“Nosaltres som independentistes, gent que vol la justícia social, gent ambiciosa, gent que som conscients que el camí encara serà molt més llarg del que voldríem, gent que no es rendeix, que no es cansa i que quan es cansa no ho diu”. Aquest és només un fragment del discurs que va pronunciar Oriol Junqueras l’1 d’octubre del 2011 a Girona, el dia que va ser proclamat president d’Esquerra Republicana després de l’enèsima crisi interna de la formació i amb només 10 diputats al Parlament. En el seu primer discurs com a president del partit (llavors era també eurodiputat i alcalde de Sant Vicenç dels Horts) va fixar la independència de Catalunya com a objectiu. Des de llavors, Junqueras ha revalidat el títol de president d’Esquerra en fins a quatre ocasions, 2015, 2019, 2022 i ara, a finals del 2024 en el que va ser una elecció molt convulsa enmig d'una guerra interna. En cada un d’aquests congressos el partit ha aprovat també la seva ponència política, és a dir, el document que recull cap a on ha d’anar Esquerra, amb un pes molt important la ruta cap a la independència. Com ha anat canviant la proposta amb el pas dels anys?
2011: Defensa del dret a decidir i transició cap a la independència
Junqueras i Marta Rovira van agafar un partit pràcticament en runes aquell octubre i amb unes eleccions espanyoles (que guanyaria Mariano Rajoy per majoria absoluta) a l'horitzó. I la ponència política aprovada el 2011 està farcida d’autocrítica: “Esquerra Republicana és un partit afeblit, castigat com a marca electoral, amb poca credibilitat entre una part important del nostre electorat tradicional, amb un percentatge de fidelitat de vot molt baix, amb una certa desmotivació dels quadres territorials i sectorials i una notable desconnexió respecte de les seves bases”, es pot llegir en aquell text.
Partint d’aquesta base i del paper residual que els catalans van donar al partit en les eleccions del 2010, la direcció esbossa el seu pla amb una “aposta inequívoca pel dret a decidir”. “Per nosaltres la independència política és una finalitat i un mitjà per assolir precisament el país tal com el volem i el necessitem. El nostre projecte no s’acaba amb la independència, però la seva consecució és imprescindible per fer realitat el model de societat que volem”, reflexionava el partit a principis de la dècada passada, després de la sentència de l’Estatut. Amb tot, en aquell document només hi surt un cop la paraula “referèndum”, que amb els anys seria la protagonista de la política catalana.
El partit apuntava a dos períodes diferents: el primer, entre finals del 2011 i el 2012, marcat per les eleccions espanyoles, i el següent, a partir del 2013, on, segons les seves previsions podria “adquirir vigor una certa transició cap a la independència”, sempre condicionada pels resultats de “l’etapa anterior”. El que no sabien, en aquell moment, és que Artur Mas convocaria eleccions anticipades a finals de setembre del 2012 i que al novembre d’aquell mateix any, ERC obtindria 21 escons (un més dels que té ara), seria segona força amb Junqueras i Rovira de diputats com a número 1 i 2 per Barcelona. ERC es marcava el 2011, i inconscient del tomb que donaria la política catalana amb la multitudinària manifestació de la Diada de l’any següent, com a objectius entre el 2013 i el 2015 “tornar al carrer”, mobilitzar la base amb “mecanismes imaginatius i creatius per gaudir de la simpatia de l’electorat a partir de reivindicacions vers el dret a decidir”. També mostraven com a prioritat convertir l’independentisme en una “eina atractiva i útil” per als sectors socials més colpejats per la crisi econòmica i obrien la possibilitat d’un “escenari de confrontació democràtica amb l’Estat espanyol”, posant sobre la taula “la unitat de l’acció política dels partits d’obediència política catalana” a Madrid, en aquelles matèries que afectin la sobirania nacional.
2015: El procés constituent
Amb el dubte de si les eleccions del 27 de setembre del 2015 serien plebiscitàries o no, ERC va celebrar el seu 27è congrés a Barcelona, d’on el tàndem format per Oriol Junqueras i Marta Rovira en va sortir reforçat. Si quatre anys enrere, acabats d’arribar a la direcció, es parlava de la defensa del dret a decidir i de la transició cap a la independència, la ponència d’ERC del 2015 tenia un apartat dedicat directament al “procés constituent”. El text era optimista i la formació republicana parlava d’un “moment històric” perquè “mai la societat catalana s’havia expressat tan desacomplexadament sobiranista i mai com fins ara el dret a decidir i a la independència havia assolit unes quotes de suport tan elevades”. “Avui ja podem dir que som a la recta final d’un procés d’independència que marcarà, també, l’inici d’un procés constituent”, auguraven en un document aprovat dos mesos abans del 27-S.
