El Tribunal Constitucional ha explicat amb pèls i senyals els arguments pels quals avala la LOMLOE, la llei d’educació espanyola aprovada aquesta legislatura, coneguda com la llei Celáa. En la sentència publicada aquest dimecres, de la qual se’n va avançar la conclusió la setmana passada, justifica amb tota mena de jurisprudència als recurrents -els 52 diputats de Vox- per què la normativa espanyola s’ajusta a la Constitució espanyola en l’àmbit lingüístic. A grans trets, els magistrats aporten matisos i assenyalen que la carta magna reconeix “el dret a rebre l’ensenyament en castellà i en les altres llengües oficials” establint un “patró d’equilibri o igualtat” entre l’una i l’altra així com que totes dues “són vehiculars”. Caldrà observar com aquest text impacta sobre la sentència del Tribunal Suprem, que imposa el 25% de castellà a les escoles catalanes, i sobre l’escut legal del govern català i el Parlament per blindar la immersió lingüística.

El TC s’aferra a la constitucionalitat de la disposició addicional 38 (DA38) de la llei Celáa, a partir de la qual “les administracions educatives garantiran el dret dels i les alumnes a rebre ensenyament en castellà i en les altres llengües cooficials en els respectius territoris”, a més de recordar que “tant la matèria de llengua castellana i literatura, com la llengua cooficial i literatura hauran d’impartir-se en les llengües corresponents”. El recurs de Vox per tombar la normativa defensava que la DA38 xocava amb els articles 3 i 27 de la Constitució, dels quals el TC creu que no es deriva “el dret a rebre l’ensenyament en només una de les llengües cooficials”.

 

Més classes en castellà?

Utilitzant jurisprudència del mateix òrgan de garanties i la mateixa llei d’educació, els magistrats conclouen que és constitucional que el català “sigui el centre de gravetat del model de bilingüisme” sempre que això “no determini l’exclusió del castellà com a llengua docent”. En aquest context, determinen que “la cooficialitat s’ha de subjectar a un patró d’equilibri o igualtat entre llengües”. És a dir, d’aquí que el conseller d’Ensenyament, Josep Gonzàlez-Cambray, observi que el TC empari la política lingüística de la Generalitat de Catalunya. Però, en contraposició, a la vegada en la resolució completa es matisa que, atenent la DA38, les classes de llengua i literatura s’hauran de fer en català o castellà, “que significa que no només aquestes matèries s’han d’impartir en aquestes llengües”. En aquest punt també es pot interpretar que el govern català té l’obligació d’oferir més assignatures en castellà al marge de llengua i literatura.

El recurs de Vox també plantejava dos elements que, al seu entendre, la llei Celáa ometia: la responsabilitat per part de l’Estat de “vetllar” pel respecte als drets lingüístics al sistema educatiu i la supressió del redactat en l’articulat de la norma sobre l’obligació de l’Administració de garantir que el castellà sigui utilitzat com a llengua vehicular “en la proporció raonable”. Dit d’una altra manera, la ultradreta interpreta que, amb aquest redactat, el castellà deixa de ser vehicular a les aules catalanes. Com a resposta, l'òrgan de garanties recorda, en primer lloc, que la responsabilitat perquè es compleixi la regulació recau sobre l’Alta Inspecció de l’Estat. Si Catalunya infringís el compliment de la llei, s’assenyala, les autoritats de l’Estat tenen la possibilitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució. Així i tot, aquest suposat incompliment, segons deixen per escrit, “no pot servir de base per a l’anul·lació” del text.

En segon lloc, els magistrats desestimen el recurs que qüestiona el redactat de la llei perquè consideren que haver omès la referència al fet que el castellà sigui “llengua vehicular de l’ensenyament a tot l’Estat” -això sí que es va incloure a la llei del 2013- “no pot conduir a una declaració d’inconstitucionalitat”. L’argument és aquest: “La presència raonable del castellà i la llengua cooficial com a vehiculars és imprescindible perquè existeixi ‘l’equilibri o igualtat’ i perquè el ‘dret’ a la seva utilització com a llengües vehiculars no es vegi reduït a una fórmula buida, sinó que es mantingui com a dret real i efectiu”.

La interpretació del Suprem i el TSJC

La clau de volta a partir d’ara és saber quina interpretació faran els tribunals dels arguments adduïts a la sentència del TC, que dona motius per pensar que no es pot imposar una quota de castellà, però a la vegada admet que el castellà i el català són les dues llengües vehiculars als pupitres. En tot cas, amb la nova llei d'educació, la Generalitat interpreta que el model d’immersió lingüística queda blindat i protegit després de la sentència del Tribunal Suprem, que va dictaminar que s’havia d’imposar el 25% de castellà a les aules catalanes. Per contra, la dreta espanyola del PP i Vox estan convençuts que, amb aquest moviment, s’esborra el castellà com a llengua vehicular a Catalunya i, per això, van impugnar la norma espanyola en l'àmbit lingüístic.

Ara bé, la resposta del TS va empènyer el govern català i el Parlament a buscar una protecció legal mitjançant un decret llei i una llei, que estan recorreguts al Constitucional per ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Tan bon punt es va conèixer el sentit de la sentència del TC, el conseller Gonzàlez-Cambray va demanar “màxima prudència” tot esperant que els propers pronunciaments “vagin en aquesta línia”. “És una informació rellevant perquè ens ve a dir que defensa el contingut de la LOMLOE pel que fa a l’ús del català als centres educatius”, va assegurar el conseller.