Mariano Rajoy creia haver recuperat un aliat en Pedro Sánchez, un cop superat el "no és no" que va submergir Espanya en un any d'inestabilitat política el 2016. Elogis en públic sobre la "lleialtat" del socialista, en oposició a "l'aprovechategui" Albert Rivera. Referències a la "satisfacció" amb el PSOE, que no feia "declaracions extemporànies", com a retret a la formació taronja. I, fins i tot, la possibilitat d'una entesa en determinats pactes d'Estat —finançament, aigua, pensions—, per arraconar Ciudadanos i rellançar el bipartidisme. Però el contraatac del secretari general amb la moció de censura suposa ja una punyalada en un dels moments més delicats de l'era Rajoy, a causa de la sentència de la Gürtel, que amenaça d'accelerar el seu final polític.  

I és que, casualment o no, la seva continuïtat al capdavant de l'executiu central i del PP és una de les preguntes dels periodistes que va quedar sense respondre en la compareixença d'aquest divendres. El silenci contrastava amb l'eloqüència del Rajoy de dos dies abans, que havia dit en una entrevista radiofònica que estava "animat" quant a la possibilitat de reeditar el 2020. El fet és que la moció de censura suposa ja un accelerador en la guerra successòria a les files populars, encara que no prosperi, a causa de les profundes implicacions que l'envolten i el neguit dels barons envers de la puixança de Cs.

En primer lloc, es troba l'impacte mediàtic de la sentència de la Gürtel i la necessitat social de buscar un "responsable polític" dins del PP, bandera que enarbora el PSOE, tot i que el president popular va recordar que ell no dirigia el partit el 2003. En segon lloc, el fet que el tribunal del cas ha dubtat de la "credibilitat" del testimoni de Rajoy, quan va declarar el 26 de juliol de 2017 davant de l'Audiència Nacional que estava exempt de responsabilitats econòmiques i només en tenia de polítiques. Finalment, que tot allò que sona a corrupció debilita el partit conservador i estimula l'ascens de Cs.

Tanmateix, no és descartable que la moció prosperi, a diferència de la del líder de Podemos, Pablo Iglesias, el 2017.

De moment, comptaria amb els vots de Podemos, Compromís i Nueva Canarias i dels partits independentistes, ERC i el PDeCAT, amb "condicions" de rectificació, després que Pedro Sánchez ha endurit la línia els darrers dies i ha arribat a titllar el president Quim Torra de "xenòfob". L'abstenció del PNB seria essencial i assegura en públic que "estudiarà" la situació, per bé que la formació jeltzale acaba d'aprovar els pressupostos generals de l'Estat a Rajoy i ha situat la condició molt per sobre d'allò que Ferraz pot acceptar: reformular el model territorial espanyol. 

Per la seva banda, el secretari general promet eleccions "com més aviat millor", un cop s'hagin satisfet tres grans objectius: la regeneració democràtica, l'agenda social i la normalització de les institucions. En realitat, és el temps que necessita el PSOE per remuntar unes enquestes a la baixa des del juliol anterior i això vaticina que no es celebressin d'immediat. Les eleccions autonòmiques i locals seran obligatòriament el maig de 2019 i el resultat del PSOE seria determinant per decidir la convocatòria.

Així, els socialistes desafien Rivera, que exigeix a Rajoy comicis, conscient que podria aprofitar el filó per intentar arrabassar definitivament el poder al PP. Ara bé, Cs es nega a una moció que inclogui "populistes i separatistes", una condició que li permet evitar donar als socialistes el poder. Però l'escletxa ja és oberta i Cs és conscient que els moviments sísmics de la trama de corrupció forçaran més aviat que tard una renovació en la direcció popular, amb el risc d'engolir el seu rival. Això, si abans el polític català no fa el cop a la taula i decideix desfer-se del president espanyol.  

El fet és que Sánchez, amb la moció de censura, podria haver posat en risc molt més Rajoy que no la continuïtat del govern espanyol. Feia dies s'insinuava una voluntat al PP d'apropar-se al PSOE i donar-li prioritat en grans temes d'Estat. Aquesta unió sembla en escac ara, perquè, segons el cap de l'executiu central, Sánchez vol ser "president a qualsevol preu". El distanciament dificultaria la negociació del finançament autonòmic i altres qüestions, i duria el bipartidisme a la casella inicial de confrontació, la qual cosa suposa un estímul per als seus adversaris.