Per a ERC, les eleccions del 2015 havien de donar resposta sobre si Catalunya havia d’esdevenir un estat independentment i també sortida al referèndum “que han denegat, suspès, impugnat des del 2012". Dos mesos abans de les eleccions, i gairebé mig any abans que a Catalunya es formés nou Govern el gener del 2016, ERC expressava la seva voluntat de “formar part del govern de concentració” i aportar-hi “sensibilitat social”, ja que, a banda d’exercir “la independència des del primer dia”, també consideraven que caldria “donar resposta tant a les necessitats quotidianes”. En el text, ERC assegurava ser conscient que “exercir el dret a decidir dins l’Estat” era una “quimera” i que aquest només seria possible en una Catalunya lliure “fora de l’Estat Espanyol”. Amb tot, el “procés constituent”, al qual feien referència fins a 25 cops en la ponència política, era sumar “a la defensa de la República Catalana” aquells ciutadans, “compatriotes”, a favor del dret a decidir, però sense tenir una “clara aposta per la independència”. A més, afegien, el “procés constituent” havia de finalitzar, precisament, amb un referèndum per convalidar la Constitució Catalana. Entre les persones que van seguir el congrés del partit el dia de Sant Jaume del 2015 a Barcelona hi havia a primera fila qui en aquell moment era president de l’Associació de Municipis per la Independència i alcalde de Girona, Carles Puigdemont.
2019: Diàleg per resoldre el conflicte
El 28 congrés d’ERC, celebrat el desembre del 2019, es va produir amb el seu president, Oriol Junqueras acabat de condemnar per part del Tribunal Suprem, i amb la seva secretària general, Marta Rovira, a l'exili. També, però, al final d’un any amb uns grans resultats electorals pel partit, que va guanyar les municipals a Catalunya, també a Barcelona amb Ernest Maragall al capdavant, i les dues espanyoles. En aquest context i quatre anys després d’aquell full de ruta cap a la independència abans de les eleccions del 27-S, ERC i Junqueras van posar per escrit el seu gir cap al pragmatisme i l’aposta per la negociació amb l’Estat per aconseguir ja no la independència, sinó un nou referèndum d’autodeterminació.
Pràcticament des d’un primer moment després de l’agitadíssim octubre del 2017, ERC va anar posant en un segon pla la via unilateral, apostant per la del diàleg. El text aprovat en la Conferència Nacional del 2018, celebrada a l'Hospitalet, ja apuntava en aquesta direcció: “És perfectament constatable, tanmateix, que el resultat final de l’Octubre català de la celebració del referèndum d’èxit polític i la declaració política d’independència al Parlament no s’ha traduït en la consolidació material de la República Catalana”. En aquell text, el partit proposava “ampliar la majoria social”, “recuperar les complicitats amb aquells sectors polítics i socials que, favorables al dret a decidir” i aprofundir en la connexió “amb la diversitat”, una referència a l'objectiu de Junqueras de créixer a l’àrea metropolitana. El text deixava clar que pel partit la construcció de la República era un problema de “majories” i que en aquell moment, l'independentisme no era prou poderós per a convertir Catalunya en un estat independent.
I la ponència política aprovada abans de les festes de Nadal del 2019 va consolidar aquest “canvi de rumb”, això sí, sense renunciar a cap via. En el text, el partit posava com a objectiu aconseguir un nou referèndum d’independència. La primera fórmula era la via “pactada i negociada”, un escenari que preveien impossible en aquell moment, però al qual no volien renunciar. Davant aquest bloqueig del govern espanyol al dret a l’autodeterminació “independentment del color del seu govern”, proposaven “la via de forçar la convocatòria”, que consistia a “combinar la nostra força i acció per aconseguir que l’Estat espanyol no tingui cap altra alternativa que avenir-se a pactar una solució democràtica basada en l’autodeterminació”. Per fer-ho, posaven com a reptes la mobilització constant, l’enfortiment de les institucions catalans i l’avenç reiterat a les urnes. El 2019, però, va ser el pic electoral d’ERC, malgrat que després de les eleccions del 2021 Pere Aragonès va aconseguir arribar a la presidència de la Generalitat. La “tercera via” era tornar a fer un referèndum independentment de l’existència d’un acord amb l’Estat”. Així i tot, els republicans deixaven ben clar que la seva “prioritat” era la via acordada. Aquesta ponència va ser aprovada per una àmplia majoria, el 93% dels suports. Tres setmanes després que les bases aprovessin aquest full de ruta, els 13 diputats d’ERC al Congrés van facilitar la investidura de Pedro Sánchez.
