El procés constituent català pot beure de moltes fonts. Entre elles, del Che Guevara. Concretament, de la teoria del foquisme, inspirada pel seu llibre La guerra de guerrilles. Segons aquesta teoria, no cal esperar que es donin totes les condicions al centre del poder per fer la revolució. Un petit focus en una zona rural, que dugui a terme les accions pròpies de la guerra de guerrilles, pot estendre la revolució fins a provocar la caiguda del règim. El règim del 78, en el cas que ens pertoca.
Aquesta translació a casa nostra la plantegen Mireia Vehí, diputada de la CUP al Parlament de Catalunya, i Albert Noguera, militant del partit anticapitalista i doctor en dret per la Universitat de l’Havana, en el llibre Referèndum 2017: la clau que obre el pany (Edicions El Jonc, 2017). Seria la manera d'aconseguir un federalisme "redefinit" entre els pobles de l'Estat espanyol.
Una ruptura amb el règim a Catalunya, argumenten, “obriria una escletxa d’inestabilitat important en el règim”, perquè atacaria la unitat d’Espanya, un dels “principis fundadors” del règim. “Aquesta ruptura obriria un focus d’inestabilitat en altres pobles de l’Estat com Euskal Herria i reactivaria noves demandes en altres territoris que, com que no poden ser assumides per l’Estat, poden acabar desbordant-lo”, afegeixen. Ho bategen com a “foquisme constituent”.
Vehí i Noguera fan aquesta reflexió en el novè capítol del llibre. L’obra, escrita per gent vinculada a la CUP-Crida Constituent -amb l’excepció de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural-, planteja com el referèndum català pot esdevenir “la clau que obri tots els panys”.
El referèndum, assegura la diputada Anna Gabriel en el pròleg, “ha esdevingut el batec per fer avançar la sortida d’un règim que, majoritàriament, sabem que no ens representa, que no ens defensa davant els més poderosos, que no té cap intenció de trencar sostres de vidre, que no té cap voluntat de respectar-nos, ni per com parlem, ni per com pensem”.
No renunciar als Països Catalans
El també diputat Carles Riera comença el seu capítol citant l’article 145.1 de la Constitució espanyola, que estableix que les comunitats autònomes no poden federar-se. “Un article escrit específicament per al cas dels Països Catalans”, sosté. És per això que fa una crida a recuperar el marc de referència dels Països Catalans. L’esquerra independentista no ha deixat de reivindicar-lo mai, malgrat que el “processisme” se n’oblidi.
“Aquest marc nacional dels PPCC ofereix un gran potencial alliberador, com a oportunitat de bastir un contrapoder i una contrahegemonia socials i nacionals, que transgredeixin fronteres i construeixin sobirania popular real”, defensa Carles Riera. La seva autodeterminació, afegeix, seria “un projecte estratègic en la nostra àrea euromediterrània, que representa una disrupció i una alternativa geopolítica”.
Contra el capitalisme i el sionisme
“Els Països Catalans, mitjançant l’impuls de la nova república catalana, poden ser un nou actor internacional cabdal en la construcció d’una nova Europa”, escriuen Eulàlia Reguant, diputada al Parlament, i Núria Gibert, membre del Secretariat Nacional. Reivindiquen que hi ha una “oportunitat al sud d’Europa” que combati el discurs catastrofista del “no hi ha alternativa”.
Les elits europees, diuen, tenen la seva agenda marcada per tota una sèrie d’interessos: “l’atlantisme, el sionisme, les transnacionals, el complex militar i industrial, el control dels epicentres i de les frontisses de la geopolítica mundial, l’economia financera, el poder mediàtic i el control dels recursos estratègics, científics i tècnics”. Enfront d’aquesta Europa, que busca participar d’un “conglomerat polític, econòmic i militar” mundial, la resposta és el dret d’autodeterminació i el referèndum català.
Islàndia i l’eix bolivarià
"Durant anys s’ha venut la idea dels pares de la Constitució, s’ha volgut fer calar la idea que són els juristes els que han de fer la constitució”, afirmen el membre del Secretariat Nacional Òscar Simón i el diputat Joan Garriga Nana. I afegeixen: “Des de la CUP s’ha lluitat pel contrari, per obrir la participació”. L’esquerra independentista no partiria de zero: té els seus propis referents de processos constituents.
“S’han posat sobre la taula diferents exemples participatius com els d’Islàndia, Veneçuela, Bolívia o l’Equador, constitucions en les quals les reivindicacions dels moviments socials han estat incorporades mitjançant la seva participació directa en el procés constituent”, continuen. A la CUP, però, no se li pot retreure que hagi amagat mai les seves simpaties cap a les repúbliques bolivarianes. Sempre ha estat ben transparent en aquest sentit.