El març del 2020 es van aturar les nostres vides. Un virus aparegut a Wuhan es va estendre per tot el món i va originar una pandèmia de dimensions incontrolables. El coronavirus, presentat com a Covid-19, va arribar també a Catalunya i va obligar al Govern de la Generalitat i al govern espanyol a prendre mesures inèdites. Una de les primeres (i la més dràstica de les últimes dècades) va ser el confinament. El va aprovar el Consell de Ministres del govern de coalició format pel PSOE i Unidas Podemos dos mesos després de la investidura de Pedro Sánchez. La Moncloa aplicava l’estat d’alarma a tot l’estat per primera vegada a la història. “Espanya s’enfronta a una emergència de salud pública que requereix decisions extraordinàries, una pandèmia que és mundial i que suposa un seriós perjudici per al benestar del conjunt dels ciutadans”, va defensar el president espanyol en un llunyà 14 de març del 2020. “Estem preparats, tenim les idees clares i no ens tremolarà la mà per guanyar el virus. [...] Les mesures que adoptarem són dràstiques i tindran malauradament conseqüències”, va reconèixer el president espanyol.
“Afecta a tot el territori durant quinze dies que podran prorrogar-se amb l’autorització del Congrés si fos necessari. A partir d’avui l’autoritat competent en tot el territori serà el govern d’Espanya”, va verbalitzar Pedro Sánchez, que va justificar que el virus “no distingeix de territoris, colors polítics o ideologies”. Aquesta centralització de les competències va aixecar els recels del Govern i dels partits independentistes. La principal decisió va ser que les persones únicament podrien circular per les vies d’ús públic per a les activitats essencials, com adquirir aliments, assistir a centres sanitaris, desplaçar-se als llocs de feina o cuidar la gent gran. Així mateix, es va suspendre, per exemple, l’activitat educativa i universitària presencial, la major part de l’activitat comercial minorista o l’obertura al públic de museus i biblioteques. A més, l’assistència als llocs de culte es va condicionar a “l’adopció de mesures consistents a evitar aglomeracions”. “Aquesta és una batalla que guanyarem. L’important és quin preu pagarem per aquesta victòria. Com més vides ens estalviem, com menys temps de vida, d’estudi, de treball, d’oci sacrifiquem, més rotunda serà aquesta victòria”, va concloure el president espanyol.
La decisió de declarar l’estat d’alarma l’havia anunciat el dia d’abans. “És un instrument del nostre estat de dret per a enfrontar crisis tan extraordinàries com la que desgraciadament està patint el món i també el nostre país”, va justificar Pedro Sánchez. “Trigarem setmanes, serà molt dur i difícil, però pararem al virus. Això és segur. Amb unitat, responsabilitat i disciplina social”, va subratllar. “És segur que ho aconseguirem abans i amb els menors danys humans, econòmics i socials possibles si ho fem units i complint cadascú amb el nostre deure”, va afegir. I va donar el tret de sortida al lema que va abanderar el govern espanyol a partir d’aquell moment: “Aquest virus el pararem units”.
D’aprovar la pròrroga sense cap vot en contra a allargar-lo tres vegades per la mínima
L’aprovació inicial de l’estat d’alarma va anar seguida de sis pròrrogues que es van haver de votar al Congrés dels Diputats. I que no van estar exemptes de dificultats pel govern espanyol. Eren debats en un context inèdit i amb un hemicicle amb un 10% dels parlamentaris. La primera votació va ser el 25 de març, en un moment en el qual encara primava la unitat política i la complicitat entre les diferents formacions. 321 vots a favor i 28 abstencions d’ERC, Junts, la CUP i Bildu. Els independentistes catalans i bascos eren contraris a la centralització que havia suposat l’estat d’alarma i el comandament únic sota les mans de Salvador Illa.
Quinze dies més tard, el 9 d’abril, Sánchez va trobar-se les primeres negatives. Vox i la CUP li van donar l’esquena i van votar-hi en contra. ERC, Junts i Bildu van mantenir l’abstenció. A més, el president espanyol no va aconseguir reunir un cert consens al voltant dels “nous pactes de la Moncloa” que insistentment plantejava el govern espanyol. Dues setmanes després, Junts va sumar-se a l’oposició a la pròrroga de l’estat d’alarma i també va rebutjar-la, una posició que va mantenir en les votacions posteriors. 269 a favor, 60 en contra i 16 abstencions d’ERC i Bildu. Ara bé, la diàfana i còmoda majoria es va exhaurir.
