La criminalització de l’independentisme per via de presentar-lo com un moviment violent és un globus que esclata aquest 12 d’abril. És el dia que el jutge ordena alliberar Tamara Carrasco, del CDR de Viladecans, detinguda per la Guàrdia Civil i acusada de terrorisme pel fiscal de l’Audiència Nacional. A més, el jutge rebaixa les acusacions a desordres públics. La diferència és, diríem, abundant: 27 anys, la distància entre les penes màximes per desordres i per terrorisme.
Punxar aquest globus, dades en mà, és el que fa Daniel Camon a l’informe CDR, un relat de terrorisme. Com es construeix un relat per justificar la repressió (pdf), editat per l'Observatori Media.cat del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Camon, realitzador de TV3, explica com la pretesa violència independentista no és res més que una mistificació que sincronitza govern, justícia, forces de seguretat, partits del 155 i diaris espanyols.
Els mitjans de comunicació són els que surten més malparats en tota aquesta història. El rol de les altres institucions pot estranyar més o menys —per bé o mal, fan el que tants n’esperen (o desesperen)— però els mèdia s’hi han deixat molta pell. Si el periodisme és un exercici sobre la confiança dels ciutadans, t’ha de coure molt que et presentin com algú que es deixa ensarronar o fa malbé pràctiques professionals ben establertes. En Francesc Serés ho anomena “periodisme d’Estat”.
Tensió i agressivitat
Camon fa dues feines. Una, quantitativa, consisteix a fer el recompte de peces que fan referència als CDR en les edicions digitals dels tres principals diaris espanyols (El País, 84 peces; l’ABC, 134; El Mundo, 61) i el seu ritme de publicació entre el 26 de setembre del 2017 i el passat 12 d’abril.
L’altra és l’anàlisi qualitativa, on repassa el llenguatge amb què aquells diaris es refereixen als CDR. Aquí també hi afegeix una selecció d’articles d’altres capçaleres de menor difusió (La Razón, El Español, Crónica Global, OK Diario o El Confidencial), “que haurien pogut arribar a influir en el llenguatge” dels col·legues en la fabricació del relat de la violència.
El CDR es presenten des del primer moment com a grups assemblearis “de desobediència civil i d’acció no violenta”. És més aviat així com apareixen retratats en les primeres informacions dels tres diaris esmentats.
La policia, en canvi, els descriu com “un grup d’individus encaputxats de perfil anti-sistema” que actuen “amb gran virulència” i “actitud bel·ligerant i hostil”. També afirmen que els CDR no pretenien exercir “resistència passiva”, sinó actuar “de manera violenta”, diu l’informe.
En el transcurs dels mesos estudiats, els mèdia van adaptant la seva informació de forma que els CDR esdevenen “protagonistes d’una suposada tensió i agressivitat en les mobilitzacions republicanes”. Aquesta evolució és paral·lela a la investigació policial, que “ha incrementat el nombre d’acusacions i la bel·ligerància en el relat”, explica Camon.
Paraules i detencions
L’agreujament de les acusacions de l’aparell judicial es correspon amb “l’escalada verbal en la premsa digital, però també en les aparicions públiques de polítics” i en els subsegüents “informes dels cossos de seguretat de l’Estat i en els textos de la Fiscalia de l'Audiència Nacional, que han assenyalat els CDR com un element de degradació de la convivència de la societat catalana i com a generadors de violència, fins a arribar a les primeres detencions”.
Aquesta metamorfosi del discurs policial en discurs mediàtic es manufactura tot centrant la informació en una font, ometent-ne d’altres per contrastar els fets. “No són pocs els mitjans que generen notícies amb una única font —sigui policial o política—, la qual no es qüestiona en cap moment ni es contrasta amb el punt de vista dels protagonistes de l’article; en el cas que ens ocupa, els CDR”, explica l’informe. Aclarir els fets importa poc. Importa més fabricar un relat.
Camon traça el recorregut d’aquesta fabricació des que els tres mitjans anomenen els CDR per primer cop, el 26 de setembre del 2017. “L’evolució en el llenguatge circula [...] des del to purament descriptiu de la primera peça informativa [...] fins als articles carregats d’expressions referides habitualment a situacions de guerra o terrorisme que comencen a aparèixer ja a l’octubre i novembre del 2017, i que troben moments estel·lars de lírica bèl·lica el març i l’abril del 2018”.
