Després de dinar plegats una hora a la Moncloa aquest dimecres, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez han quedat que estaven d'acord en tot allò que ja estaven d'acord. També han promés que tornaran a trobar-se per "treballar coordinadament en defensa de la Constitució, la unitat nacional, la sobirania nacional i la igualtat dels espanyols", segons el comunicat oficial de la trobada.
L'aproximació entre el Govern i l'oposició espanyoles, però, no s'ha gestat tot dinant ni ha estat només cortesia. S'ha produït abans i té a veure amb la qüestió catalana, on sembla que cap dels dos coincidia, partidari com era el PSOE de reformar la Constitució i el PP tot el contrari.
El president del Govern no s'ha mogut mai. En aquests dos dies després de convocar eleccions encara ha dit coses com "de cap manera [els independentistes] aconseguiran el que pretenen", "faré tot el que pugui perquè la unitat d'Espanya perduri pels segles" o "diàleg, sempre; respecte a la llei i a les institucions, també". La reforma de la Constitució no apareixerà al programa electoral de cara a les eleccions del 20D: "no és una prioritat". Com sempre. Tots quiets.
Adéu 'Declaració de Granada'
Aquesta quietud mineral, d'alguna manera, ha afectat el PSOE. Aparentment, el seu secretari general s'ha presentat a la Moncloa després de presentar la seva millor carta per a les eleccions del 20D: una reforma de la Constitució "en sentit federalitzant". Ha estat un acte molt breu, molt (menys de 40 minuts) per a una proposta de tanta fondària. Sánchez ha llegit deu folis a tota velocitat i s'ha vist com aigualia el que fins ara era el nervi programàtic socialista: la "Declaració de Granada" (pdf versió llarga; pdf versió curta), de juny del 2013, en què el PSOE va oficialitzar i detallar el seu projecte de reforma constitucional, aquesta també "en sentit federalitzant".
Granada va ser fruit d'una reflexió de nou mesos propulsada, sobretot, pel PSC. El secretari general dels socialistes era Alfredo Pérez Rubalcaba. La redacció final va exigir les 48 hores d'un cap de setmana llarg i uns debats de vegades tensos. És, certament, la base de la nova proposta de Sánchez. Però mentre a Granada la qüestió catalana era l'obertura i l'eix de què penjaven les propostes socials dels últims capítols del document, en la nova versió és a l'inrevés: la reforma territorial tanca la proposta, apareix gairebé deslligada de la resta del text, escrita en un to més afluixat. A canvi, s'eixampla tot l'apartat social, que és ara el nervi del nou document.
Per no barallar-s'hi
Es veu des de l'arrencada. La declaració del 2013 parla de "la temptació centralista" i d'aquells "que sempre han vist amb recel l'estat autonòmic" o que "el [projecte] de recentralitzar Espanya (...) seria un desastre que desfermaria de nou totes les tensions territorials...", entre altres al·lusions negatives a l'actitud del PP, al qual no s'esmenta directament.
Res de tot això, ni en el llenguatge ni en el to, apareix en la proposta que ha llegit Sánchez. Les paraules "recentralización" o "centralismo" no surten ni un sol cop. És un document que no toca la cara a Mariano Rajoy ni al PP com ho feia l'altre. És un document per no barallar-se.
La nova proposta incorpora també un preàmbul propi a les propostes sobre el "nou pacte territorial". Arrenca així: "El Estado Autonómico fundado ineludiblemente en la unidad del sujeto constituyente, el pueblo español, en el que reside la soberanía...", concepte inexistent a la Declaració de Granada. També omet l'expressió "hecho diferencial", substituït pel concepte "singularidades".
Primer, l'Estat
A Granada el nucli eren, justament, les comunitats autònomes. En la nova proposta ho és l'Estat. A Granada les competències i recursos de les autonomies definien el perímetre de l'Estat ("concretar esa definición del tipo de competencias exclusivas del Estado teniendo en cuenta lo establecido en los Estatutos de segunda generación").
La nova proposta, en canvi, dóna preferència a l'ordre invers: primer cal definir les competències "horitzontals" de l'Estat en tot allò que són "condicions bàsiques de vida" dels ciutadans i desprès vindrà el nivell autonòmic. Com cal entendre el terme "bàsic" no es diu, però potser serveix de referència tot allò que es va esporgar de l'original de l'Estatut del 2006, on el president Maragall pretenia precisament definir molt les competències de la Generalitat per blindar-les.
Altres propostes de reforma parlen de realitats legals ja existents, com la referent a la cooficialitat de les llengües ("establecer su reconocimiento como lenguas del Estado y la garantía de la libertad de uso..").
Restriccions
De la mateixa manera, les reformes sobre el finançament incorporen clàusules més restrictives per a les autonomies per la via d'accentuar la solidaritat interterritorial com a "reconeixement de nivell similars de serveis públics" o "tipus impositius efectius iguals" a totes elles. També s'han mitigat les propostes de Granada referents a la descentralització judicial, per exemple.
On el conclave de Granada hi va dedicar 24 pàgines, la proposta de Madrid ho resol en dues. La profunditat d'una reforma constitucional no es ven al pes, però tanta diferència potser no és tan banal.
Tot plegat recorda el veredicte d'aquell gran periodista andalús, Manuel Chaves Nogales, que als anys 30 va escriure que "el separatismo catalán es una rara sustancia que se utiliza en los laboratorios políticos de Madrid como reactivo del patriotismo". La frase acaba així: "y en los de Cataluña como aglutinante de las clases conservadoras”.