La via unilateral és a parer del secretari general de Demòcrates, Antoni Castellà (Barcelona, 1970), l'única possible per aconseguir la independència. No només això, assegura que les forces que no la defensen no són independentistes. Per aquesta raó, el partit que lidera, sorgit d'una escissió d'Unió i que en les anteriors eleccions va figurar dins de la mateixa candidatura que ERC, ha apel·lat la resta de partits independentistes per construir un "front comú" de cara als propers comicis per defensar la via unilateral. Paral·lelament ha posat en marxa les primàries per designar els seus candidats, a les quals aquest divendres s'hi ha afegit Castellà. En l'entrevista amb ElNacional.cat, el líder demòcrata reclama que els partits denunciïn les investigacions del denominat cas Volhov com una operació d'espionatge dins de l'estratègia de repressió de l'Estat.
Foto: Sergi Alcàzar
Demòcrates fa una crida a construir un front comú de l’independentisme de cara a les properes eleccions, però alhora obren les primàries per presentar llistes en solitari si no és possible aquest front...
Ens hem dirigit a totes les formacions polítiques, totes ens han contestat per tenir reunions i segueix havent-hi contactes. Mantenim que és desitjable un front comú el més ampli possible per defensar la via unilateral. Però això no treu que, si no és possible, algú ha de representar aquesta opció. I Demòcrates van prendre la decisió de fer-ho. Per això comencem el procés d’elaboració de llistes i programa i ho podem fer paral·lelament a intentar arribar a algun tipus d’acord amb més forces polítiques que defensin la via de la confrontació.
En què hauria de consistir aquest front comú?
Ha de consistir no tant en el com sinó en el què: què és el que ha de defensar. Després de tres anys, el mandat de l’1-O està pendent. Tres anys de repressió de l’Estat constaten que l'opció d’intentar que l’estat espanyol reconegui Catalunya com a subjecte polític per la via del diàleg ha fracassat. Per tant, és el moment d’aprofitar aquestes eleccions per preguntar a la ciutadania si està d’acord a encetar la via unilateral, que és l’única que no hem provat.
En què es traduiria aquesta proposta unilateral?
La via unilateral senzillament vol dir que hi hagi una majoria del Parlament que estigui disposada a aixecar la suspensió de la declaració d’independència del 27-O i un govern que estigui conformat en l’objectiu de l’exercici del control del territori quan es faci el pols final. Només amb aquestes dues condicions sí que podem recuperar l’autoritat moral per convocar la ciutadania al carrer en una mobilització sostinguda en el temps.
La via unilateral és guanyadora. És dura, tindrà costos probablement enormes, però és l’única realista per arribar a ser un estat independent
Per sostenir l’enfrontament amb l'Estat...
De fet, és recuperar l’estratègia guanyadora de l’1-O, quan institucions, partits i ciutadania prenen una decisió sobiranament i la porten fins al final. Malgrat que l’estat espanyol va intentar bloquejar l’1-O amb violència, aquell dia l’Estat va fer fallida. Aquesta és la via guanyadora. És dura, tindrà costos probablement enormes, però és l’única realista per arribar a ser un estat independent. I la validació per part d’una via democràtica que són les eleccions és més necessària que mai. Però això vol dir posar molt clarament en el programa què és el que faràs si superes el 50%.
I quina resposta estan rebent de la resta de partits?
En aquests moments hi ha aproximacions i converses. L’èxit d’una estratègia d’aquest tipus el que requereix és prudència, però encara hi som a temps. No descartem la possibilitat que hi hagi un acord per defensar la confrontació, la via unilateral, ho treballarem fins al final.
Però un acord de quina dimensió? Un front comú de totes les forces?
La primera condició és que el màxim de forces polítiques portin al seu programa la via unilateral com a solució per fer realitat la independència. Si a més ens posem d’acord per fer una única candidatura, això seria l’òptim. Però aquest seria el com, per a mi el més rellevant és el què: que el màxim de formacions independentistes que es presentin a aquestes eleccions portin això al programa.
Hi hauria d’haver un acord transversal que l'estratègia que guanyi [el 14-F] sigui la que segueixi la majoria de l’independentisme
La unitat que proposa sembla impossible...