Pacifistes i violents
El primer article on El País parla dels CDR en parla al títol com de “grups de voluntaris” que “volen evitar, de forma pacífica, que es retirin urnes”. Al cos de la notícia s’explica que “insisteixen molt [...] que ningú faci servir la violència”. “A diferència de cobertures posteriors, que no citen els CDR com a font, aquí sí que hi trobem declaracions d’un dels seus membres”, diu l’informe.
El 2 d’abril, però, el contingut i el to és un altre. En un reportatge titulat El ala más vandálica del independentismo, descriu els CDR com “experts en agitació social” que “han recruat les seves accions”, “l’activisme més violent de l’independentisme”, “agitadors professionals”, etcètera.
Passa el mateix amb l’ABC. El 26 de setembre del 2017, els CDR són “punts de defensa i informació de l’1-O”. El passat 31 de març, a l’article titulat “Dels ‘somriures’ a la ‘kale borroka’: el ‘procés’ entra en una nova fase de violència”, la paraula “violència” o derivades hi apareixen dotze cops.
El Mundo comença descrivint els CDR com a “comitès [per a] protegir els col·legis ‘de manera organitzada’”. Sis mesos després, els mateixos comitès “emparen [als] promotors de les accions de kale borroka que cada cop amb més intensitat s’esdevenen en tot el territori català”.
Els polítics, darrere
Camon situa als polítics en el següent graó del procés de manipulació. Tant preparen el terreny com s’aprofiten després de la realitat creada des del no-res o des de la distorsió dels fets.
“Una setmana abans que la Fiscalia de l’Audiència Nacional anunciés que actuaria ‘amb contundència’ contra els CDR, el ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, posa en dubte [...] que el moviment independentista sigui ‘pacífic’, i assegura que les mobilitzacions per protestar contra la detenció de Puigdemont a Alemanya ‘tenien un caràcter de més violència’”, recorda l’informe.
Dos dies després, el 28 de març, PP, PSC i C’s presenten una proposta de resolució que condemna “la violència”. Per tant, demanen, “el Parlament condemna enèrgicament els actes violents en què han desembocat les recents concentracions convocades per l’ANC, Òmnium Cultural i els anomenats CDR”.
De quins “actes violents” parla? Dels que s’han fabricat als mitjans de comunicació amb una relació amb la realitat, diguem-ne, lleugera, procedent només dels informes policials.
'Enfrontament civil'
L’escalada de la distorsió va pujant. El 3 d’abril, Rajoy, des d’Alger, assegura que combatrà “amb tots els mitjans judicials i policials al seu abast” l'activitat “violenta i intimidatòria” dels CDR, recorda Camon.
El 10 d’abril, la Fiscalia de l'Audiència Nacional ordena les primeres detencions de membres dels CDR.
Entrevistada a Onda Cero el mateix dia, Inés Arrimadas (Cs) afirma que la detenció és “normal” i parla dels membres del CDR com a comandos, perquè “utilitzen, per descomptat, violència”. Miquel Iceta (PSC) al·ludeix a “l’enfrontament civil”. Etcètera.
Sincronització perfecta de tots els actors en la manipulació del relat. Cercle tancat.
Objectius de l'estratègia
Camon explica que “ben aviat, aquests mitjans van associar [els CDR] no tan sols amb la violència, sinó també amb el terrorisme” a través de “l’ús d’adjectivació amb termes despectius i l’atribució d’accions i actituds agressives (matones, radicales, lucha callejera, kale borroka, ala más vandálica, recrudecimiento de la violencia, artefacto, agitadores profesionales, incendiar las calles, amenazas, terrorismo callejero, violencia organizada…) i la utilització constant de metàfores militars (“milícies”, “blindar els col·legis”, “escalada de la confrontació”, “no donar treva al pèrfid invasor”, “brigades”, “soldats de la CUP” o “grups de xoc”).
Aquestes paraules remeten “a l’imaginari col·lectiu dels anys 80 i 90, quan la lluita armada al País Basc ocupava gran part de la narració informativa a l’Estat espanyol. Els mitjans han aplicat mimèticament aquest marc mental”, conclou Camon.
L’autor de l’informe es pregunta quin és l’objectiu “d’aquesta estratègia de criminalització”. Avança dues hipòtesis. Una, “afeblir la causa republicana” espantant la gent. L’altra, “justificar la repressió aplicada i la que es pretendria continuar aplicant”. Potser són les dues alhora.