Que la sentència seria condemnatòria era un secret a veus. Davant la certesa que l'absolució era una quimera, fa setmanes que l'amnistia s'ha anat obrint pas com la solució de consens entre els partits independentistes per trobar una sortida no només per als condemnats sinó també per al conflicte català en el seu conjunt. L'Institut d'Estudis Catalans defineix el concepte com l'acte del poder sobirà que atorga l’oblit o el perdó general de tota una categoria de delictes. Però més enllà de l'explicació acadèmica, en què consisteix una amnistia? Quins són els passos necessaris per assolir-la? Quines diferències hi ha amb l'indult?

El fons: passar pàgina

La clau de l’amnistia és que no només elimina la pena sinó que deixa de considerar-se culpable el condemnat, se l’eximeix de qualsevol culpa i desapareixen per tant les responsabilitats i els antecedents penals. L’indult, en canvi, només perdona la pena, però l’individu segueix sent culpable. De fet aquest és el motiu pel qual els propis presos no volen ni sentir-ne a parlar, perquè implicaria acceptar que no són innocents. I que no ho tornarien a fer. 

L’amnistia es basa en l’oblit i no es dirigeix una única persona, sinó a tot un col·lectiu, a tota una causa. L’objectiu que es persegueix és enterrar una font de conflicte. O el que és el mateix, passar pàgina per promoure la reconciliació i encetar una nova etapa, com es va pretendre amb la transició. La idea de l’independentisme és que més enllà de fixar-se en les condemnes, s’aprofités l’amnistia per abordar la legalitat de l'exercici del dret d’autodeterminació i obrir així la porta a un referèndum.

Per posar un exemple gràfic, un indult podria servir per als 12 líders independentistes condemnats pel Tribunal Suprem, però no per a les desenes de processats en altres causes paral·leles, com la del jutjat número 13 de Barcelona o la de Trapero a l'Audiència Nacional. L'amnistia, en canvi, liquidaria el delicte que hagués motivat la condemna i per tant, les conseqüències podrien fer-se extensives a la resta. 

La forma: depèn de la voluntat política, no del rei

Tot això pel que fa al fons, però és que en la forma com es materialitzen també hi ha diferències importants: un depèn de la monarquia, l'altra del Congrés, és a dir, de la voluntat política. Segons indica el propi Ministeri de Justícia, l'indult "és una mesura de gràcia, de caràcter excepcional" que "atorga el Rei a proposta del ministeri, prèvia deliberació del Consell de Ministres". Per tramitar-lo és imprescindible que hi hagi sentència ferma i després una sol·licitud formal, que pot procedir de qualsevol persona o institució, des del pres en qüestió fins al mateix govern espanyol. Cal acompanyar la petició d'un informe sobre la conducta de la persona afectada que influeix a la decisió final, on també hi pesa que hi hagi penediment. 

El concepte d’amnistia, en canvi, no apareix ni a la Constitució ni al Codi Penal. Caldria per tant aprovar una llei específica que concretés els delictes que anul·laria i durant quin període exactament. I això vol dir que és imprescindible una majoria al Congrés per aprovar-la. És a dir, que seria necessari comptar amb la complicitat, com a mínim, dels socialistes, cosa impensable a dia d'avui. 

Un altre punt que cal tenir en compte és que alguns experts asseguren que seria necessari també reformar la Constitució perquè hi ha alguns articles que podrien ser un obstacle. 

Els precedents, un intent d'enterrar el franquisme

L'any 1977 va aprovar-se l'última llei d'amnistia que hi ha hagut a Espanya. Pretenia deixar enrere la dictadura i encetar sense rancors una nova era democràtica. Segons el text, quedaven amnistiats "tots els actes d'intencionalitat política tipificats com a delictes realitzats amb anterioritat al 15 de desembre de 1977". La llei va rebre el suport de la immensa majoria de grups al Congrés, amb 296 vots a favor, 2 en contra i 18 abstencions. Amb el pas dels anys, però, han anat sorgint les crítiques, perquè la llei ha acabat sent un obstacle per exemple per jutjar els crims del franquisme.  

Pel que fa als indults, n'han promogut governs de tots els colors i per a tot tipus de delictes. Amb Felipe González es va indultar l'exmilitar Armada, un dels responsables de l'intent de cop d'estat del 23-F. Amb Aznar es va salvar els presos socialistes condemnats pel cas GAL, José Barrionuevo i Rafael Vera. Amb Zapatero va lliurar-se de la pena el número dos del Banc Santander i amb Rajoy van salvar-se nombrosos traficants de droga i agents de policia condemnats per tortures. 

La tercera via: reformar el Codi Penal

Vista la dificultat d’emprendre aquest camí hi ha qui, com els comuns, aposten per una tercera via: es tractaria de reformar el codi penal per actualitzar el delicte de rebel·lió o sedició perquè les penes associades passessin a ser més baixes. Seria indispensable incloure l’efecte retroactiu de la reforma, per poder-la aplicar als líders independentistes catalans.