El Consell General del Poder Judicial es pronunciarà sobre la llei d’amnistia el pròxim 21 de març. Sobre la taula, tindrà dues propostes d’informe que han elaborat Wenceslao Olea (conservador) i Mar Cabrejas (progressista), que plantegen dos textos gairebé antagònics en tots els aspectes que estudien de la proposició de llei. Presumiblement, la majoria conservadora de l’òrgan de govern del Poder Judicial aprovarà la versió que és crítica amb la llei d’amnistia i contrària a la seva constitucionalitat.
Per una banda, Wenceslao Olea fa una “valoració crítica” de la llei per la seva “inconstitucionalitat” i la seva “deficient tècnica jurídica”. Esgrimeix que la Constitució “l’exclou de manera conscient”, sosté que la proposició de llei no justifica la seva adequació a “tots i cadascun dels valors, principis i condicions” de la Carta Magna i considera que “cap dels preceptes legals vigents, ni la doctrina del Tribunal Constitucional, ni la jurisprudència del Tribunal Suprem” permet concloure que l’amnistia estigui reconeguda en el dret espanyol. En canvi, Mar Cabrejas assegura que, com que “no existeix una prohibició expressa a la Constitució per aprovar una amnistia, el legislador pot adoptar aquest tipus de mesura”, que ha d’estar subjecta als límits derivats de la Constitució: “Una llei d’amnistia és excepcional, retroactiva i temporal, però això no la priva de la qualitat de llei”.
En segon terme, Olea argumenta que l’amnistia “soscava el dret a la igualtat”, ja que “no justifica en els termes adequats d’idoneïtat i proporcionalitat el tracte diferencial més beneficiós dels subjectes abastats per l'amnistia”. A més, apunta que el fonament que el podria justificar és “insuficient i arbitrari”. Cabrejas no comparteix aquesta visió i replica que del fet que els espanyols siguin “iguals davant de la llei”, com estableix l’article 14 de la Constitució, “no cal derivar” que es prohibeixi l’amnistia, ja que el judici d’igualtat “sempre és un judici relatiu i concret, que requereix la comparació de situacions jurídiques concretes”.
Sobre la separació de poders, Wenceslao Olea justifica que l’amnistia la “vulnera” perquè “no resulta admissible que el poder legislatiu pugui deixar sense efecte les decisions adoptades pels tribunals”. Una acusació a la qual Mar Cabrejas respon afirmant que, com tota llei, “pressuposa necessàriament la seva aplicació per jutges i tribunals a l’exercici de la funció jurisdiccional”. Així mateix, Cabrejas afegeix que el CGPJ no té competència per “aplicar un test de constitucionalitat a una iniciativa legislativa que ha iniciat la seva tramitació parlamentària”, donat que el control constitucional ha de ser de les lleis publicades al BOE i és competència exclusiva del Tribunal Constitucional.
L’anàlisi minuciosa del redactat de la llei
Olea i Cabrejas tampoc coincideixen del tot en la radiografia que fan de la llei precepte per precepte, tot i que en aquest cas Cabrejas també apunta algunes deficiències. Mentre el ponent conservador considera que l’àmbit objectiu de la llei no queda delimitat “amb la suficient i exigible claredat, ni amb el respecte adequat al principi de seguretat jurídica”, cosa que pot “desembocar en interpretacions jurídiques diverses”, la ponent progressista sosté que sí que descriu els actes als quals s’estén l’àmbit objectiu amb “detall i minuciositat”. Ara bé, Cabrejas es mostra crítica amb alguns aspectes: retreu que la llei “conté algunes fórmules excessivament obertes i indeterminades” i que la data inicial “no respon a una raó precisa expressada en l’exposició de motius, ni la seva justificació es desprèn del conjunt de la proposició”.
Sobre l’exclusió del terrorisme, Mar Cabrejas afirma que la interpretació del concepte “violacions greus dels drets humans” que pot “generar dubtes aplicatius, sobretot si no s’entén vinculat a la noció emprada pel TEDH”. Per la seva banda, Wenceslao considera que és “imperatiu” que s’excloguin de l’amnistia “tots els delictes de terrorisme d’acord amb la normativa nacional” i critica que s’ometi el Codi Penal en relació amb aquest delicte “amb la patent intenció que la tipificació continguda al dret nacional no sigui utilitzada pels òrgans judicials espanyols”.