Als informes desclassificats, la CIA es lamenta que el president socialista Felipe González, en optar per la repressió policiaca i judicial i la guerra bruta dels Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), “va sacrificar [entre 1983 i 1984] una oportunitat d’or per sumar al Govern Basc a la lluita contra ETA”, en rebutjar la disposició del Partit Nacionalista Basc (PNB) a donar suport a l’enduriment de la legislació antiterrorista a canvi que els deixessin participar en la seva reforma i l’aplicació. “Considerem la manca de col·laboració entre els governs central i basc un dels obstacles cabdals per a una acció policial eficaç contra ETA”, diu un dels informes, datat al gener del 1984, el mateix on s’afirma que González va aprovar al 1983 “la formació d’un grup de mercenaris controlats per l’exèrcit per combatre els terroristes [d’ETA] des de fora de la llei” —els GAL.

Aquest del gener del 1984 és el segon dels cinc documents del Directori Antiterrorista de la CIA que l’agència va desclassificar la setmana passada. Els altres quatre estan datats a l’octubre del 1982, novembre del 1984, agost del 1985 i gener del 1986. Les afirmacions sobre González i els GAL han acabat a les notícies i en la petició d’una comissió d’investigació al Congrés.

"És un error"

Als informes, però, hi ha més teca. Als del gener del 1984 i d’agost del 1985 es fa una anàlisi més detallada de les implicacions polítiques de la lluita contra ETA, l’eradicació de la qual es considera “sense cap mena de dubte, el repte més important del govern de González”. Per la CIA, l’opció del govern socialista d’atacar el terrorisme per la via de la repressió i la guerra bruta “és un error” que pot “desacreditar seriosament el govern González”, avisa al gener del 1984. Aquest judici es matisa en informes posteriors, en comprovar que l’opinió pública no reacciona negativament a les informacions periodístiques que lligaven als GAL amb el govern.

Els informes desprenen una certa decepció de la CIA amb la política antiterrorista d’aquell moment. La victòria abassegadora del PSOE a les eleccions d’octubre del 1982 —48,11% dels vots, 202 diputats—, feia albirar a l’agència una actitud més dialogant del govern amb la banda terrorista, doncs “molts [dels ministres socialistes] simpatitzaven amb ETA quan lluitaven contra Franco”, i per “l’actitud més respectuosa [amb els valors democràtics] i els drets civils” del PSOE.

La CIA considera “indubtable” que “el prestigi, la influencia i la dimensió […] d’ETA han entrat en declivi” i que ha perdut capacitat operativa a causa principalment del “suport minvant de la població basca”, que “ja s’adona que un estat [basc] independent és un objectiu poc realista”. Aquesta valoració es manté a tots els informes. Encara que l’opinió pública sobre el conflicte “és molt volàtil”, afegeix, “la majoria de bascos s’oposa a la violència com a via per a guanyar més autogovern”. L’organització terrorista conserva, però, “algunes fortaleses”, com la imatge “d’únics defensors de la independència” i la “mínima col·laboració entre França i Espanya en matèria antiterrorista”, que facilita als etarres “un santuari segur” al país basc-francès.

De tot plegat, els analistes de la CIA impliquen que era un bon moment per abordar el conflicte des de la negociació política. No va anar així.

L'assassinat que ho capgira tot

El fet que ho posa tot panxa enlaire, segons l’agència, és el segrest i assassinat d’Alberto Martín Barrios, capità de Farmàcia de l’Exèrcit, el 18 d’octubre del 1983. És “una acció contraproduent” per a ETA, que els agents de la CIA menyspreen com a “ridícula”, perquè Martín Barrios no tenia cap relació amb el contraterrorisme. “La imatge del capità com un pare amable, home de família i basc de naixement ha aixecat moltes simpaties a Euskadi mateix”, afegeixen, a més “d’un sentiment d’hostilitat pública sense parió” contra ETA, que va desembocar en “la major manifestació anti-ETA que es recorda”.

La mort de Martín Barrios va provocar dues reaccions —sempre segons els analistes de la CIA— que gestionades d’altra manera potser haurien pogut accelerar la fi de la banda terrorista i estalviar víctimes.

D’una banda, Felipe González cancel·la els contactes indirectes amb Domingo Iturbe Abasolo, Txomin, el líder d’ETA, i “es compromet a no negociar mai més amb assassins, tot descartant específicament la crida del PNB a trobar una ‘solució política’ en afirmar que només rigoroses mesures policials podrien extirpar el càncer d’ETA”, explica l’informe.

Les noves lleis antiterroristes van passar fàcilment pel Congrés. Endurien les penes per terrorisme; facilitaven acusar-ne de col·laboració i connivència a entitats i mitjans de comunicació; permetien dissoldre partits polítics i “afeblien les restriccions a la policia en operacions de vigilància i escorcolls”. L’informe explica que “aquestes regulacions no marquen una nova fase en l’acció antiterrorista del govern, sinó que només legalitzen pràctiques policials habituals des de feia molt de temps”.

En aquest moment és on la CIA situa la creació dels GAL amb l’anuència de Felipe González i el seu govern, com una “estratègia heterodoxa”, encara que l’informe d’agost del 1985 situa els GAL en “la llarga història d’operacions antiterroristes extralegals del govern espanyol”. Aquest tercer informe lamenta que l’acció dels GAL —que ja havien mort 15 persones i ferit a dues dotzenes més—, “pugui alentir els progressos que el govern González ha fet en la resolució d’aquest problema de tan llarga durada com és el terrorisme basc”.

