Rossella Selmini és italiana, treballa a Minneapolis, al Midwest dels Estats Units, i coneix bé Catalunya. D’ella és la carta que aquest dijous publica Concita de Gregorio a la seva columna de La Repubblica, el diari progressista de referència a Itàlia i el de més audiència del país. Selmini explica per què la causa independentista irrita als seus compatriotes, i els avergonyeix: “L'exemple d'algú que lluita de debò, sense violència, al costat de casa nostra, ens és gairebé molest”, diu, perquè descobreix la insolidaritat i el cinisme dels italians.
La carta apareix a Invece Concita (“En comptes de Concita”), una secció diària molt coneguda on, en comptes d’escriure-hi ella, l’autora tria una dels centenars de cartes que li arriben. De Gregorio és una de les grans cronistes polítiques d’Itàlia, i s’ha fet molt popular gràcies als seus llibres i programes de televisió, on burxa la societat del seu país, com qui posa un mirall davant de l’opereta que tants cops és la vida pública italiana.
El text íntegre de la carta és aquest:
“Sóc italiana, treballo als Estats Units, he viatjat força per Europa, per motius personals i professionals. M'agradaria parlar sobre el mecànic de Reus, una ciutat del sud de Catalunya, que es va negar a revisar el cotxe d'un agent de policia nacional espanyola i, per això, el van denunciar per incitació a l'odi. El mecànic va explicar amb gràcia que no era res personal, que després del que va passar durant el referèndum l'1 d'octubre, simplement no tenia ganes de treballar per un policia que havia colpejat als seus conciutadans. Vaig veure una entrevista amb aquest mecànic: una bella cara catalana, amb un aire digne i sobri”.
“[Catalunya és] un país que freqüento de temps enrere i al que m'uneixen afectes profunds. Aviat vaig començar a estimar la seva llengua, que em recorda als dialectes emilians de la meva infantesa [Emilia-Romagna és una regió del centre-nord d’Itàlia, capital Bolonya]. M’encanten alguns trets de la seva cultura, com el perfeccionisme i, en aparent contradicció, una tirada per no prendre-s’ho tot massa seriosament. A Catalunya em trobo com a casa, potser com en cap altre lloc, i allí vaig conèixer la gent més oberta (i més europea) d'Europa”.
“Segueixo amb gran tristesa el que està passant, i observo la indiferència, quan no l’hostilitat, amb què es discuteix la qüestió catalana a Itàlia, liquidada, amb poques excepcions, com un perillós micro-nacionalisme xenòfob. No pretenc obrir una discussió a favor o en contra de la independència, només intento explicar per què trobo la causa catalana digna d'atenció i respecte”.
“Té a veure amb Europa, la democràcia, els drets civils. De cap manera podem seguir indiferents i, encara menys, justificar la repressió autoritària que el govern espanyol exerceix avui a Catalunya. D’episodis com el del mecànic de Reus se’n compten per dotzenes. Activistes i polítics empresonats sense raons legals vàlides, altres a l'exili. El nombre d’encausats augmenta. Invitacions més o menys autoritàries a no portar el llaç groc, símbol de protesta per l'alliberament dels presos polítics. El silenci de les institucions europees hauria de preocupar-nos a tots i, en particular, als italians, que comparteixen una història de democràcies fràgils amb la resta de l'Europa del Sud”.
“És més fàcil liquidar la causa catalana per romàntica, idealista, o pitjor encara, atrotinada. Una mica com liquidar l'atenció als problemes socials perquè és “bonisme”. Ser romàntic, idealista i embrancar-se en una operació potser imprudent, però tenaç, pacífica i democràtica, sembla una ofensa al realisme i el cinisme imperants”.
“Algú va dir que la catalanofòbia de molts espanyols no només es deu al nacionalisme, sinó també a una mena d'enveja de la capacitat dels catalans per a defensar els seus drets. Potser també val per a nosaltres, els italians, incapaços de sentir curiositat, i menys encara, una mica de solidaritat amb els que estan disposats a rebre cops en una escola per a defensar la causa en què creuen. L'exemple d'algú que lluita de debò, sense violència, al costat de casa nostra ens és gairebé molest”.