En aquests moments és evident que la unitat estratègica de tot l’independentisme és impossible. Les dues grans estratègies sobre la taula són el diàleg amb l’Estat, esperant que reaccioni, o la confrontació. Si no hi ha acord entre les formacions polítiques, potser que ho preguntem a la ciutadania, que les eleccions no siguin unes eleccions autonòmiques en les quals hi hagi una guerra fratricida entre l’independentisme en funció de qui té més poder, sinó confrontar aquestes dues estratègies. Per això hi ha diferents nivells d’acord. I, per a mi, un dels mínims d’acord és que aquella estratègia que sigui guanyadora sigui la que se segueixi.
Com?
Hi hauria d’haver un acord transversal a tot l’independentisme que aquella estratègia que sigui guanyadora sigui la que segueixi la majoria de l’independentisme.
Foto: Sergi Alcàzar
Tenim una mena de guerra fratricida entre l’independentisme a conseqüència també de la repressió
De tota manera, les males relacions entre les forces independentistes demostren una dificultat molt gran per aconseguir qualsevol mena d’entesa. Quin és el problema?
L’entesa segueixo dient que és possible. Una part de les friccions i la competència que hi ha dins de l’independentisme és conseqüència de la repressió de l’Estat. Però, a més, quan arriben eleccions —i aquí em permetrà que faci una crítica a les dues formacions més grans [JxCat i ERC]— hi ha aquesta espècie de competència per qui té l’hegemonia de l’independentisme. Això és legítim, però és un error estratègic gravíssim quan tens davant un adversari, un enemic fins i tot podria dir, com l’estat espanyol, amb tot el seu poder. El repte que tenim davant és massa gran. A la llarga això caurà pel seu propi pes. Ara tenim una mena de guerra fratricida entre l’independentisme a conseqüència també de la repressió.
Volhov és una operació d'espionatge polític de l'Estat per enfrontar l’independentisme. Hem de denunciar-ho i no caure al parany
Es refereix a les converses que s’han filtrat de l’operació Volhov?
L’escàndol més gran de tot plegat no és el contingut de les converses, sinó que estem davant d’una operació d’espionatge polític. Emparat en un procés judicial, però d’espionatge polític. La majoria de les filtracions que han sortit no tenen cap interès en termes d’un suposat delicte. Són senzillament estratègies o valoracions sobre lideratges polítics d’una o altra banda. Hauríem de ser molt contundents tot l’independentisme a denunciar que l’estat espanyol està fent una operació d’espionatge polític. Això és part de la repressió de l’Estat i lògicament el que busca és l’enfrontament dins de l’independentisme. Hauríem d’intentar no caure en el parany. Reconec que el patiment de l’exili i la presó comporta que hi hagi una mala relació entre les dues grans formacions polítiques. Però la mala relació hauria de ser molt superior amb l’estat espanyol.
JxCat i ERC ja han denunciat aquest espionatge. Què més creu que han de fer?
Començaria no només per aquest tema, sinó per l’última de més gruixuda que ens ha passat, que és la inhabilitació d’un president escollit pel Parlament. L’única resposta política contundent amb gruix és convertir les eleccions en un plebiscit sobre la via unilateral i de donar compliment a l’1-O. Això ressituaria la tensió davant de l’Estat. Dir-li a l’Estat que hi ha una majoria de ciutadans de Catalunya que ens demanen donar compliment al mandat de l’1-O i agafar la via directa unilateral cap aquí, amb tots els costos d’enfrontament. Això és una resposta política contundent. La resta, amb tots els respectes, és foc d’encenalls.
Com més abaixa el cap l'independentisme, com més s’allunya de la confrontació, més repressió hi ha per part de l’Estat
Aquestes filtracions de l’operació Volhov a les portes d’unes eleccions, poden influir d’alguna manera?
No tinc la sensació que estiguin influint, però haurien d’influir. Tenim un risc enorme, que el marc mental en què ens situï l’estat espanyol sigui encara aprofundir més una discussió de safareig intern sobre el contingut de les converses. No podem fer unes eleccions al Parlament com si no estigués passant res. Són una oportunitat perfecta per fer una crida a la ciutadania sobre quina estratègia està d’acord la majoria a assumir, amb tots els costos que comporta. L’experiència d’aquests tres anys ens diu que l’independentisme com més abaixa el cap o més s’allunya de la confrontació, més repressió hi ha per part de l’Estat. L’incentiu que té l’Estat per incrementar la repressió és si té efectes polítics. Com més repressió hi ha i més baixa el discurs de l’independentisme, l’incentiu de l’Estat és incrementar-la encara més. Un dels errors enormes d’una part de l’independentisme és fer el discurs que es renuncia a la confrontació però no a l’objectiu de la independència. L’incentiu de l’Estat és "si has renunciat a una part no pararé fins que renunciïs a la segona".