Per aconseguir la quarta pròrroga, Pedro Sánchez va haver de suar de valent. Va salvar els mobles in extremis, pels pèls, perdent 91 vots pel camí, veient com ERC passava al no i com el PP de Pablo Casado abandonava el suport parlamentari i s’abstenia. Això va conduir a Inés Arrimadas, que acabava de ser entronitzada al capdavant de Ciutadans, a guanyar un paper preeminent. La pilota de partit es va salvar a minuts de començar el ple: la nit abans, la Moncloa va anunciar un acord amb Ciutadans amb el compromís d’estudiar la manera d’allargar les mesures econòmiques i socials i abans del debat va tancar el sí del PNB a canvi de reforçar els mecanismes de “cogovernança” amb les comunitats autònomes de cara a la desescalada.
L’escena es va repetir dues setmanes més tard, quan el PSOE també va salvar la pròrroga gràcies a un pacte amb Ciutadans i a l’aval del PNB. De fet, els taronges i els jeltzales van ser els dos únics partits, juntament amb les dues formacions que integraven el govern espanyol, que van votar a favor de totes les pròrrogues. Finalment, l’última pròrroga va arribar el 3 de juny gràcies a la geometria extrema a través de la qual els socialistes van recollir el vot a favor tant d’Esquerra Republicana com de Ciutadans. Per la seva banda, el Partit Popular va votar en contra de les dues últimes pròrrogues adduint que la Moncloa tenia altres instruments per fer front a la pandèmia.
El Constitucional, partit per la meitat, va tombar el confinament
El confinament va tenir cua jurídica. Vox va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra l’estat d’alarma i, un any i mig després, el Tribunal Constitucional va anul·lar el confinament domiciliari. No va qüestionar la “decisió política”, però va concloure que, davant la “gravetat i l’extensió” de la pandèmia, l’instrument jurídic que s’hauria hagut d’utilitzar era l’estat d’excepció, que està limitat a trenta dies i a un mes de pròrroga i necessita l’aval previ del Congrés. Va esgrimir que hauria sigut la figura necessària per adoptar “mesures que impliquin una limitació radical o extrema dels drets” com el confinament. La sentència va acceptar la “idoneïtat i proporcionalitat” de les mesures adoptades, però va qüestionar “l’instrument jurídic a través del qual es va dur a terme la suspensió d’uns certs drets fonamentals”.
El raonament del Constitucional va ser que l’estat d’alarma permet limitar, però no suspendre drets fonamentals per fer front a catàstrofes naturals o pandèmies. Així doncs, el confinament va suposar una restricció “d’altíssima intensitat” de la lliure circulació que va implicar un “buidatge” dels drets. “A menys que es vulgui despullar de cap significat substantiu al terme ‘suspensió’, sembla difícil negar que una norma que prohibeix circular a totes les persones, per qualsevol lloc i en qualsevol moment, excepte en els casos expressament considerats com justificats, suposa un buidatge de fet o, si es vol, una suspensió del dret”, va sostenir. I va subratllar que, en canvi, l’estat d’excepció està justificat quan el “lliure exercici dels drets i llibertats dels ciutadans, el normal funcionament de les institucions democràtiques i el dels serveis públics essencials resultin tan greument alterats que l’exercici de les potestats ordinàries fos insuficient per restablir-lo i mantenir-lo”.
Ara bé, el veredicte de Constitucional va dividir al tribunal per la meitat: sis magistrats van ser partidaris de la decisió i cinc se’n van mostrar en contra. Tres exemples. El president del TC, Juan José González Rivas, va esgrimir que no es va suspendre “cap dels drets fonamentals” i que les mesures del decret van ser “proporcionals” per a salvar vides. Andrés Ollero va defensar que l’estat d’alarma “es remet a catàstrofes i situacions com l’actual pandèmia” i Cándido Conde-Pumpido va advertir que la decisió creava un “greu problema polític en desarmar l’Estat contra les pandèmies”.