El 17 de novembre del 1974 va ser un dia intens al Monestir de Montserrat. Més de 5.000 persones, segons les cròniques del moment, van pujar a l'abadia per commemorar els 75 anys del Barça. Va ser una gran celebració per al Club blaugrana, els aficionats del qual van ser rebuts per l'Escolania de Montserrat. Hi va haver missa oficiada per l'abat Cassià Maria Just i un parlament del president del Club, Agustí Montal, que es va tancar amb la interpretació del Virolai. Les celebracions del matí van acabar amb una multitudinària ballada de sardanes sota la batuta de la Principal de la Bisbal i un dinar de la directiva amb representants de les penyes que va reunir 400 persones.
Aquell mateix dia, el Club va proclamar el vencedor del concurs organitzat per escollir el seu himne oficial. El guanyador va ser el Cant del Barça amb lletra de Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, i composició musical de Manuel Valls Gorina -cosí del pintor Xavier Valls, el fill del qual, un nen d'aleshores 12 anys que també es deia Manuel Valls, seria quatre dècades més tard primer ministre de França-. Era un himne de reivindicació per a un equip que s'havia convertit en tot un símbol i que el mes de febrer d'aquell mateix any, en les darreres raneres del franquisme, havia aconseguit abatre el Reial Madrid al Santiago Bernabeu amb un mític 0-5. "S'ha demostrat que mai ningú no ens podrà tòrcer", proclamava l'himne que des d'aleshores ha fet tronar el Nou Camp partit rere partit.
Infiltrats
El que molt poca gent sabia aquell 17 de novembre de 1974 a Montserrat és que entre els viatgers dels autocars del Barça i els vehicles particulars que havien pujat per a la celebració blaugrana s'havien infiltrat també un grup d'activistes polítics que, des de la clandestinitat que imposava el franquisme, intentaven cohesionar i organitzar l'oposició política catalanista.
La trobada va ser auspiciada per Jordi Pujol i el seu entorn i s'acabaria convertint en una fita clau en la història de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Allà va sorgir la llavor del nou moviment, tot i que el partit encara trigaria més d'un any a néixer oficialment. En qualsevol cas aquella primera baula va ser suficient com perquè Jordi Pujol asseguri en el primer volum de les seves memòries, recollides pel periodista Manuel Cuyàs, que a Montserrat "es va fundar Convergència Democràtica de Catalunya".
ElNacional.cat ha conversat amb dos dels assistents a aquella reunió, Miquel Sellarès, aleshores un jove activista de 28 anys, i Joan Granados, persona molt vinculada a l'esport, que un any més tard seria nomenat secretari general del Barça i amb el temps es convertiria en director general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Sellarès i Granados van arribar la vigília a Montserrat, en el cotxe SEAT de Miquel Esquirol, una altra personatge clau d'aquella cita. Al vehicle duien documentació per a la reunió, amagada entre cartells i banderes del Barça. Tots dos recorden com en el viatge d'anada a Montserrat els va aturar la policia. Van resultar ser guàrdies civils, responsables de la seguretat, que els van deixar passar sense problema convençuts que es tractava de representants del Barça. Van sopar amb els monjos i es van reunir a l'hostatgeria del Monestir per preparar la jornada de l'endemà. Feia dos mesos que treballaven per organitzar la trobada, entrevistant-se amb gent i convidant-los a l'acte. Aquella nit també va arribar Pujol, tot i que al seu llibre explica que va pujar al Monestir l'endemà al matí en un autocar d'una penya barcelonista.
Diumenge la reunió es va posar en marxa a les 11 del matí. Un dels monjos de Montserrat, Marc Taxonera, va acompanyar els assistents a una sala. Tot s'havia de fer amb discreció. Del Barça coneixia l'existència d'aquella convocatòria el president Agustí Montal, però ho desconeixia la major part de la Junta. Elisabet Puig, esposa de Sellarès i que un cop creada CDC tindria el carnet amb el número 1 (el 3.001, de fet), s'encarregava junt amb Miquel Esquirol de controlar les persones que accedien a la reunió. Poc més de 80, tot i que no es va fer un llistat dels assistents. Granados subratlla fins a quin punt fer una trobada com aquella amb tanta gent era una iniciativa arriscada davant la repressió de la dictadura.
La mesa la va presidir el democristià Simó Miquel, com a persona de més edat. Entre els assistents hi havia membres d'Unió Democràtica de Catalunya, com Anton Cañellas, que uns anys més tard fundaria Centristes de Catalunya, i Josep Miró i Ardèvol, que va ser conseller de Govern de Jordi Pujol; Mossèn Joan Carrera, nomenat bisbe auxiliar de Barcelona el 1991, i el sindicalista Josep Castaño representaven Acció Catòlica Obrera; l'advocat d'aleshores 35 anys Miquel Roca, que s'acabaria convertint en una de les persones clau de CDC i en l'home fort dels nacionalistes catalans a Madrid, hi va acudir amb altres joves advocats. Hi havia també Joan Majó, socialdemòcrata del Reagrupament de Josep Pallach, que el 1985 seria nomenat ministre d'Indústria per Felipe González.