La decisió del PNB

El segon factor que entre en joc arran de l’assassinat de Martín Barrios, segons l’agència nordamericana, és l’actitud del PNB de l’època, que lidera Xabier Arzalluz. Els jeltzales pensaven “que les tendències marxistes s’havien menjat el component abertzale [nacionalista] d’Herri Batasuna [HB, Unitat Popular, el braç polític d’ETA]”. El lideratge nacionalista creia que guanyarien més vots entre “la dreta no-nacionalista (però no anti-basca)”, que accepta el statu quo autonòmic i el concert econòmic, “més que entre els simpatitzants d’HB”. La militància nacionalista, però, tenia el sentiment contrari, diu la CIA, al·ludint a les dificultats del PNB.

En aquest sentit, la reacció del PNB a la mort de Martín Barrios va ser “més sorprenent que la dura resposta de Madrid”, segons la CIA. De la condemna “tèbia” del terrorisme, va passar al rebuig frontal, “ajudant a organitzar la massiva manifestació anti-ETA de Bilbao” del 1983 (en aquella data, els etarres ja havien assassinat 465 persones) i “ordenant a les seccions locals del partit que trenquin tota col·laboració amb HB”.

L’informe de gener del 1984 lamenta que, en aquest context, el govern de Felipe González “refusés la proposta del PNB” [que els nordamericans equiparen al Govern Basc] de donar suport a l’enduriment de la legislació antiterrorista “si el PNB participava en la seva formulació i aplicació”. En canvi, “Madrid va bandejar aquesta oferta i va aprovar les lleis al Congrés sense consultar als bascos. Creiem que el govern González ha sacrificat una ocasió d’or per a afegir al Govern Basc a la lluita contra ETA. Aquest error ha deteriorat encara més les relacions entre Madrid i Vitòria. El Govern Basc —comprensiblement ofés en ser ignorat mentre el govern central consulta obertament a l’oposició dretana d’Aliança Popular— ha demanat el control total de les operacions antiterroristes a la regió”.

Radicals contra radicals

Gairebé un any després, al novembre del 1984, un altre informe indica que “la violència terrorista havia augmentat després que s’establissin contactes indirectes [govern espanyol-ETA], el 14 de novembre, entre representants del govern espanyol i Txomin, amb l’idea de celebrar converses de pau”. Els analistes afegeixen que, segons la premsa, Txomin hi està disposat, però que un petit grup més radical “vol continuar la lluita armada i está decidit a refusar qualsevol acord”.

Aquest informe ja parla dels GAL com un “esquadró de la mort ultradretà” i dedueix de l’intercanvi d’assassinats entre GAL i ETA que “els partidaris de la línia dura a banda i banda proven de torpedinar qualsevol negociació per la pau assassinant als rivals moderats”. Aquí enquadra també l’assassinat pels GAL, el 20 de novembre del 1984, de Santiago Brouard, metge i senador d’HB que havia intervingut en els contactes per a les converses de pau.

Pitjor encara, la CIA dedueix que els GAL estan mig fora de control —a causa del seu origen en el Batallón Vasco Español, un grup de mercenaris d’ultradreta, alguns estrangers, fundat en temps de Franco—, i de la mort del seu cap, Jean Pierre Cherid. També recorda que el govern espanyol va tirar endavant —reaccionant amb demandes i querelles contra els diaris que informaven dels seus possibles lligams amb els GAL—, i l’actitud d’El País, “el diari més influent d’Espanya”, que en un editorial del 1983 “avisa seriosament al govern que no emprengui una ‘guerra bruta’ contra ETA”.

Per arrodonir la situació, França, superant una llarga etapa de recel, comença a col·laborar amb el govern socialista a finals del 1984, extradint etarres amb delictes de sang i coordinant accions amb les policies espanyoles. Els informes de la CIA expliquen que les accions dels GAL a França van motivar la col·laboració de França, més còmoda amb el nou govern socialista espanyol que amb els anteriors de la Unión de Centro Democrático.

Opinió pública indiferent

La CIA també fa notar la mala situació dels cossos i forces de seguretat espanyols en aquella època, degut a “la gran desmoralització pel nomenament d’alts càrrecs socialistes, les rivalitats entre cossos i […] els baixos salaris”. I afegeix: “La policia [el CNP i la Guàrdia Civil] han fet pocs progressos en el combat a ETA en el primer any de govern socialista. Per exemple, només 250 presumptes terroristes han estat detinguts aquest any [1983] (comparats amb els 520 del 1982), i menys de la meitat han estat processats”.

Potser una de les claus que explica l’aposta repressiva contra ETA del govern espanyol és a l’informe de l’agost del 1985, un any i mig després de les primeres accions del GAL. “El govern espanyol —diu— ha patit pocs perjudicis polítics interns a causa de les especulacions de la premsa sobre els lligams del GAL i el govern”. En aquell moment, ni González ni cap alt càrrec seu havia estat directament vinculat amb el GAL, cosa que no arribaria fins el 1998, quan José Barrionuevo i Rafael Vera, ministre de l’Interior i secretari d’Estat de Seguretat, respectivament, van ser condemnats per la seva implicació en el segrest de l’empresari basc Segundo Marey pels GAL al 1983.

Al 1985, però, la opinió pública ja era "indiferent” sobre la qüestió dels GAL i “gairebé ni s’ha adonat de l’aparició d’un altre grup violent al País Basc. Pocs no-bascos estan disposats a discutir la valoració pública que Felipe González fa dels GAL […] i molts ho veuen como una resposta lògica a la violència d’ETA”, conclou l’informe.