Confrontació és el que ha volgut l’Estat, que en tres anys no ha donat cap mostra de voler seure en una taula
Per tant la resposta ha de ser confrontació?
És el que ha volgut l’Estat, que en tres anys no ha donat la més mínima mostra de voler seure en una taula civilitzadament, intentant escoltar la majoria de la ciutadania de Catalunya i buscant una via de diàleg. L’Estat espanyol per activa i per passiva ha dit —i a més no ha enganyat— que en aquesta taula de negociació es parlarà de qualsevol cosa menys de la sobirania de l’Estat espanyol, que és innegociable. No sé com ens ho han de dir. En això són honestos, els espanyols, no enganyen. Quan l’estat espanyol no dona cap més via, la reacció de Catalunya ha de ser per la via de la confrontació. De fet, l’1-O va ser la via de la confrontació. No és res de l’altre món. És complicat i té costos. Però l’1-O algú es pensa que l’hauríem fet per la via negociada i a través d’una taula de negociació? Si institucions i una majoria de la ciutadania d’un país pren una decisió d’insubmissió col·lectiva desbordes un Estat com l’espanyol.
L’Estat ha dit que la sobirania és innegociable. No sé com ens ho han de dir. En això no enganyen
Aquesta confrontació com s’hauria de fer? Quins costos tindria? Quin recorregut?
Tot això està més que pensat i raonat. En tenim exemples al món. És la força d’una majoria democràtica amb les institucions al costat. Si hi ha una majoria del Parlament que fa una declaració d’independència, en el moment que tingui un govern que ha preparat tota la situació per fer una crida popular i, per tant, el desbordament del carrer més el desbordament de les institucions, això produeix el col·lapse de l’Estat. Vam tindre l’exemple de l’1-O. L’1-O l’Estat va fer fallida en territori català. Doncs és això mantingut en el temps. Probablement en un escenari d’aquest tipus sí es pot produir una taula de negociació.
No serem independents davant un Estat com l’espanyol gratuïtament. Té costos. L’alternativa és la desaparició de Catalunya com a nació
Tot això s'ha de concretar i explicar quan es proposen unes eleccions plebiscitàries, els costos i la necessitat de sostenir-ho en el temps?
La societat catalana és prou madura i ja té l’experiència d’aquests tres anys. Però s’ha d’explicar, s’ha de ser transparent. No hi pot haver un discurs que un procés de secessió no té costos. No serem un estat independent davant un Estat com l’espanyol gratuïtament, com cap Estat del món ho ha esdevingut. Probablement estem en la millor època de la nostra història, tenim un marc europeu, hi ha xarxes socials, tenim la força de la democràcia perquè aquests costos siguin els mínims possibles. Però jo mai evito dir que probablement una decisió d’aquest tipus et genera una crisi institucional tan forta que pot comportar uns costos fins i tot en termes de crisi econòmica. Esclar que sí. Però jo em plantejo quina és l’alternativa. L’alternativa de continuar dins de l’Estat espanyol exactament com estem ara ens produeix a mig i llarg termini la desaparició de Catalunya com a nació. Al final l’actitud de l’Estat respecte a Catalunya és sistemàticament el no reconeixement que existeix un fet polític, cultural i lingüístic, i per tant la seva desaparició. La nostra desaparició com a poble és el que ens estem jugant.
Però els partits independentistes mantenen una dinàmica ordinària de negociació a Madrid amb el govern de l’Estat, la negociació de pressupostos...
Sí, això és el que creiem nosaltres que no hauríem d’estar fent. Malgrat que puc reconèixer que en un moment en què l’estratègia de l’independentisme no és en termes generals la de la confrontació, ni hi ha una estratègia conjunta, ni hi ha un horitzó, és com si haguéssim fet una parada en què agafem aire i en aquest impàs sí que s’ha de gestionar el dia a dia. I les formacions polítiques negocien exactament igual com ho podrien fer en ple autonomisme. Però no és el mateix l’autonomia que l’autonomisme. Pots gestionar una institució que ara és autonòmica amb l’objectiu de posar-la al servei en l’embat final que es converteixi en institució d’estat. Però si utilitzes la institució per fer autonomisme, no cal que posis en el relat que el teu objectiu és la independència.
