Noti’s en les portades de la premsa madrilenya d’aquest dimecres (tret de la de l’ABC) la coincidència en les fotos: José María Aznar i Pablo Casado al Congrés. I noti’s la diferent selecció. El Mundo i La Razón trien l’escena d’Aznar posant la mà a l’espatlla del nou president del PP, com qui ungeix, consagra, sacramenta el successor. L'ocasió és convenient: Aznar arribava per declarar a la comissió sobre corrupció. És com un quadre barroc –o un fotograma d'aquest gènere cinematogràfic tan estimat per Coppola i, sobretot, Scorsese.

El País, en canvi, en tria una de grup, més anodina, com la d’un vernissatge qualsevol. No cal pensar malament. Només cal saber que, en una portada, res és casualitat. Aquest és l’únic diari que fa un repàs –i quin un– de les mentides que va contar ahir l’expresident Aznar a ses senyories diputats i diputades.

EM

LR

EP

Batalla de conceptes

Les portades es barallen –és un dir– per la qualificació que mereix l’última estratagema del govern espanyol per a aprovar els pressupostos. L’obstacle que ha de saltar Pedro Sánchez és doble. D’una banda, el vet de la majoria del PP al Senat. De l’altra, la majoria de PP i Cs a la Mesa del Congrés, que en pot obstaculitzar la tramitació. De tot plegat se’n volen esmunyir amb una esmena a una llei orgànica sobre la formació dels jutges en la violència de gènere que permetria obrir el candau de la llei d'estabilitat pressupostària.

És estrany. Però, com explica El País, ja ha passat abans i ha estat autoritzat pel Tribunal Constitucional, com quan es va modificar la Llei del Registre Civil via una llei de mesures urgents per al creixement, la competitivitat i l'eficiència. Aquesta, diguem-ne tècnica parlamentària, és a l’ordre del dia a democràcies molt veteranes, com l’anglesa i la nord-americana. Fa lleig, però és típica. En conseqüència, El País qualifica la maniobra de “drecera legal”, en to neutre.

Però, ai las, pels diaris antigovernamentals, es tracta d’una operació nefanda. A l’ABC –en pàgines interiors– en diuen “treta legal per burlar al Senat”. El Mundo, desfermat, titula dient “Pedro Sánchez urde un fraude para burlar el veto del Senado a su Presupuesto”, que és com un titular de successos i tribunals més que política. “Argucia legal para colar…el presupuesto”, titula La Razón amb biaix acusatori.

En resum, si només llegeixes aquesta premsa, a qui més es sembla Sánchez és a Al Capone, i encara és poc dolent. Sánchez no presenta projectes de llei, els perpetra. Sánchez no fa discursos, els comet. Sánchez no negocia, recula. Etcètera. En aquest ambient, és fàcil condicionar als lectors per a que reaccionin amb un “¡Váyase señor Sánchez!” cada cop que veuen una seva foto –fa tot l’efecte que això és el que es busca.

Martell de Sánchez

La primera d’ABC, però, martelleja l’afer de la tesi de Pedro Sánchez. Somiava el cec que hi veia i somiava el que creia. Obsedit amb la cosa, titula en portada que “La empresa que va fer servir Moncloa per defensar Sánchez acusa al govern [espanyol] de manipulació”, i a la nota rebla el clau afegint que “Plagscan acusa Moncloa d'haver utilitzat filtres per maquillar l'anàlisi” i rebaixar així el percentatge de material plagiat.

ABC

El diari remet a una nota (pdf) de PlagScan, fabricant del programa homònim de detecció de plagis, i –sorpresa!– resulta que no diu res d’això i, per paga, si es llegeix bé, explica com l’ABC mateix s’ha equivocat. Val a dir, en descàrrec del diari, que la nota està en anglès i, ei, no tothom en sap, d’anglès.

L’embolic prové de voler fer passar bou per bèstia grossa. Aquests programes es fan servir aplicant-hi filtres, que ajuden a descartar com a plagis “frases d'ús habitual que són massa llargues per a que la tecnologia les exclogui automàticament” i “l'autoplagi, com per exemple, frases publicades pel mateix Pedro Sánchez”, com explica la nota. Justament és aquesta mena de frases les que l’ABC considera plagi. Òbviament, no ho són.

A sobre, la nota no fa servir ni un sol cop el verb “manipular”. Com diu Markus Goldbach, el CEO de PlagScan: “No acusem ningú de plagiari ni som caçadors de plagiaris –som un proveïdor de serveis i ajudem els nostres usuaris amb la tecnologia”.

L’obsessió amb l’afer és tan colossal que, des del 13 de setembre, el tabloide monàrquic te fixa al la capçalera del seu compte de Twitter aquesta piulada:

Ho tenen davant dels nassos i no ho volen veure. Ben bé és allò de que la realitat no t’espatlli un bon titular. També val a dir que quan fa sis dies que t’equivoques potser resulta que, fet i fet, el que vols és equivocar-te. O confondre.

En fi. Som-hi, que no ha estat res. Si vols tenir més detall sobre com opera un programa de detecció de plagis –en aquest cas Turnitin, competidor de PlagScan– segueix aquest fil de Twitter escrit per Raúl Canay, un professor de la Universitat de Santiago de Compostela on ho explica tot senzillament.

Adoctrinament a Catalunya

L’altra dèria que va per llarg és la d’El Mundo i l’informe de l'Alta Inspecció d'Educació que acusa a alguns manuals escolars editats a Catalunya d’adoctrinament (indepe, esclar). Aquest cas compleix avui el tercer dia i no té pinta que aquest diari l’hagi d’oblidar aviat, malgrat que l’informe té més forats que una escumadora, segons el Ministeri d’Educació i Cultura.

L’excusa del diari per seguir esgargamellant-se és que “només que un llibre de text vulneri la Constitució és prou raó per intervenir”. Aquesta excusa la feia servir dilluns una diputada del PP i dimarts el sindicat d’inspectors. Demà ja veurem qui.

De què s’escandalitzen? Aquest és el titular de la nota a la web: “El que diuen els llibres de text catalans: ‘Una bona part de la societat està a favor del dret a decidir’”. Quin espant. O no, perquè és el que diu l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió: que un 64,8% de catalans creu que Catalunya té dret a celebrar un referèndum d'autodeterminació. També els enerva que un manual de 6é de primària “presenti Catalunya com un ‘país’ i esmenti com a símbols oficials la senyera, Els segadors i la Diada Nacional”. I així tot.

Què haurien de dir aquests manuals segons els senyors inspectors indignats i ultratjats? No ho vulguis saber.