys no són comparables al Times ni al Post, però aquel principi els serveix a ells i, sobretot, al seu públic. Ni tota la incompetència i mala fe del món justificarien una regulació com la que Calvo insinua.
El País, en portada, no n’ha fet ni cas. S'ha estimat més començar a cercar una bona excusa per un possible final del "gobierno bonito" de Pedro Sánchez i l'ase dels cops és, no faltaria més, el de sempre. Si cau el govern espanyol, la caverna tindrà la seva excusa (eren tan incompetents i corruptes com els altres) i els progres també (els indepes no han volgut). Win-win.
Una perla
Val la pena tornar a fixar-se en les fotos de portada dels tabloides antigovernamentals d'aquest dijous, que confirmen que una imatge val més que mil paraules.
Això serveix d'excusa per parlar de portades famoses amb fotos llegendàries. Aquest dijous, El Mundo feia a la seva primera un homenatge a una altra d’El País, amb una imatge mítica de Marisa Flórez, una fotoperiodista que explica més història d’Espanya que cinquanta manuals. Retrata la solitud d’Adolfo Suárez, el 25 de setembre del 1979, en plena crisi de govern. Suárez encara resistiria setze mesos més: va dimitir el 29 de gener del 1981. Sigui dit sense segones intencions.