2023: Quebec, Montenegro, Escòcia… i Acord de Claredat
A principis del 2023 ERC va aprovar la seva 29a ponència política en un congrés fet a Lleida, al qual Junqueras, ja indultat, va poder assistir. Era el primer que el partit celebrava ostentant la presidència del Govern de la Generalitat des de la República tot i que l’Executiu d’Aragonès havia patit un important sotrac amb la sortida de Junts. Faltaven mesos també perquè el partit visqués la seva primera derrota electoral (de quatre) a les eleccions municipals i el congrés nacional del partit va servir per segellar el compromís del partit amb la via del diàleg i també per posar un munt d’exemples internacionals com a camí per arribar a un nou referèndum d’independència.
Aragonès acabava de plantejar la seva proposta de l’acord de claredat i aquesta va quedar recollida en el text amb la voluntat de “començar a concretar el “com” del referèndum, en comptes de quedar-nos amb el terreny abstracte de referèndum sí/referèndum no", al·legant que aquesta consulta té un ampli suport a Catalunya. ERC plantejava així dotar el país "d'una proposta que aglutini totes les sensibilitats entorn la celebració d’un referèndum”, inspirant-se en el cas del Quebec i Escòcia, que “mitjançant l’acord i el pacte polític han donat resposta a la voluntat independentista del seu poble". El partit, però, anava més enllà i posava sobre la taula la seva pròpia proposta, que seguia l’exemple d’un altre país: Montenegro. Segons plantejaven els republicans el 2023, al referèndum hi havia de poder votar totes les persones que residien legalment a Catalunya més grans de 16 anys (l’1-O el tall era la majoria d’edat) i que es consideraria que la victòria del “sí” seria clara si hi votés un mínim del 50% del cens i un mínim del 55% al sí.
2025: Recuperar la majoria social, sense dates i sense exemples
Aquesta ponència encara no ha estat aprovada per les bases d’ERC, citades a Martorell el 15 i 16 de març, en la segona part del congrés. En aquest cas es votaran tres textos: la ponència estatutària, la política (a l’ull de l’huracà per una porta entreoberta a acceptar un consorci temporal per recaptar els impostos, ja tancada per Elisenda Alamany) i l’estratègica, on queda escrit els plans de la direcció renovada, però de nou encapçalada per Oriol Junqueras després que aquest guanyés en dues rondes les primàries internes. Anomenada Objectiu 2031 (any d’eleccions municipals i quan el partit complirà el seu centenari) recull quin és el camí que ha de seguir el partit per aconseguir la independència. I lluny de posar terminis, dates o exemples internacionals, proposa recuperar la majoria social favorable a la independència per aconseguir la República Catalana.
Amb unes paraules que recorden a les del 2018, ara el partit planteja el 2031 com una “oportunitat ineludible per construir les condicions que ens permetin consolidar una majoria social i política favorable al projecte de la República Catalana, com a condició indispensable per a poder fer efectiu el dret a l’autodeterminació". Això no vol dir que ERC cregui que el país serà independent quan la formació bufi les 100 espelmes, ja que rebutgen posar dates per no generar expectatives que després generin frustració i més en un moment de debilitat com el que passa el moviment, que ha perdut la majoria al Parlament. “Treballarem pel referèndum inevitable, per uns nous 1 i 3 d’octubre que ens duguin a la proclamació de la República Catalana, que és el nostre objectiu irrenunciable i per al qual no podem descartar, d’antuvi, cap via democràtica”, resol. Els militants del partit poden esmenar aquesta proposta i, pot ser, tornar a recuperar els exemples que han guiat la formació en el seu objectiu d’aconseguir la independència.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!