¿Hi ha algú capaç de dilapidar en un parell de mesos la victòria aclaparadora d’Isabel Díaz Ayuso el 4 de maig a Madrid? Sembla que sí. Es diu Pablo Casado i és president estatal del Partit Popular. El que semblava una corda llançada al mar, per a rescatar-lo del naufragi, sembla que s’està convertint en la seva pròpia soga. Diverses fonts parlamentàries no poden amagar la seva estupefacció. Aquest vindria a ser el rum-rum: “Sent líder del PP, històricament has tingut mig camí fet a La Moncloa. Ho has de fer tot molt malament per no arribar a la destinació. I sembla que és el que està fent Pablo Casado”. Com es diria en llengua castissa, està echado al monte. En l'eterna competició per ser el més radical i contundent de la dreta, sempre a remolc.

La primera escena d’aquest mosaic va arribar amb els indults als presos polítics independentistes. Va ser l’ocasió de veure un Pablo Casado irreconeixible, un líder del PP pràcticament antisistema que carregava contra tots els poders, des dels econòmics fins a l’eclesiàstic. Tots aquests poders, que durant dècades han estat els grans lobbies de Gènova, van decidir avalar, més per conveniència que per convicció, la mesura de gràcia. I el dirigent conservador va respondre desafiant-los i plantant-los cara, amb pressions i discursos encesos. Només va faltar demanar la sortida de les Nacions Unides quan el seu secretari general António Guterres, des de La Moncloa, també va beneir la sortida en llibertat dels dirigents de l’1-O.

No s'ha quedat en els indults. Aquesta setmana, una nova mostra: revisionisme sobre la guerra civil i la dictadura. Ja per carregar justament contra els indults va banalitzar la guerra, assegurant que “va ser l'enfrontament entre els qui volien la democràcia sense llei i els qui volien la llei sense democràcia”. Ara, amb la nova llei de memòria democràtica —reclamada per entitats memorialistes però també per l’ONU—, Casado ha promès, com Vox, derogar-la. La cirereta la va posar un exministre de l’UCD, que va acompanyar el líder del PP en un acte el dimecres i va assegurar que “el que va passar el 1936 no va ser un cop d’estat” i que “el principal responsable de la Guerra Civil va ser el govern de la República”. El dirigent popular va quedar-se en silenci, sense rectificar-lo ni matisar-lo.

En aquest context, fins i tot Casado s’ha fet perdonar el seu atac de sinceritat a les ones de RAC1, on el passat febrer va assegurar que no va comparèixer l’1-O perquè no compartia la versió de Rajoy i Sáenz de Santamaría. La setmana passada va intentar explicar-se al programa de Federico Jiménez Losantos, assegurant que no s’hauria d’haver arribat a les imatges de violència policial (“aquestes imatges s’haurien d’haver evitat”). Tampoc no va servir per a la caverna de l’a por ellos i aquest dimarts Casado ja prometia condecorar tots els policies que van participar de l’operatiu contra el referèndum.

Per si faltaven elements de dreta extrema, aquest cap de setmana també ha recuperat la bandera del secessionisme lingüístic des de les Balears. Ho va fer ahir, dient als illencs que “no parlen català”, sinó “mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc”. Casado va fins i tot contra l’Estatut balear de 2007, aprovat pel mateix PP, que menciona la “llengua catalana” com a “pròpia”. De fet, els populars balears van impulsar en el seu moment la normalització lingüística, perquè les tàctiques del blaverisme no venen.

No és cap novetat que Pablo Casado no ha estat capaç de construir un lideratge propi, a diferència d’Isabel Díaz Ayuso. Per això no ha estat capaç de prendre-li la batuta al més ultres, a Vox, com sí que ha fet la presidenta madrilenya. L’inquilí de Gènova està atrapat entre l’extrema dreta clàssica, que se li va escindir del partit, i la nova dreta espanyola —un remake de l’aznarisme—, que li fa l’oposició des de dins del mateix partit. Casado està corrent darrere de Vox, que se li escapa, però també davant d’Ayuso, que el persegueix. Només les enquestes amigues li somriuen.

En una setmana de “lliçons” —com la que va receptar la nova portaveu espanyola a l’independentisme—, Pablo Casado en va tenir una l’estiu passat. Mentre la seva aposta ultra al País Basc va naufragar —fins i tot unint forces amb Ciutadans—, el gallec i moderat Alberto Núñez Feijóo no només va arrasar amb una majoria absolutíssima sinó que va escombrar el PSOE. Amb un discurs centrat i que pot seduir votants més enllà de la M-30. Però la lliçó no va ser ben anotada i Gènova es va deixar emportar per la pressió ambiental de la plaça de Colón. I si fer una còpia de l’original el primer cop ja acostuma a sortir malament, a l’enèsima ocasió encara més. De tants girs, la baldufa ha acabat perdent el rumb i no sap ben bé on acabarà aterrant.

Santiago Abascal es troba ben alineat amb Marine Le Pen. És l’únic que sap on està. Perquè la dreta espanyola tradicional sembla trobar-se fora de les coordenades europeus. Des de França, per la via dels fets, el partit d’Emmanuel Macron ja ha renegat de Ciutadans. Pràcticament no volen veure Inés Arrimadas, que es fa dir “liberal” però s’alia amb els ultres en lloc de fer-los un cordó sanitari (front republicà a l’altra banda dels Pirineus). I poc li falta a Pablo Casado perquè Angela Merkel li faci ghosting. Com a anècdota (o no tan anecdòtic), el que va passar fa ben poc al Parlament Europeu. Es votaven sancions contra el govern hongarès per la polèmica llei homòfoba. El partit d’Orban forma part de la família popular europea, però bona part dels diputats d’aquest grup van unir-se a socialdemòcrates, liberals, verds i esquerra per obrir un expedient sancionador al país. Bona part, excepte els eurodiputats espanyols del PP, que van abstenir-se.