Sellarès posa l'accent en la pluralitat de perfils que es van reunir per subratllar que aquella reunió no va ser l'assemblea fundacional de CDC. "De cap de les maneres la intenció era crear un partit", assegura. Insisteix que CDC no es va constituir fins a un any més tard i que, de fet, abans encara s'havia de crear l'anomenat Grup d'Acció al Servei de Catalunya (GASC), organitzat al voltant de Jordi Pujol, que es va posar en marxa el maig de 1975 i va disposar fins i tot d'una revista. L'objectiu del GASC tampoc no era ser un partit sinó adoptar una forma organitzada per poder parlar amb la resta de formacions polítiques existents. "Anar com els amics del Pujol no quedava massa bé", ironitza Sellarès.
La idea d'organitzar aquella trobada a Montserrat havia sorgit un diumenge d'estiu d'aquell mateix 1974 en una reunió a la casa familiar de Pujol a Premià de Dalt. Hi eren Sellarès, Esquirol, Joaquim Ferrer i Jaume Casajoana, una altre representant fonamental d'aquella iniciativa. En aquella cita, a les golfes de la casa de Premià, Pujol els va advertir que havia arribat el moment de passar de "fer país" a "fer política".
Pal de paller
Pujol tenia el convenciment que Catalunya necessitava un gran moviment que fos representació de sensibilitats transversals i que ocupés un terreny central i va treballar en aquesta idea des que va sortir de la presó de Torrero a Saragossa, on va complir dos anys i mig de la condemna que se li va imposar pels fets del Palau. Fins i tot va il·lustrar amb una imatge la seva idea, el pal de paller. "El paller és un artefacte molt intel·ligent, tècnicament molt elaborat. És un joc de forces i volums compensats que convergeixen al pal que dóna consistència al conjunt i l'ajuda a créixer en vertical", argumenta a les seves memòries on explica que va contactar amb representants de diferents forces catalanistes per crear un moviment o un partit que, "per anar bé, per moure's en el terreny central i ajudar a aixecar el pal de paller", havia d'aplegar forces nacionalistes, socialdemòcrates, democratacristians i gent del món associatiu o persones a títol individual. Tot això era el que pretenien abordar a la trobada que van decidir convocar a Montserrat coincidint amb el 75 aniversari del Barça.
No obstant, segons relata Sellarès, també la resta de formacions del moment intentaven reforçar-se i incloure altres moviments articulats en l'oposició al règim. A Montserrat, els representants d'Unió van intentar que els activistes agrupats al voltant de Pujol s'incorporessin a les files del partit democristià, igual com també ho intentarien el Reagrupament de Josep Pallach, que es va crear aquell mateix novembre. Les intervencions dels presents que es van anar succeint no van aconseguir arribar a cap acord. En acabar, però, Pujol va protagonitzar una darrera intervenció en què, davant les discrepàncies exposades, va apostar per la necessitat d'aconseguir una "convergència" de grups i persones, i per continuar treballant en aquella línia. El partit no es va crear però la llavor havia quedat dipositada. A les cinc de la tarda es va donar per tancada la reunió i els presents es van tornar a fondre entre els aficionats barcelonistes per marxar de la mateixa manera com habíen arribat.
Hegemonia de CDC
CDC es va constituir com a partit el març de 1976, però no es va inscriure al registre de partits fins al 1977. L'any següent va tancar la coalició amb Unió Democràtica de Catalunya (UDC), en el que va ser el tret de sortida d'una de les principals forces polítiques a Catalunya, Convergència i Unió (CiU), amb un paper clau també en diferents etapes polítiques a l'Estat espanyol.
Sota les sigles de CiU, Jordi Pujol va assumir la presidència de la Generalitat el 1980 i fins al 2003. Després d'un parèntesi de set anys, CiU va tornar a aconseguir la presidència de la Generalitat, aquest cop amb Artur Mas al capdavant, des del 2010 fins a gener del 2016, quan va agafar el relleu al capdavant de la presidència del Govern, Carles Puigdemont, però ja dins de la coalició Junts pel Sí. CDC no es va tornar a presentar mai més a unes eleccions amb aquestes sigles. La filtració d'informes falsos dins de l'anomenada Operació Catalunya, dirigida per les clavegueres de l'Estat, però sobretot la confessió de Jordi Pujol sobre la deixa del seu pare va provocar un intens desgast per aquesta formació que el maig del 2016 va aprovar la seva dissolució, per crear un nou partit, el PDeCAT. L'experiment del PDeCAT no va reeixir, i va desembocar en Junts per Catalunya, que va néixer amb una vocació transversal d'anar més enllà de les fronteres de l'espai convergent.
Un cop ha sortit a la llum el setge amb què l'Operació Catalunya va perseguir CDC i alguns dels seus representants més destacats per frenar l'independentisme, s'han multiplicat les veus que han posat en qüestió l'oportunitat d'esborrar del mapa polític català les sigles convergents. En una recent entrevista a ElNacional.cat, Artur Mas, assegurava que CDC va aconseguir ocupar la centralitat política del país perquè va representar un espai transversal. Segons Mas, tot i que tant el PSC com ERC han intentat prendre a Convergència aquest paper, l'espai polític que va representar el partit creat fa 50 anys a Montserrat continua estant representat per Junts.