Foto: Sergi Alcàzar
L’estratègia actual no és intel·ligent. Pot ser-ho si l’objectiu és la distensió, o un acord sobre presos polítics o exili. Si això és així, s’ha d’explicar
I l’anomenada confrontació intel·ligent que proposa Carles Puigdemont, com encaixa en aquest relat?
Una confrontació ha de ser sempre intel·ligent. Estem molt acostumats a la política catalana a adjectivar. Per exemple, l’independentisme que no vol dir que renuncia a la via unilateral li diu intel·ligent. Què vol dir, que l’altre no ho és? Si algú confronta perquè vol guanyar, ho intenta intel·ligentment. No sé quina és la confrontació no intel·ligent. En qualsevol cas, crec que l’estratègia actual no és intel·ligent. Pot ser intel·ligent per a altres objectius, i són legítims. Si l’objectiu és la distensió, o arribar a algun tipus d’acord en què s’alliberin presos polítics o fins i tot l’exili pugui retornar, que és inversemblant amb l’Estat espanyol, però és legítim. Si això és així, s’ha d’explicar. El que no val és dir que uns són més intel·ligents que altres per arribar a la independència sense explicar per quin camí s’hi arriba. Soc conscient que nosaltres fem un discurs que pot sonar molt dur, però és el realista. Sinó, repto que algú ens expliqui amb full de ruta com s’arriba a un estat independent.
I comparteix fixar com a objectiu el 50% dels vots?
En absolut. Estem desorientant amb un cert discurs que marca com a objectiu el 50%. Nosaltres el que plantegem és que el 50% és un instrument i la pregunta és per fer què.
Precisament ERC, amb qui Demòcrates va compartir candidatura el 21-D, situa com a objectiu eixamplar la base...
Aquesta estratègia d’eixamplar la base, ERC la decideix posteriorment a les eleccions. Demòcrates es manté amb la mateixa posició que el 2015. Vam formar part de JxSí perquè defensava la via unilateral cap a la independència, vam fer un acord amb ERC perquè ERC abans del 21-D defensava la via unilateral. Demòcrates no s’ha mogut. Legítimament, ERC va fer un congrés i va canviar la posició. Però l’acord inicial era aquest.
Si no defenses la via unilateral, és que no ets una formació independentista. No és el mateix ser independentista i estar disposat a fer la independència.
Amb l’horitzó que planteja és molt possible que acabi presentant-se en solitari a les eleccions, i enmig d’una constel·lació de partits...
No és un escenari bo ni dolent. Depèn. Si tenim una constel·lació de moltes formacions polítiques però totes portessin en el programa electoral l’estratègia de la via unilateral, això seria una bona notícia. Perquè al final serien diferents formacions polítiques, cadascuna dirigint-se al seu entorn però amb la mateixa estratègia. Nosaltres ens presentem en solitari paral·lelament que defensem que és desitjable que ens poséssim d’acord el màxim de forces per defensar la via unilateral. Però aquesta vegada el que venim a dir és que si ningú defensa la via unilateral, no cedirem al xantatge de si hi ha molta atomització o no de l’independentisme perquè, per nosaltres, no serà atomització, perquè si no defenses la via unilateral, deixi-m'ho dir així, és que no ets una formació independentista. Ho pots ser en termes d’estètica, però no en termes de fets reals. No és el mateix ser independentista que estar disposat a fer la independència.
I tantes sigles i partits no poden provocar confusió en els votants?
No. La ciutadania és intel·ligent. Mai he pensat que la ciutadania sigui una espècie de massa. Els ciutadans catalans deuen ser els més informats políticament de tota l’Europa occidental com a mínim. Per tant, perfectament informats i intel·ligents per prendre la seva decisió.
Com estan anant les primàries de Demòcrates?
S’estan presentant molts candidats i la idea interessant és que s’estan presentant candidats de fora de Demòcrates. Estem acostumats en aquest país que els partits diuen que fan primàries i en realitat no en fan, perquè les primàries són un procés obert a la ciutadania. Nosaltres hem obert un registre perquè qualsevol ciutadà de Catalunya major de 16 anys que accepti el full de ruta que plantegem tingui dret a votar la llista. I qualsevol persona que se senti cridada a fer el pas per defensar la via unilateral es pot presentar a les candidatures de Demòcrates. Estem satisfets perquè hi ha gent que no és voluntària de Demòcrates que ha fet el pas. Això és saludable políticament. Defenso que el dia que siguem República aquest ha de ser el sistema de partits.
Foto: Sergi Alcàzar